Joan Borrell i Nicolau. Crònica de l’origen

8.11.2017

El Museu de Montserrat exposa des del 21 d’octubre de 2017 fins al 26 de febrer de 2018 la mostra Joan Borrell i Nicolau. Crònica de l’origen amb la voluntat de posicionar en el centre del relat museogràfic català la figura d’un escultor que, fins fa relativament poc, s’havia vist abocat a l’oblit col·lectiu.

Joan Borrell i Nicolau (1888-1951) es formà a Llotja i als tallers d’Enric Clarasó i dels germans Vallmitjana. Les premisses que el modernisme i el simbolisme havien regit en l’escultura catalana del XIX serien l’estètica que el jove escultor abraçaria en un primer moment, però el viatge a París de l’any 1913 esdevindria la porta que, sigil·losa, l’obriria a l’Olimp de l’art i li oferiria una amalgama de veus i òptiques que l’escultor català carregaria a les espatlles de l’ensenyança i l’experiència.

Picasso, RodinMaillolDespiau Bourdelle, així com la irrupció i la força que havia desplegat el projecte noucentista, es convertirien en les seves muses i marcarien, irremeiablement, les sendes del seu avenir artístic. Amb tot, l’estrella de Betlem de Borrell i Nicolau fou, sense cap mena de dubte, com ho va ser per a tota una generació d’artistes, Arístides Maillol i la convicció que allò que preval dels grecs no és precisament la idea d’antiguitat sinó, en paraules de Josep Pla, la seva “renovada novetat” que enllaça, es vulgui o no es vulgui, amb la modernitat. Per això, l’escultor català mamà, encarnat en Ròmul i Rem, la gran tradició grecollatina per convertir-la en el motiu central de la seva obra.

Igualment, vinculat a Les Arts i els Artistes, associació al voltant de la qual s’aplegaren els noucentistes, Borrell i Nicolau conreà vincles amb l’avantguarda de la cultura catalana la qual, essent motiu d’inspiració i de referència, sotmetria a llenguatge plàstic. Jacint Verdaguer, Joaquim Folch i Torres, Enric Prat de la Riba, Francesc Pujols, Joan Pich i Pon, Santiago Rusiñol, Mercè Plantada, entre d’altres, veurien el seu rostre convertit en escultura per esdevenir, en bronze, guix o marbre, un reflex d’eternitat.

Borrell i Nicolau s’alçà com un clàssic en majúscules i es convertí en un recuperador fidel de l’escultura hel·lenística de Melos i Atenes. En les seves escultures, dotades d’una presència robusta però refinada, esculpí l’anatomia de l’home universal, regida pels paràmetres de les societats que encara avui s’hissen als peus del mediterrani i que evoquen amb força el pes llunyà de la nostra tradició. Aquesta tendència, que plasmà sobretot en la dona-deessa, la qual esdevingué arquetip i dèria artística, la començà a principis del segle XX, en la línia d’Enric Casanovas i Josep Clarà, i l’allargà fins ben entrats els anys trenta, en la cronologia d’un noucentisme ja caduc, però a on Borrell i Nicolau es reafirmà en estil i actitud.

L’exposició, elegant i prudent, està comissariada per Bernat Puigdollers i ha volgut ser una pinzellada de les que deixen rastre a la memòria. Obrint camins des de l’origen, s’ha resignat a traçar un final de llibre, perquè la història de l’art català -la nostra història- a voltes embolcallada d’enigma demana ser estudiada en profunditat. La crònica de l’origen és, tan sols, l’inici d’un relat que viatja i no ha arribat encara a port. Joan Borrell i Nicolau ens acompanya, modestament però amb convicció, en aquest viatge iniciàtic pel mediterrani i qui sap si un dia, tots plegats, albirarem Ítaca.