‘Jo vaig viure una guerra’ de Núria Gelpí

Publiquem un nou ebook de la Biblioteca del Núvol: Jo vaig viure una guerra, de Núria Gelpí i Vintró. La Núria tenia vuit anys quan va esclatar la guerra civil espanyola. Nascuda en el si d’una família catòlica, va viure els anys de la república a Barcelona i en una masia del Lluçanès. El seu pare es va haver d’exiliar a Suïssa i la seva mare va haver de fer front tota sola a l’assetjament dels milicians. Amb els anys, Núria esdevindria una religiosa de l’ordre de les dames negres i la directora de l’escola de l’infant Jesús, un referent per a moltes generacions d’estudiants. A continuació teniu un fragment de l’ebook, publicat al número 22 de la revista que fem pels presos polítics, en el que Núria Gelpí relata com els milicians van entrar a casa seva. Si sou subscriptors de Núvol podeu descarregar-vos l’ebook aquí. 

Un altre diumenge d’agost, al matí, truquen a la porta. A mi m’encantava anar a obrir —tant és així que el nostre metge, el Dr. Bonrepaux, em deia «la germana portera»—; així que vaig anar corrents a obrir i em trobo amb dos milicians amb el fusell a la mà. Crido: «Mare, pare». Venen ràpidament i van tots a la saleta. Allí parlen una estona. Discuteixen. Hi ha una ordre de detenció per al meu pare perquè era d’Acció Catòlica. Se l’emporten. La mare plora. Tinc la imatge gravada: a fora, una camioneta amb molts milicians dels «rojos» drets, fent com una teulada amb els fusells fiquen el meu pare dins la camioneta i se’n van. Tots nosaltres seguim amb la mirada com s’allunyen…

—Mare, què passa? Per què s’emporten el pare? On va el pare?

La mare actua:

—Nens, ens n’anem! Núria, té aquests diners. Ves a l’estació i compra bitllets per a tots. Ens n’anem a Barcelona. No perdis els diners, no en tinc més. Nosaltres farem les maletes i vindrem de seguida.

Agafant els diners ben premuts a la mà, vaig anar a l’estació amb un dels meus germans. Jo tenia vuit anys, no entenia res.

No recordo detalls d’aquell curt viatge. Arribem a Barcelona i anem cap a casa. En arribar, la portera, tota cofoia, diu a la mare:

—No poden entrar, el seu pis ha estat confiscat.

—Per què? Qui? Què passa? Què fem? Estem al carrer!

La mare embarassada de vuit mesos, nosaltres vuit germans i les minyones, amb maletes i paquets,  al mig del carrer. No vam tenir més remei que anar a casa l’àvia.

L’àvia Anna, la mare de la meva mare, vivia a la Gran Via, cantonada Girona.  Era una persona encantadora i ens va acollir amb els braços oberts; però quin trasbals, quina angoixa!

El pis era molt gran perquè havien estat una família molt nombrosa. Ara, però, només hi vivien l’àvia i la tia Rita, la més petita dels germans de la meva mare. No vam trigar gaire a estar tots instal·lats: els nens aquí, les nenes allí, la mare i els més petits… Tots hi vam caber prou bé. Els nens, feliços; però, ara de gran, penso quina valentia i coratge tenia la meva mare!

Els grans parlaven, els nens jugàvem…

La mare, però, volia tornar al nostre pis. Així és que, al dia següent, se’n va anar al carrer Bruc, on havíem viscut sempre, per recuperar-lo. No la van deixar entrar ni a la porteria. Ella es va enfrontar als milicians que li barraven el pas, els va dir de tot: «lladres», «bandidos», «ens ho heu robat tot», «no teniu cor», «on és el meu marit?». En veure-la en aquell estat i embarassada de vuit mesos, algú la va ajudar a asserenar-se i a tornar a casa l’àvia.

Les conseqüències d’aquell desfogament no es van fer esperar. Al dia següent, els milicians es van presentar a casa l’àvia per emportar-se la mare detinguda. Quin ensurt! Total, perquè havia anat a reclamar el que era seu i els havia dit quatre coses ben dites: havia insultat l’autoritat!

Aleshores la mare va tenir una idea lluminosa. Els va dir:

—Molt bé, però amb mi venen els meus fills.

I començà a cridar:

—Maria, Lluís, Núria, Oriol, Xavier…

Tots vam començar a sortir. Ara mateix veig l’escena: la mare embarassada i portant el més petit a coll, nosaltres tots allí mirant, l’àvia, la tia Rita i els milicians amb el fusell, al mig de la porta oberta. Tots callats, esperant… Quin espectacle! Que fort!

Fins que un dels milicians diu:

—Bé, camarades, ens n’anem! I vosaltres quedeu-vos.

I se’n van anar. Ho tinc gravat a la memòria i no se’m pot esborrar. Després d’això, l’àvia i la tia Rita van tenir cura de la meva mare, els nens a jugar. Algú vetllava per tots nosaltres!