Joan Carreras guanya el premi Sant Jordi i Hilari de Cara el Carles Riba

22.12.2014

M. Mercè Cuartiella s’endú el premi Mercè Rodoreda de contes per ‘Gent que tu coneixes’ i Lluïsa Cunillé és la flamant guanyadora del primer premi Frederic Roda de textos teatrals per l’obra ‘Boira’, que publicarà l’Institut del Teatre. El Folch i Torres premia Lluís Prats Martínez per l’obra ‘Hachiko. El gos que esperava’ i Alejandro Palomas s’emporta el 41è premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb ‘Un fill’.

Joan Carreras. | Foto Eva Muñoz

Joan Carreras. | Foto Eva Muñoz

La 64a edició de la Nit de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural, ha donat a conèixer avui els escriptors i entitats guanyadors de la Festa de les Lletres Catalanes al Gran Teatre del Liceu. La proposta artística que ha vehiculat la cerimònia d’entrega de premis ha estat ‘La llum d’un país’, a partir de textos poètics recitats per Sílvia Bel, la música de Marc Timón i Manel Camp, al costat de les coreografies de Manolo Alcántara.

L’àguila negra‘ de Joan Carreras -que inicialment l’autor havia concebut amb el nom de ‘Anamnesi’- ha guanyat el 55è premi Sant Jordi. Carreras s’emporta el premi més important de novel·la i el més ben dotat i Proa en publicarà l’obra aquest proper febrer. “És una novel·la que parla de l’entusiasme”, avança l’autor. El protagonista, Marià Solvell, repassa la història de la seva vida i ressegueix els racons d’una relació d’amor tumultuosa i visceral on el sexe hi té un paper important. “En les meves anteriors novel·les no tenia la necessitat de ser explícit en aquest camp. Quan una parella entrava al dormitori, jo -com a narrador- tancava la porta. En aquesta novel·la, en canvi, m’ha vingut de gust explicar més els detalls. M’ha semblat que la història ho demanava”.

L’escenari de la novel·la és la Barcelona dels anys 70 i la banda sonora, la cançó de Maria del Mar Bonet que dóna títol a la novel·la.

Carreras reconeix que “tenia ganes de deixar de banda les històries entrellaçades entre diferents personatges” per centrar-se en “el recorregut vital d’un sol protagonista”, que fos el fil conductor. La novel·la comença quan el protagonista -nascut l’any 43- té 8 anys i va fent salts en el temps, barrejant el moment present (quan el protagonista és un ancià) amb els records. Diferents episodis històrics (la vaga de tramvies de l’any 51, l’execució de Salvador Puig Antich)  apareixen a la novel·la, però “sense una voluntat exhaustiva de documentalisme, sinó com a diferents fets que afecten d’una manera o una altra els personatges”.  L’autor confessa que escriu des de sempre. “Em penso que el primer conte el vaig escriure als 7 anys, en hores de pati”. El jurat va seleccionar ‘L’àguila negra’ entre una trentena d’obres presentades al concurs i en destaca “les veritats que destil·la, la tècnica amb la que està escrita i l’ambició i la potència que desprèn”.

Les refraccions líriques d’Hilari de Cara

El poeta Hilari de Cara s’endinsa en els camins i replecs de la passió en la seva obra ‘Refraccions’, premiada amb el 56è Carles Riba de poesia i que Proa publicarà el mes de febrer. D’entre 53 originals presentats, el poemari d’Hilari de Cara va destacar pel batec dels seus versos, que conjuguen “espais físics i espais mentals, abstracció i fisicitat”. El jurat també ha volgut destacar l’originalitat a l’hora de construir els seus versos i la cadència particular de la seva poesia, la capacitat lèxica i el gran poder evocador dels seus poemes. “Hilari de Cara és un gran constructor de metàfores i a mi, personalment, em remet als poetes nòrdics; en concret al Nobel Thomas Tranströmer, per la manera especial que té d’abordar la poesia”, remarcava Andreu Gomila, membre del jurat.

