Jo diré què pot passar a la Història

26.06.2018

La censura són tantes coses (una prohibició fulminant, una trucada tibant, un suggeriment enganyós…) i una de sola: la covardia del qui l’imposa. També és perplexitat: ningú s’espera avui l’acció ingènua d’impedir l’exhibició d’una obra o frenar la circulació informativa. La censura, a més, pot acabar en indiferència. Una indiferència temible: te la bufa fins que t’escanya a tu. La censura és, al cap i a la fi, un mirall: qui pretén controlar descobreix de quina pasta està fet. Hi ha tantes formes de censura com censors. La precarietat laboral és un dels seus nous uniformes. I ens queda l’autocensura, que, forçant el concepte, inclou la prudència, mossegar-se la llengua.

La paret buida d’ARCO, símbol de la censura pedestre. | Foto: Madrid Actual

Sobre la censura i la formulació del cànon (què pot dir-se, què pot exhibir-se, què mereix ser recordat; què no…) va tractar la segona edició de les Jornades Cultura i Memòria, organitzades per la Diputació de Barcelona i celebrades, dijous passat, al CCCB. Aquesta segona edició, titulada Entre el cànon i la censura. La memòria com a relat del poder, la comissariava l’economista Enric Llarch, que precisava l’adhesió de les jornades a l’Any Europeu del Patrimoni Cultural. “Cal atendre també el patrimoni immaterial, i la memòria ho és”, sostenia Llarch.

Durant les jornades, que es van perllongar del matí al vespre, es va debatre com es conforma la memòria col·lectiva i com s’intenta controlar des del món polític, econòmic o social. El debat va comptar amb veus de diferents àmbits culturals, des de la paraula escrita (periodisme i literatura) a l’art visual, passant per les arts escèniques i la música (sobre els efectes de la censura en aquests dos últims àmbits podeu llegir la crònica que ha escrit Oriol Puig Taulé). Abans d’entrar en matèria, però, una primera conclusió: el concepte de censura és confús, esborradís. I és, per altra banda, generós. Tots els convidats al debat venien amb un sac ben ple de repressions (majors o menors, patides en pròpia pell o aliena).

La taula sobre paraula escrita la conformaven la periodista Maria Favà, el professor universitari i exeditor Oriol Izquierdo, l’escriptora Ada Castells i el dibuixant Jaume Capdevila (Kap per als lectors). Moderava David Castillo, també escriptor, que començava fent referència al ferm rebrot censor que creix aquests dies. Fruit, deia, de la “debilitat amb què ha governat el PP”. Llei mordassa, 1-O, Valtonyc i Hasel… Tots en preguntem si canviarà res amb el corredor Sánchez. Una qüestió que potser podria respondre, de manera aproximada, Favà, que va patir durant anys les pressions consistorials socialistes. Abans de començar, la periodista evidenciava una absència: “Falta una disciplina: la fotografia, que la premsa també ha censurat”. I apuntava: “Només hi ha una cosa pitjor que la censura, l’autocensura. Afortunadament, he hagut de fer molt poca opinió”.

Favà, històrica rúbrica d’El Punt Avui (però també de Tele/eXpres i Diario de Barcelona), jubilada ja, va dedicar una gran part de la seva carrera professional al municipalisme. A la ciutat de Barcelona, per ser precisos, on l’hegemonia vermella era total. La periodista va explicar les diverses formes de censura que la van ofegar. Per exemple: l’off the record o “farcir l’agenda del periodista d’actes per evitar que dediqui temps a la investigació d’altres temes”. Els gabinets de comunicació sempre han exercit de tanca, no gaire subtilment.

Favà va desplegar una bateria d’experiències personals. Des de la censura exercida econòmicament (la retirada de la subvenció per editar un llibre sobre el gir urbanístic de Barcelona que van dur els Jocs Olímpics i on es detallava el passat franquista de Samaranch i Ferrer Salat) fins a les trucades constants a la redacció per tombar informacions (cas Hotel del Palau, amb Antoni Castells en el paper de conseller desesperat). A Favà li arribaven amenaces de querelles que mai van arribar a presentar-se perquè “tot el que havia publicat era cert”. Castells, de fet, va ser citat al jutjat, el 2010, on va engegar “el ventilador de la merda”. “Em va alegrar jubilar-me amb aquesta feina ben feta”, deia referint-se al cas del Palau. Favà, una tot-terreny.

