Jo no vaig crear Hitler!

22.11.2017

Aquest és el crit que la cineasta alemanya Leni Rifenstahl li engalta al periodista nordamericà Johnny Carston a Leni, la interessantíssima peça que la Sala Muntaner acaba d’estrenar, i que fabula sobre la trobada –fictícia- dels dos cèlebres personatges. Alhora, també posa sobre la taula un interessant debat sobre si a un artista se l’ha de valorar per la seva obra o per les seves idees polítiques.

Montse Guallar i Sergi Mateu a Leni | Foto: Sala Muntaner

Per a qui no ho sàpiga, Leni Rifenstahl va ser una ballarina, actriu, directora de cinema i fotògrafa alemanya que va viure 101 anys. Un segle de vida dona per a molt, també per a realitzar films durant el Tercer Reich i enaltir la figura d’Adolf Hitler. Malgrat que ella mai es va cansar d’assegurar que només li interessava la bellesa i no la política, que no sabia res de l’Holocaust ni dels camps d’extermini, mai es va treure del damunt l’etiqueta de ser “la directora del Führer”, amb les conseqüències que això suposa.

Leni, de Valeria Schulzova i Roman Oleksák, és una mena de biografia teatralitzada d’aquesta controvertida hedonista. Un currículum que l’espectador va descobrint a través d’una fictícia entrevista que el periodista nord-americà Johnny Carson (mentor dels presentadors David Letterman i Jay Leno, i precursor dels famosos late night shows) li realitza al seu programa a la cadena NBC el 1974, quan Leni presenta als Estats Units el seu primer projecte des de la caiguda del règim nazi, el llibre de fotos Last of the Nuba, l’última tribu africana sense contacte amb l’home blanc. Carson, que té una audiència de 30 milions de persones, no desaprofita l’ocasió, i amb l’excusa del llibre vol indagar sobre el passat de Rifenstahl i esbrinar fins a quin punt era coneixedora de què passava al seu país durant la segona Guerra Mundial i si en va ser còmplice, en tant que les seves produccions eren propaganda del règim feixista, i si sent pena o remordiments.

Montse Guallar és Leni, i està, senzillament, superba. I punt. I no només físicament (sobretot per aquells que la vam poder veure en el seu anterior paper a L’alegria, a la Sala Beckett, fa just escassament deu dies, desmillorada i demacrada fins a l’angúnia, per raons de personatge), sinó interpretativament. Quin coratge, quina força, quina contenció, quina elegància, quina dialèctica! Com aguanta les mirades, com respira, com gestiona els silencis, com administra les pauses, com s’enfada! Ens regala una Leni bellíssima, polièdrica, que defensa la seva trajectòria sense arrugar-se, conseqüent amb els seus passos, i assumint el peatge que el seu art –que ningú discuteix, tot el contrari- li ha reportat. Una Leni amb qui faries una llarga sobretaula, per saber-ne encara més, una Leni que et captiva i et sedueix, que t’enamora, i que t’atrapa a la seva teranyina amb una simple aclucada d’ulls, malgrat saber que despatxava amb el Monstre.

Sergi Mateu, que fa de Carson, tampoc es queda enrere. Només la seva alçada (1’88 metres, diu el dossier de premsa) i la seva inefable veu, ja es mengen mig personatge. Com l’acorrala, com l’interroga, com la suavitza per etzibar-li la pregunta feridora, amb el més perfecte dels somriures, com la hipnotitza, com encarrila la conversa. I tot sense pràcticament aixecar-se de la butaca. Mateu també ens ensenya com es grava un programa de televisió, com va afrontar els imprevistos, i que el poder dels mitjans no es pot relativitzar, si algú en tenia algun dubte.

A l’obra apareixen dos personatges secundaris: una espectadora del programa, interpretat per Minnie Max, i l’assistent de la realitzadora, Carles Goñi. Tot i que tenen un paper petit, no són gens menyspreables en la trama, sobretot la primera, i els defensen amb solvència.

L’artífex de teixir totes aquestes complicitats és Pavel Bsonek, director d’Exquis Teatre, a qui cal aplaudir per haver fet arribar aquesta falsa entrevista a bon port, i també per plantejar el dilema paral·lel de si l’art és vàlid encara que estigui a disposició d’una determinada ideologia política, de si és lícit que un artista posi el seu do al servei d’un règim totalitari. La naturalesa exacta de la relació de Riefenstahl amb Adolf Hitler segueix sent un tema de debat, i ningú qüestiona que les seves produccions eren propaganda de l’Alemanya nazi, però tampoc ningú qüestiona, sobretot molts crítics, que les seves pel·lícules eren impressionants i tècnicament innovadores, així com les seves fotografies, i que la qualitat de la feina, el talent i la seva professionalitat eren indiscutibles.

“No em faci responsable del genocidi”, “Creu que Hitler em necessitava a mi per esdevenir un ídol?”, “De què soc culpable? Contesti’m!”, “Quantes víctimes de Hitler vol atribuir a Leni?”, “L’únic que podem fer a la vida és assumir les nostres responsabilitats”, “Què es pot fer contra els prejudicis?”, “No puc separar la meva persona del meu passat”… aquestes i altres frases ressonen al plató de televisió, creat de forma senzilla però efectiva per Thierry Castagne i Frantisek Fabián.

Leni, al meu entendre, és una de les millors propostes que hi ha a la cartellera barcelonina, d’aquelles que t’atrapen a la butaca i et deixen un regust de boca que triga molts dies a marxar. Qui no vulgui perdre-se-la té temps fins al 17 de desembre.