Joan Fontcuberta: “La fotografia d’avui és com un zombi”

20.06.2018

Dissabte passat, al centre cultural La Mercè de Girona, dins el cicle Temps d’art, Joan Fontcuberta ens parlava sobre el canvi que ha patit la fotografia al llarg de la història: “La fotografia d’avui és com un zombi, una mena de mort en vida”, deia mentre repassava els components polítics i religiosos originals de la fotografia. Avui, la fotografia respon als requeriments de l’època; fins i tot ens serveix per enviar un missatge, com quan algú et pregunta on estàs –els experts en diuen la post-fotografia, es veu.

Joan Fontcuberta

Joan Fontcuberta, comissari del festival Panoramic Granollers, que enguany se celebra el mes de setembre, explicava que avui les imatges es banalitzen per la seva abundància. Vivim inundats per les imatges. N’hi ha tantes, que esdevenen invisibles. I és que, com podríem veure absolutament totes les imatges que es pengen cada dia a les xarxes?

I és per això que, com deia Fontcuberta, ara som homo photographicus. És aquesta dèria que tenim de fer fotos a tot, perquè sembla que si no, se’ns escapa, o sembla que no ho hem vist o que no ho hem fet o que no hi hem estat (allò típic d’anar a una exposició i haver de fer cua darrera de deu mòbils, o que et demanin que apartis el teu nas del quadre per poder fer una foto). Però, quin valor té la imatge quan n’hi ha tantes? “Ja no es reserven per a moments importants”, deia Fontcuberta. En termes d’economia capitalista, explicava, hauríem de dir que perden el seu valor pel fet d’haver-n’hi tantes.

Tot i així, sembla que els artistes han après a banyar-se en aquest mar de banalització de les imatges. Així ens ho va mostrar Fontcuberta amb alguns exemples de projectes artístics ben curiosos, com són RIVERBOOM i NUTSCAPES, la frivolització dels paisatges sublims incorporant respectivament culs i testicles a les fotografies, o l’artista MARTA MANTYKA, que assenyala la cultura de la banalitat reunint fotos d’usuaris d’Instagram fetes als llocs més obscurs de la història de la humanitat que ara semblen parcs temàtics.

També existeixen, però, els que operen com a “terroristes” d’aquesta cultura banal de la fotografia. Fontcuberta ens descobria PHILLIP SCHMITT i la seva Camera restricta, una càmera que busca quantes fotos s’han fet al lloc on et trobes; tu decideixes el grau d’abundància que no estàs disposat a sobrepassar i, si n’hi ha massa, es bloqueja i no pots fer la foto. O bé BUDDY BOLTON, un noi que es dedica a tallar pals de selfie dels turistes amb unes tenalles. “Els selfies són una transposició entre l’objecte i el subjecte”, deia Fontcuberta, “l’important ja no és el monument; l’important sóc jo visitant el monument”.

 

 

Finalment, ens parla d’aprofitar les imatges automatitzades que ens graven constantment, com un artista que utilitza els radars de trànsit per fer fotos de casaments o d’equips de futbol, o un grup de Manchester que a falta de diners es gravava amb les càmeres dels bancs i dels carrers i amb això feia els videoclips. És la fotografia camuflada a l’espai públic, ben diferent de la intencionada, com el projecte d’Artistes per la República amb les fotos de l’1-O.

Qui sortís de la conferència, segurament no va poder evitar mirar a tots costats mentre tornava cap a casa. Podríem recopilar, segurament, milers d’imatges nostres que han captat càmeres que no hem vist. Això fa pensar en el Gran Germà d’Orwell, i com que dóna una mica de mal rotllo, prefereixo posar carotes darrere de parelles enamorades al Pont de Pedra i pensar que són aquestes les fotos meves que no veuré mai.

El cicle Temps d’Art continua aquest dijous a Bòlit amb la Jornada de refelxió sobre art i espai públic. Més info aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El seu punt de vista no va més enllà del propi interés en perpetuarse com a referent. Cosa que és perquè la Societat Catalana per mandra o convencionalismes socials no ha estat capaç de saber trovar altres valors dins de la creació gráfica infinitament més rellevants, creatius i menys histriónics que en Fontcuberta. Un “Bravo” per ell que ha sapigut aprofitar l’estupidesa humana.