“Jo vull ballar”

12.04.2016

Dansa d’agost és un exercici de la memòria que ens permet espiar la vida de cinc germanes solteres d’entre trenta i quaranta anys, a Irlanda, l’agost de 1936. Representada el 1993 al Teatre Lliure, torna de la mà de La Perla 29, dirigida i traduïda per Ferran Utzet i amb un repartiment exquisit. Les cinc germanes són Carlota Olcina, Màrcia Cisteró, Nora Navas, Marta Marco i Mónica López, acompanyades d’Albert Triola (Michael), Ramon Vila (el pare Jack) i Òscar Muñoz (Gerry Evans). Jo, de vosaltres, correria a posar-me les sabates de diumenge i aniria a ballar. La Perla 29 ha prorrogat les funcions. Els mateixos actors us expliquen per què.

Dansa d'agost, de La Perla 29. © Bito Cels

Dansa d’agost, de La Perla 29. © Bito Cels

 

Sara Serrano: Què me’n diríeu, del procés d’assaig d’aquesta obra?
Albert Triola: Primer de tot, diria que hem pogut participar molt del procés creatiu. Hi ha directors que tenen les idees molt clares, però el Ferran ens ha permès proposar, qüestionar, canviar o aportar idees. I crec que aquesta manera de treballar ha estat molt interessant per al resultat final.
Carlota Olcina: També hi ha tingut molt a veure el viatge a Irlanda, que ens va unir moltíssim i va fer que tots treballéssim amb un imaginari comú. I potser que el nostre director sigui matemàtic li proporciona un plantejament molt pràctic: amb el Ferran era com anar provant fórmules fins que trobàvem la que ens funcionava.
Nora Navas: Penso que són totes dues coses. El viatge ens va donar el mateix paisatge i podríem dir que el Ferran dirigeix des de la intuïció, des de la cosa no marcada. Així que mentre assajàvem teníem la sensació d’anar construint aquesta casa irlandesa i tot anava apareixent a poc a poc —el marbre de la cuina, les taules, la roba— com una cosa molt natural.
Mònica López: Exactament. No hi ha hagut una prova oficial de vestuari, sinó que un dia tenies la camisa, l’altre les ulleres i l’altre les sabates. I, sense adonar-te’n, aquell dia ja sabies com caminava el personatge!

S’ha dit que Brian Friel escriu els seus personatges de manera que els actors sigueu una mena de col·laboradors de l’autor. Pot ser que la construcció de la casa que dieu tingui a veure amb això?
Nora Navas: És veritat que les germanes són gairebé sempre a escena, però no sempre hi ha text. L’autor no et diu “la Maggie i l’Agnes es relacionen així”, i tampoc no hi ha tanta informació. Per tant, has de crear aquesta vida, has d’omplir el personatge. I sí que tens la sensació que Brian Friel et dóna permís per a fer-ho.
Mònica López: És cert. Tens informació de la trama, però no t’explica com es desenvolupen les relacions i aquesta és una feina només pots fer tu.
Marta Marco: El text està molt ben escrit i no hi ha res d’excessiu. Les paraules que Brian Friel et fa dir sempre són necessàries: les expressions, les repeticions o les descripcions d’una germana en boca d’una altra és com t’explica qui són.
Ramon Vila: Es tracta d’anar creient en l’existència d’aquests personatges, que es van fent amb la pauta de les rèpliques. A Dansa d’agost no hi ha ningú que s’expliqui a si mateix, sinó que es dibuixen a partir dels detalls i els lligams.

És a dir, és molt important el que us dieu, però també el que no us dieu. Podríem dir que Dansa d’agost és un teatre no verbal?
Ramon Vila: Es compara Brian Friel amb Txèkhov no només per la temàtica de la nostàlgia, sinó per l’estructura, poètica i nivells de lectura. El que hi veiem són les relacions més que no pas el que s’hi diu. No és una obra discursiva.
Marta Marco: Has de crear el món de Bally Beg amb el que es diu i el que no es diu precisament perquè a la vida no sempre estem parlant. És per això que l’espectador es pot sentir com un voyeur que es mira per la finestra la intimitat d’aquestes cinc dones. Sempre has d’escoltar, però aquesta obra ho demana especialment. La funció està molt viva i nosaltres mirem d’estar vius amb ella, no de posar un pilot automàtic cada vegada que sortim a escena.
Màrcia Cisteró: Per això cansa tant! [Tots riuen.] Has d’estar tan atent a tots els senyals i a tots els companys constantment.

Dansa d'agost, a la Biblioteca de Catalunya. © Bito Cels

Dansa d’agost, a la Biblioteca de Catalunya. © Bito Cels

Dansa d’agost és un muntatge mític del Lliure, l’any 1993. Ara torna a Barcelona dos mesos i encara prorrogueu una setmana. Quins creieu que són els punts forts que la connecten amb el públic i, concretament, amb el català?
Òscar Muñoz: Aquestes dones no són heroïnes, sinó les dones que coneixem —una mare, una germana, una tieta— i això és el que jo crec que connecta molt amb el públic. D’altra banda, suposo que el poble irlandès el sentim a prop per diverses raons: també ha patit molt, té dues llengües, ha estat ocupat, l’origen rural o la religió opressora que alhora és refugi.
Màrcia Cisteró: També crec que el fet que sigui 1936 és molt important. Les misèries d’aquests anys de les germanes Mundy poden ser les de la Guerra Civil i, a més a més, finalment en Gerry se’n va a lluitar a Barcelona.
Marta Marco: Fins i tot l’altre dia una noia jove em deia que s’hi sentia identificada perquè ara els joves tampoc no tenen feina!
Ramon Vila: És un artilugi dramatúrgic sobre la memòria i funciona com quan t’obren un àlbum de fotografies i t’expliquen el passat familiar. També es parla de persones que no apareixen a escena però que formen part de l’obra, personatges absents, que encara l’enriqueixen més i que és una altra picada d’ullet a la vida real.
Nora Navas: I és trista i alegre alhora. Una cosa tan primària, que la tristor i l’alegria es barregen, que emociona.

Potser l’èxit, doncs, és aquest rememorar el passat i, malgrat el drama, que hi hagi lloc per a l’alegria, com bé ens deixa clar el link-man que és en Michael.
Albert Triola: Cal explicar que no era la voluntat de l’autor un Michael-adult i un Michael-nen en escena. Aquesta ha estat una de les aportacions d’aquest espectacle. Al Lliure, com a la representació original, el Michael-adult diu les frases del nen però les germanes miren un nen imaginari. Al principi, ho vam provar i tot i que jo sentia que estàvem traint l’autor tothom ho va veure molt clar i penso que d’aquesta manera les escenes també han pogut créixer molt.

«Ballen com si el llenguatge ja no existís perquè les paraules han deixat de ser necessàries», afirma el Michael-adult al final d’aquest àlbum de fotografies. I ja hem dit prou paraules d’aquesta Dansa d’agost. Així que els dono les gràcies per la conversa i, abans de marxar, els espio: sona música irlandesa i preparen la funció amb un ball previ, una mena de ritual comú que celebren abans de cada representació. I m’adono que potser hauríem de ballar més sovint, com deia el Carles Capdevila, que hauríem de practicar més aquest ritual. Ballar com a expressió natural del cos, ballar per alliberar-nos, ballar com a catarsi.