Jo vull ser Picasso

22.05.2018

En la celebració de la Setmana de la Poesia, el Teatre Nacional de Catalunya ha acollit l’obra Estimat Picasso dirigida i adaptada per Pere Vilà. No és un recital poètic, sinó una lectura de la vida de l’artista en clau poètica. Recrea una trobada imaginada entre Jacqueline, la dona de Picasso, i el poeta i crític d’art Josep Palau i Fabre, a la casa del matrimoni a Notre-dame-de-Vie. Els actors Clara Segura i Lluís Homar s’embarquen en una lectura pels camins de la identitat personal on intenten resoldre freudianament el vincle a voltes insà amb el pintor malagueny.

Pablo Picasso, 22 d͛abril de 1964 | Foto: Josep Palau i Fabre / Fundació Palau

En aquest encontre improvisat, en el qual Picasso no pot ser-hi però esdevé el tema de conversa, Jacqueline i Palau, asseguts un davant de l’altre, es debaten en un duel on s’hi juguen la vida i a on s’hi aboquen despullats a la recerca del que són. Ambdós, a la seva manera, mantenen una relació quasi obsessiva amb Picasso, convertit en el reflex d’un mirall que desdibuixa la seva pròpia veu. Per això, la veritat i la sinceritat es converteixen en l’únic destí possible dins d’un laberint de contradiccions i dubtes. La seva identitat, al bell mig del ring, esdevé el cos a explorar en un laboratori taxidèrmic i, les confessions, dites a mitja veu, caben socs a la memòria del temps. Un diàleg que, a poc a poc, es dilata i flueix pels terrenys d’una intimitat creada involuntàriament però que s’escola, amb el pes de tota una vida, entre les parets d’una casa buida.

Els secrets que mai s’havien dit, estesos sobre la taula, prenen forma i mesura i les enigmes, guardades en pany i clau durant anys, es van desfent com un cabdell de llana a mesura que es van resolent, potser en va, entre retrets i respirars feixucs. En el fons, és una conversa que es perd en ella mateixa i que es recrea en el seu propi goig sabent que no arribarà enlloc però amb l’únic objectiu de reafirmar-se i situar Picasso a l’altar dels venerats. L’artista malagueny esdevé deïtat en un món aparentment d’ateus i agnòstics i aconsegueix, com un imant d’atracció inqüestionable, seduir fins al paroxisme.

Aquesta obra, construïda sobre una senzillesa estructural de ressons profunds, amaga tímidament però amb convicció que en la poesia hi ha sempre la resposta. Segurament la vida sigui, tan sols, un únic i llarg poema i, nosaltres, com escrigué el poeta, el nostre propi experiment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Et demano disculpes per endavant, Carlota, ningú hauria de ficar-se en la manera d’expressar-se d’un@ altr@, però és per entendre bé el que hi diu.
    Quan escrius ‘caben socs’, s’ha d’entendre en el sentit de ‘caven solcs’?
    M’ha agradat llegir-te.