“Jo tampoc volia fer una novel·la sobre maquis…”

16.04.2016

Però resulta que els maquis hi són, i ben presents, en les novel·les d’Alicia Giménez Bartlett, Donde nadie te encuentre (Destino), i Martí Domínguez, La sega (Proa), que parlen d’un territori, el Maestrat, que té un passat –encara– recent i molt poc estudiat, farcit d’històries de masovers, de guàrdies civils, de maquis i de personatges memorables com la protagonista del llibre de Giménez Bartlett, que també apareix a La sega: La Pastora.

Martí Domínguez  |  Foto: Martí Albesa

Martí Domínguez | Foto: Martí Albesa

A la conversa “Escriure maquis”, celebrada ahir a La Carbonera d’Olot i moderada per Mita Casacuberta, es van plantejar diverses qüestions al voltant dels textos literaris situats al Maestrat durant els primers anys de la postguerra. D’entrada, què suposa construir una vida literària a través de documentació real, però també es va fer notar la importància de recuperar la memòria històrica d’un entorn fins avui gairebé oblidat, i de fer aflorar les peripècies (sovint els drames, a vegades les gestes) de persones que han esdevingut mite gràcies a la fascinació que han suscitat i a l’aura de misteri que els ha acompanyat.

Tant Alicia Giménez Bartlett com Martí Domínguez han reconstruït vides reals i han deixat constància, amb un alt grau de versemblança i de realisme, dels esdeveniments ocorreguts entre el nord de Castelló i el sud-est de Terol amb la presència obligatòria dels maquis. Però tant l’una com l’altre adverteixen que el seu propòsit inicial no era escriure sobre els maquis. Giménez Bartlett: “Jo volia escriure sobre La Pastora”. I Domínguez: “Jo tampoc volia fer una novel·la de maquis, sinó un homenatge als masovers del Maestrat”. Però van veure que, en totes dues històries, els maquis eren una constant, una condició sine qua non.

 

La Pastora

La relació d’aquest fabulós i controvertit personatge amb el món dels maquis té a veure amb la seva pertinença al col·lectiu: “La primera vegada que va formar part d’un grup va ser al Maquis”, on fou adoptada perquè coneixia la muntanya com el palmell de la seva mà. Fins aleshores, La Pastora no sabia llegir ni escriure; “en va aprendre amb el Manifest Comunista”, explica Giménez Bartlett. Tremenda lectura per començar. Però segurament us preguntareu: qui carai era La Pastora?

“És una llegenda, una outsider total”, la ressonància de la qual esdevé especialment intensa per la seva condició de transsexual i per ser l’autora d’una trentena de morts al Maestrat durant la dècada dels cinquanta. I per un tercer factor, potser encara més decisiu pel que fa a l’accentuació del mite: “La gent no volia parlar de La Pastora, hi havia un pacte de silenci”, diu Giménez Bartllet, mentre relata les seves infructuoses indagacions intentant parlar amb els veïns de la zona. Tant fou així, que el seu projecte literari “va estar aturat durant 12 anys”. Fins que va descobrir, per casualitat, “un llibre amb tota la documentació possible sobre La Pastora” (La Pastora. Del monte al mito, de José Calvo). Era el que necessitava, el material idoni per construir la novel·la que tenia al cap.

Alicia Giménez Bartlett  |  Foto: Martí Albesa

Alicia Giménez Bartlett | Foto: Martí Albesa

El repte i la dificultat de posar-se a la pell “d’una persona que no se sabia si era home o dona” va ser considerable però molt enriquidor; un exercici que requeria una gran empatia amb el personatge. Justament, durant la conversa, Giménez Bartlett reconeix (lamenta) ser massa empàtica, a la vida, tot i que, al seu entendre, “per escriure, per posar-se a la pell d’algú, és necessari”. En aquest cas, La Pastora, tan ambigua i tan insòlita que se la coneix alhora com a Teresa i com a Florencio Pla Meseguer, nascuda el 1917 i morta l’any 2004: “un home que el van fer passar per dona”. Per Giménez Bartlett, un dels trets més importants d’aquesta maqui inigualable va ser la sensibilitat que tenia pròpia de qui viu a la muntanya, a la natura, moltes vegades ignorada o menyspreada pels urbanites.

 

Els masovers de La sega

Martí Domínguez explica que també va tenir molt problemes per rescatar les vivències i els records dels testimonis d’una època i un entorn que semblaven condemnats a l’ostracisme. Domínguez va comprar una masia en aquella zona i, també per casualitat, va trobar-hi una baioneta i un màuser. I amb això va començar a investigar sobre “la vida íntima i rural” dels masovers: “Jo volia explicar com era la vida d’aquests masovers que vivien aïllats, durant la postguerra, i contar el clima d’horror i opressió que van viure”. Els maquis, els Guàrdies Civils i La Pastora, entre altres personatges i elements, també apareixen a la història. Al cap i a la fi, es tracta del mateix lloc i del mateix moment històric. I certament, un altre aspecte fonamental per a fer la recreació dels personatges recau “en l’autenticitat del llenguatge, el lèxic i el territori”.

A La sega, Domínguez explica com els masovers “van viure en un atzucac” en què les ferides, les pèrdues, les traïcions, les desaparicions i les morts foren un vessament. “Per això la gent no vol parlar”, argumenta, assegurant que “no tenen cap problema de tancar-te la porta als nassos”. I deixa anar un frase esperpèntica: “Som el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja”. Al Maestrat, això ha deixat marca. Malgrat les dificultats, amb paciència i obstinació, Domínguez va aconseguir reunir el material i els testimonis suficients per escriure la novel·la. “Parlar amb la gent és la millor manera de construir els personatges”, diu, i tot seguit remarca que gràcies a això ha pogut descobrir “l’heroisme de molts maquis i masovers” i “la gran quantitat de violència” que van haver de suportar.

Martí Domínguez, Mita Casacuberta i Alicia Giménez Bartlett  |  Foto: Martí Albesa

Martí Domínguez, Mita Casacuberta i Alicia Giménez Bartlett | Foto: Martí Albesa

La Mita Casacuberta, fent un apunt d’honorable localisme garrotxí, opina que La sega i Donde nadie te encuentre es poden relacionar amb La punyalada de Marià Vayreda pel reflex de la duresa de la vida i el bandolerisme a la muntanya. Preguntats, a propòsit d’aquesta connexió, sobre els seus referents literaris, Domínguez esmenta Els pagesos i Les hores de Josep Pla, i Pa negre, d’Emili Teixidor, que “parlen de la vida al mas, i això és el que m’interessava”. Ell també reconeix la seva tendència per l’empatia, que considera igualment necessària a l’hora de “posar-se a la pell de”. Giménez Bartlett, finalment, confessa que se li fa difícil parlar de referents concrets, i acaba assegurant que “un escriptor té influències de tot el que ha llegit”.