La passió “en tots els seus graus”, tal com ha dit el jurat, es manifesta en els poemes d’Hilari de Cara. El poeta acara la passió amorosa, però també incideix en evocar “records oblidats, personatges, emocions, seqüències soterrades en un oceà d’indiferència, que es manifesten per moments i retroben les paraules per sorgir”, tal com explica de Cara. El poemari, doncs, revisa fets enterbolits per la indiferència i els dóna un valor diferent. “El poemari té dues parts diferenciades: la primera consisteix en un recull de poemes curts, sense puntuació, amb molta síntesi i capacitat evocadora. I la segona part conté poemes més extensos i amb una estructura més convencionar”, explica el poeta.

M. Mercè Curtiella, premi Llibreter 2012  | © Pere Virgili

M. Mercè Curtiella, premi Llibreter 2012 | © Pere Virgili

El realisme potent i captivador de M. Mercè Cuartiella

M. Mercè Cuartiella ha guanyat el 17è premi Mercè Rodoreda de contes amb ‘Gent que tu coneixes’, que podrem llegir aquest proper febrer publicat per Proa.
Una bossa que es perd, algú a qui li fan una broma, una petició de casament, “els personatges de la M. Mercè Cuartiella traspuen quotidianitat i viuen situacions gens inaudites”, es mouen en territoris realistes, comentava Àngel Burgues, membre del jurat. Ara bé, el magnetisme dels relats de Cuartiella passa per “les exposicions molt ben tramades de la psicologia de personatges aparentment comuns i un estil que convida a voler saber què amaga aquella història, aquella gent”. Un estil “sintèticament molt eficient, que treballa la tècnica del realisme, però des d’una òptica novedosa, contemporània, innovadora”. En els contes de Cuartiella “s’hi explica la història dels principals i dels secundaris, de la víctima i del botxí”, afegia Burgues.

L’autora ha compartit l’alegria que li ha reportat aquest premi i l’especial il·lusió que li fa, perquè va conèixer el gènere del conte gràcies a Mercè Rodoreda. “El relat és un gènere molt complicat, perquè en la seva brevetat ha de contenir intensitat i, a la vegada, subtilesa. És un gènere poc valorat, però en el meu cas l’entenc com un canó de llum que posa el focus sobre un tros de vida i que l’hi dóna una lluentor molt potent”. Cuartiella explica que els seus personatges són “gent del carrer, com nosaltres, veïns, mecànics, caixeres de supermercat. No m’interessen els personatges glamurosos: la perfecció és molt avorrida. M’interessa la gent normal, amb recursos limitats i explorar com se’n surten, dels diferents obstacles que els depara la vida”, argumenta.  “Darrere d’una Ana Ozores o d’un Gregor Samsa hi ha una dona que busca desesperadament que l’estimin, o un personatge que se sent totalment aïllat dels seus congèneres, i això succeeix a la gent normal”.  Cuartiella troba imprescindible “crear tensió a través del real i resoldre-la amb la concreció que exigeix la brevetat”. En els seus 13 relats hi veurem “un retall de vida, rica i complexa, que aplega venjances, crims, generositat, esperança”.

La ‘Boira’ inquietant de Lluïsa Cunillé

El 1er premi Frederic Roda de textos teatrals ha recaigut en ‘Boira’ de Lluïsa Cunillé. “L’obra ens aproxima a un país que ha sortit del règim comunista i acaba d’entrar en el capitalisme. Cinc personatges conviuen en una realitat canviant; si el comunisme els havia apartat de la vida, el capitalisme els arracona i els separa del món”, introdueix el portaveu del jurat Frederic Roda Fàbregas, fill del director i crític Frederic Roda, que afegeix que l’obra de Cunillé “reflexiona sobre el procés de construcció de la realitat europea, d’una manera crua i lúcida”. El jurat en destaca “l’estil impecable, que s’allunya de l’anècdota i la causalitat, despertant la fascinació per l’inconegut”.