Izquierdo considera “clar i confús” el concepte de censura. Tan netament imprecís que fins i tot “la bona educació” podria considerar-se autocensura. “La línia que ho separa tot és finíssima”. Izquierdo va parlar, sobretot, des de la posició de l’exeditor i l’articulista que encara és (escriu a Vilaweb). Quan era editor de Proa, va tocar-li publicar els Versos satànics de Rushdie. El patronat de l’editorial va negar-s’hi per por (la fàtua pesava sobre Rushdie; havien assassinat el traductor italià del llibre). Als passadissos, però, els membres del patronat deien una altra cosa: “Tracta l’islam d’una manera que no ens agradaria que es fes amb el cristianisme”. Finalment, el llibre va sortir al mercat amb peu editorial de set cases. Izquierdo va conèixer la subtilitat censora a La Vanguardia en forma de pregunta: “No en farem més d’articles sobre Òmnium, oi?”. Estava tot dit. També escriure sobre Aznar (comparant-lo amb el Zelig de Woody Allen) va suposar-li tensions.

Ada Castells va ser vetada per l’editor Vallcorba. Era 1998 i l’escriptora havia de publicar El dit de l’àngel a Quaderns Crema, tot estava més o menys emparaulat. Però a Vallcorba va començar a brotar-li la paranoia: el protagonista, també editor, que apareixia en la primera escena del llibre follant-se una escriptora novella al rebedor de casa era ell. Finalment, la novel·la va publicar-se a Empúries. La dèria va vèncer. Castells, per altra banda, ampliava el concepte de censura i hi sumava la banalització del periodisme, cada cop més venut a “la broma fàcil i l’estupidesa”. Molts periodistes, deia Castells, han de banalitzar-se per evitar caure en la precarietat laboral. “És frustrant. T’has de vendre l’ànima al diable”. Aquesta degradació de l’ofici també és censura.

Capdevila, dibuixant, obria el seu torn amb el cas de Ferreres. “L’humor es pot permetre tensar els límits. I és quan transites pels límits que salta l’alarma”. Però què passa quan no et deixen tensar? O plegues o presentes una altra il·lustració: “Tots hem de menjar”. El que dèiem: posar en perill la feina o idiotitzar-nos. A França, explicava, els dibuixants han de presentar quatre o cinc dibuixos, i el cap escull. Encara haurem de donar les gràcies. “L’humor és una eina, un martell. Però també pot anestesiar, no plantejar res. Serveix quan punxa, desperta i incomoda”, continuava Capdevila, que, sosté, “la censura avui té mecanismes més sofisticats”.

 

La censura, institució històrica

Periodisme i literatura suporten una pressió subtil, el fre sibil·lí i de rebotiga. El món de l’art, en canvi, ha notat amb contundència la censura de formigó, que és la institucional. Llucia Ramis va moderar el debat centrat en les arts visuals, que reunia a Valentín Roma, director de La Virreina, Tatxo Benet, periodista i col·leccionista d’art, Francesc Torres, videoartista, i Xavier Antich, filòsof. Ramis obria la taula amb una cita de l’artista Lluís Lleó: “Els museus són zoològics de l’art. Les obres no són lliures”.

En efecte, les obres, en una pinacoteca, es troben recloses (també protegides), però és que hi ha qui pretén que ni tan sols sigui així. La intolerància ha intentat impedir la circulació d’obres per raons ètniques, polítiques, religioses o d’espoliació. Roma va ser el comissari de l’antològica mostra La bèstia i el sobirà del MACBA, el 2015. Aquella on una figura amb la cara del rei emèrit era sodomitzada per una activista boliviana (Domitila Barrios) que al seu torn era sodomitzada per un gos. “Ens sobta que es pugui parlar de censura en plena era de les xarxes socials”. A ell, aquell acte de censura (amb orígens al consistori de Trias) el va enganxar desprevingut, però amb un aliat previsible: l’efecte Streisand, la màxima difusió d’allò que algú vol ocultar.

Tatxo Benet, comprador dels presos polítics de Santiago Sierra, no va caure al parany de cap efecte. Els retrats censurats ARCO els va comprar abans que arribés l’ordre d’Ifema de retirar-los. La seva intenció és embastar una col·lecció d’obres censurades al món. En aquesta col·lecció, hi podria haver els quadres dels reclusos de Guantánamo que una llei nord-americana prohibeix que surtin de la presó (més censura). El desallotjament de l’obra de Sierra duia Xavier Antich a abordar la forma censora de “l’aquí no”. “Delimitar el lloc de circulació no vol dir prohibir l’obra però és un gest totalitari”. Ho exemplificava amb el Franco decapitat que va acabar retirat del Born. Tot ens fa arribar a la mateixa conclusió: “La censura és una institució històrica”. Roma tancava recordant aquesta frase de Coetzee, del seu llibre Contra la censura.

Podeu completar la crònica de la jornada Entre el cànon i la censura amb l’aportació d’Oriol Puig Taulé