Joan Brossa, el fascinat

21.01.2019

L’itinerari generós  per Catalunya que  segueix  No em va fer Joan Brossa de cabosanroque, farà arribar a molts llocs i públics aquella sensació infreqüent de no trobar les paraules adequades o la comparació  precisa que faci entenedor  allò que hem vist. “No es pot fotografiar una cosa així. Les imatges la falsegen. Amb els castells de focs o les atraccions de fira passa el mateix”, afirma Perejaume en el text del catàleg que acompanya “l’obra”.

Foto: Ajuntament d’Alella

Després d’assistir a la seva presentació a Can Manyé, espai d’art i creació d’Alella el passat 11 de gener, asseguraria que la instal·lació es desplaça sola d’un lloc a l’altre,  pensar el contrari  seria carregar el pes d’aquella antiga maledicció xinesa: “… ai d’aquell que veu els fils de la marioneta perquè quedarà cec!”.

Laia Torrents (enginyera i músic) i Roger Aixut (arquitecte), amb una trajectòria que ve de lluny  com a rockers experimentals, artistes plàstics i performers ,  són els responsables d’evitar-nos la ceguesa a què al·ludeix la maledicció, perquè No em va fer… no és un homenatge a Joan Brossa, malgrat el centenari que se celebra enguany, ni una imitació  de les seves composicions i accions poètiques, els de cabosanroque ens  situen, senzillament, davant del cor/motor de la fascinació.

Hi ha altres exemples prou coneguts:  Goethe subjugat pels núvols, Josep Palau i Fabre i el seu culte a Picasso, JL Borges i els laberints  o l’admiració  del mateix Perejaume  per l’obra de Jacint Verdaguer.

En el cas de Joan Brossa  el catàleg  de debilitats i preferències és amplíssim, va de l’escriptura a l’obra gràfica, de la poesia a la Màgia (blanca i negra), de Wagner a Frégoli, de Pepeta Tolrà a Christa Leem, dels alfabets als objectes  quotidians i encara no hi és tot. No es tracta d’un inventari d’aficions, els seus interessos i curiositats eren simultanis i d’una intensitat transversal.

Replicant el títol  del llibre Em va fer Joan Brossa , publicat  per primera vegada l’any 1951, i jugant a retrobar  la por i l’atracció  enormes  pel “quarto fosc”, només entrar a la cambra negra es poden posar en marxa  dispositius llunyans de rellotges i llibretes desmuntades. Aflora l’estranyesa que provoquen  aquelles maquetes ferroviàries de guix fetes a escala  com d’adult contrariat, es fa present l’impacte d’algun  pessebre desbordant o l’alenar dels llençols, les vibracions intermitents juntament amb els sons, les  veus d’alguns poemes i els llums sempre canviants, i la boira o el fum que fan del tot provisionals els objectes…

Aquest és  l’embolcall d’una atmosfera  de difícil classificació i de les que acostumen a agradar tant als nens com als adults, tant si són coneixedors de l’obra  brossiana com si no ho són. 

Quan Jean Dubuffet, en els seus escrits sobre art diu “… el públic no és boig. Sap molt bé què el diverteix i què l’avorreix”,  està referint-se a aquesta  mena d’obres difícilment classificables que provenen d’una fascinació profunda, semblant a les dels millors mestres de qualsevol disciplina.

Em preguntava si algú l’haurà recomanada per al  “públic familiar” o  si hi ha qui creu que Joan Brossa no és per nens,  ell que va ser l’inventor del dau rodó!