Jo Nesbø, el cronista d’Oslo

2.02.2014

L’any 1997 el vocalista d’un cèlebre grup musical noruec va escriure una novel·la en cinc setmanes, i la va enviar a una editorial sota pseudònim. El llibre, titulat Flaggermusmannen (L’home rat-penat), passava a Austràlia i tenia com a protagonista l’inspector de la policia d’Oslo Harry Hole (el cognom del qual no es pronuncia a l’anglesa, sinó com un hule de cuina però amb hac aspirada).

 

Jo Nesbø és el creador del detectiu Harry Hole

 

Disset anys després, Jo Nesbø no ha abandonat del tot la música, però la seva principal dedicació és l’escriptura. La sèrie de Harry Hole ja té deu títols, que s’han traduït a 46 llengües i dels quals n’ha venut uns 20 milions d’exemplars. L’onada del crim escandinau l’ha beneficiat i se n’ha convertit en el principal exponent, tot i que de fet la seva obra té poc a veure amb la denúncia política de Stieg Larsson o la reflexió sociològica de Henning Mankell. Tampoc Hole, alcohòlic i torturat, s’assembla al serè inspector Wallander, sinó que el referent més proper seria el Rebus d’Ian Rankin. Qui busqui un retrat acurat de la societat noruega o un perfil psicològic dels seus habitants, no el trobarà aquí.

El mèrit de Nesbø és un altre. A banda de ser un gran narrador i un excel·lent escriptor de thrillers, s’ha convertit en el gran cronista actual de la ciutat d’Oslo.

Oslo és probablement una de les metròpolis més lletges d’Europa, lògic en un país que mai no ha tingut ni aristocràcia ni burgesia industrial. Té un urbanisme anàrquic, marcat per una divisió històrica profunda (els rics viuen a l’oest, els pobres i els immigrants a l’est), i alguns intents de renovació poc integrats. A més l’aïllament geogràfic de les altres grans ciutats noruegues fa que els fenòmens més problemàtics es concentrin a la capital, i especialment en alguns barris del centre: narcotràfic, prostitució, grups extremistes. Als afores, en canvi, hi ha grans zones residencials totalment idíl·liques, amb l’immens bosc escandinau a tocar. Els contrastos són radicals a dues parades de metro de distància.

Per aquells que coneixem Oslo, Harry Hole és un guia tan bo com ho pugui ser Carvalho de Barcelona. Amb la menció del barri on viuen o el dialecte que parlen ja ens fem al càrrec de com són els personatges, i l’autor ho reforça introduint als seus llibres persones i institucions reals. Nesbø a més ha explorat alguns temes que després han resultat molt rellevants: a El pit-roig va ser l’extrema dreta d’inspiració nazi, un llibre lamentablement profètic després de la matança de l’illa d’Utøya; i El redemptor el focus era l’Exèrcit de Salvació, una organització solidària però opaca, i recentment involucrada en un escàndol d’homofòbia.

El darrer títol publicat en català, El ninot de neu, és un thriller pur centrat en la recerca d’un assassí en sèrie. Nesbø és prou honest com per reconèixer que Noruega no n’ha tingut mai cap (que se sàpiga), i ho incorpora com un element de la trama del llibre. Cal dir que la història és força previsible, i pel lector assidu serà fàcil deduir quin paper té cadascun dels personatges. Ara bé, a la vegada és potser el seu títol més trepidant, cohesionat i ben construït, una d’aquelles obres que t’atrapa i no pots deixar.

Fa temps que Jo Nesbø publica una novel·la de Harry Hole cada dos anys, i en català encara tenim pendents de traduir les dues primeres i les tres últimes. Les esperem amb impaciència.