La dramaturga Lluïsa Cunillé s’ha mantingut en la seva norma de no comentar els propis textos teatrals. Cunillé forma part del Comitè de Lectura del Teatre Nacional de Catalunya i ha estat autora resident del Teatre Lliure de Barcelona, del 2008 al 2011. L’autora va rebre el premi Lletra d’Or al millor llibre en llengua catalana l’any 2008, el Premio Nacional de Literatura Dramática el 2010, i els Premis Born de Teatre el 1999 i el 2010.

Premi Folch i Torres amb ressons japonesos

Lluís Prats Martínez ha guanyat el 52è premi Josep Maria Folch i Torres de novel·la juvenil amb la història d’amistat i lleialtat de ‘Hachiko. El gos que esperava’, basada en fets reals. L’editora de La Galera Iolanda Batallé ha volgut remarcar la importància de premis com el Folch i Torres, “que no només és bo per a Catalunya i els seus lectors, sinó que també serveix per promocionar els escriptors catalans a l’estranger, perquè acabem traduint-los”. I afegeix que en les dues darreres edicions, els guanyadors del Folch i Torres s’han traduït a 5 idiomes.
Paula Jarrín, llibretera i membre del jurat, destaca de la novel·la de Lluís Prats “la sensibilitat i la veu narrativa de l’autor” i també el missatge de l’obra: una reivindicació de l’amistat i la lleialtat que té el protagonista cap als seus éssers estimats. La història que uneix el professor Ueno i el gos Hachiko, que té una estàtua a l’estació de Shibuya a Tòquio, emocionarà els lectors de totes les edats. Podrem llegir aquesta novel·la el març de 2015 publicada per La Galera.

‘Un fill’, el cant a la infantesa d’Alejandro Palomas

Alejandro Palomas ha guanyat el 41è premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil.
“Un bon estil literari, personatges ben construïts psicològicament, la sensibilitat de l’autor i un argument original fan de la novel·la ‘Un fill’ una obra molt interessant”, explicava Roser Zúñiga, portaveu del jurat. Alejandro Palomas explica que aquesta història té molt d’ell mateix. Podrem gaudir d’aquesta novel·la el mes de març, a través de la publicació que en farà l’editorial La Galera.
És la primera incursió en la literatura juvenil que l’autor fa, però ha vingut per quedar-se. “En la novel·la exploro l’univers d’un nen de 9 anys, però a través de la saviesa que l’edat adulta m’aporta. ‘Un fill’ és una novel·la que parla de la innocència i de com els adults podem aprendre de la mirada dels nens”, explica l’autor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Sé que és picar ferro fred, però ho diré perquè m’hi sento moralment obligada. En Joan Carreras, notable escriptor a qui segueixo des de “L’home d’origami”, tanmateix no ha guanyat el Sant Jordi per l’obra presentada i que naturalment desconec, sinó que li han donat, o sigui regalat, el premi per ser qui és: concretament, i no pas casualment, autor de Proa, és a dir, concretament, i no pas casualment, l’editorial encarregada de publicar el premi en qüestió. Legítim? Sí. Lleig? També. Casual? No. De fet, cada any, amb alguna excepció, passa el mateix. I pel que fa a la resta de premis d’Òmnium, sobretot el Rodoreda, només cal mirar cada any qui és qui el guanya (autors de Proa, editors, columnistes de…, amics gremials de…) Comproveu al google quins han estat els guanyadors per exemple els últims deu anys. I cada any, i sense excepció, la farsa delictiva no rep la més mínima rèplica, enlluernat com està tothom per les sagrades i angelicals bondats d’Òmnium Cultural, que no sembla tenir intenció de moure un dit per aturar la comèdia. Cap rèplica a l’escàndol, silenci total, i d’aquí justament la seva repetició. D’aquí justament el país nepotista, lamentable, corrupte, que tenim, on predomina la mediocritat amb el menyspreu per l’excel·lència. Dit això, felicito en Joan pels deu quilos que s’ha endut, ni que sigui a costa d’un mon editorial català corrupte en les grans editorials, i, doncs, premis importants, i un públic papanates i, doncs, acrític sobre el que realment s’hi cou.