Joan Barbarà (1927-2013), Una figura indiscutida

28.01.2014

El passat mes de desembre va morir l’artista Joan Barbarà  i Gómez (Barcelona, 1927 – 2013), considerat com un dels gravadors catalans més prestigiosos del segle XX. Segons Maria Lluïsa Borràs, la seva obra desperta “una devoció reverent”. Val a dir, però, que la  producció pictòrica pròpia no ha tingut la transcendència  pública que sí que ha tingut la seva creació en l’àmbit del gravat, on Barbarà, com ha assenyalat Enric Jardí, ha estat “una figura indiscutida”.

 

Joan Barbarà (1927-2013)

L’activitat com a gravador es va iniciar als anys cinquanta, a Barcelona mateix, on va fundar un taller al carrer Boters. Abans, però, ja havia iniciat la seva activitat com a pintor. L’any 1953 va rebre el premi de gravat a l’Exposició Municipal de Barcelona i, quatre anys després, va aconseguir una beca d’estudis a París. Instal·lat a la capital francesa, va combinar el perfeccionament de les tècniques pictòriques a l’Acadèmia “La Grande Chaunière” amb l’assistència a diferents tallers calcogràfics. Així mateix, va entrar en contacte amb Picasso, Roault i d’altres destacats pintors de l’època. La col·laboració amb Picasso va ser especialment fructífera i va possibilitar que, al anys seixanta, estampés unes sèries picassianes fonamentals, com foren La TauromàquiaEl entierro del conde de Orgaz.

Durant la dècada dels seixanta, després de diferents estades a Suïssa, Alemanya i Holanda, va iniciar, a Barcelona, la seva col·laboració amb Gustau Gili per a la realització de llibres de bibliòfil. El 1975 va recuperar el seu taller personal i es va fer càrrec d’estampar l’obra gràfica de Joan Miró, així com d’altres figures capdavanteres de la plàstica internacional (Dalí, Hartung, Beuys, Fontana, Tàpies, Barceló, Cuixart, Miralles, Saura,…). Malgrat la intenssíssima activitat del seu taller, Barbarà va dur endavant la seva obra pròpia, d’un nivell extraordinari. D’entre les realitzacions més importants dels anys cinquanta destaquen els aiguaforts que il·lustraven el llibre El Collsacabra (1952-53), de Joan Triadú. Més acostada a nosaltres, la sèrie La masia (1986) i, sobretot, la impactant  Empúries, inici d’un retorn (1992), amb textos d’Alexis Eudald Solà. També dels anys noranta és la seva realització Negre sobre negre (1995), on més clarament s’aprecia l’empremta avantguardista. I, ja entrat el nou segle, aparegué el conjunt de gravats De París a Olot (2005).

 

 

En un intent de caracteritzar globalment l’aportació de Barbarà, Pilar Parcerisas va dir d’ell que “ha aconseguit fer del gravat un autèntic camp d’experimentació, ja que ha ampliat els horitzons de les disciplines calcogràfiques tradicionals cap a una veritable actitud de creació”. D’aquí els reconeixements obtinguts: membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, premi Xavier Nogués, medalla d’Artexpo, distinció honorífica dels Galeristes de Catalunya…

El 22 de novembre de l’any passat va inaugurar una mostra de conjunt de la seva producció, amb el títol de Mediterrània, a la sala Pere Daura del Museu de Montserrat, que és previst que es traslladi al Museu Goya de Castres (França), a la National Gallery de Londres i la Bibliothèque Nationale de France, a París.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. M’ha entristit molt saber que en Joan va morir l’any passat. Fa temps que vaig tenir el gran honor de coneixe’l mentre jo treballava a una galeria d’art de Barcelona, al carrer Montcada. Un home immensament humà, amb molt sentit de l’humor i molt proper. En saber que em dedicava al món de la literatura em va regalar tots els volums del diccionari etimològic de Coromines perquè me’n servís. El guardo com un dels regals més preuats que mai m’ha fet ningú. Fins i tot m’hi va escriure una dedicatòria preciosa al primer volum… Encara el recordo arribant (a ell i a la Pamen, la seva dona alemanya) a la galeria amb un carro de la compra carregat amb volums del diccionari.
    Gràcies, Joan, siguis on siguis.
    Un amic,
    Víctor (David 🙂 tu ja m’entens…