Jiří Weil. Una novel·la terriblement lúcida

10.12.2015

Avui Viena Edicions presenta Mendelssohn a la teulada, de l’escriptor txec Jiří Weil, publicat amb traducció de Jaume Creus dins la col·lecció de clàssics contemporanis El Cercle de Viena. Avui dijous 10 de desembre es presenta a la Llibreria La Impossible a les 19h.

Jaume Creus, traductor de 'Mendelssohn és a la teulada', de Weil

Jaume Creus, traductor de ‘Mendelssohn és a la teulada’, de Weil

Mendelssohn a la teulada és un llibre de Jiří Weil, irònic, esgarrifós i finalment líric i tot, és una guia perfecta, clara i realista, per comprendre la vida dels txecs sota l’ocupació nazi a l’època de l’anomenat Protectorat de Bohèmia-Moràvia, controlat pel Reichsprotektor Reinhard Heydrich. Com que l’autor és tan exacte a l’hora de mostrar els personatges, que al capdavall són la transposició de vides concretes a la Praga tiranitzada, no estarà de més, ans al contrari, exposar, ni que sigui de forma succinta, un panorama més global, potser més historicista, dels antecedents, és a dir, del que es coïa a Txecoslovàquia just abans dels fets narrats a la novel·la.

Que els nazis, per voluntat de Hitler, arribessin a posar les seves botes en territori txec no és cap casualitat, sinó la conseqüència lògica d’un expansionisme justificat al seus ulls. Amb el mateix pretext que van fer servir els russos per atacar els turcs a la guerra de Crimea, Hitler va decidir que allà on hi haguessin comunitats alemanyes era també Alemanya, amb els Sudets com a peça estel·lar: els territoris txecoslovacs amb població alemanya passarien a ser del Reich, i així ell «alliberaria deu milions d’alemanys». Això ho deia públicament el febrer del 1938, el març s’annexionava Àustria, cosa no pas extraordinària, de fet estava cantat, perquè Àustria (sobretot el feixisme austríac) ja ho volia; la resta seria potser més difícil, però a favor tenia ara, després de l’Anschluss, la inseguretat dels governs francès i britànic, que temien veure’s arrossegats a una guerra contra Hitler, cosa que al final no van poder evitar, mal que els pesés.

Les exigències de Hitler sobre els «seus» territoris van posar el govern de Praga en màxima alerta, i això es concretà el maig del 1938 en una mobilització força reeixida que, de moment, frenà una acció més contundent per part d’Alemanya. Però la maquina bèl·lica no s’havia parat: Hitler collà els governs britànic i francès, obligant-los a acceptar un pla per apropiar-se els territoris fronterers amb Txecoslovàquia on hi hagués més d’un 50% d’alemanys, i el setembre llançà un ultimàtum als txecs perquè els cedissin definitivament. El govern de Praga no hi accedí d’entrada, però les pressions dels governs francès i britànic aconseguiren fer-lo claudicar. Tot i això, davant del Rudolfinum (la seu del Parlament txecoslovac, l’edifici on hi havia l’estàtua de Mendelssohn, entre d’altres, a la balustrada del terrat) es va congregar una manifestació popular com mai no s’havia vist, gairebé tres-centes mil persones. El president Beneš, el que havia cedit els territoris reclamats, va haver de formar un nou govern, que encapçalà Jan Syrový, que prometé defensar la integritat del país. Hitler, però, no es va mostrar prou satisfet (un mer càlcul), i aleshores exigí que Txecoslovàquia cedís també les parts territorials que pretenien Polònia i Hongria, no contentes amb el repartiment posterior al desmembrament de l’imperi austrohongarès, un cop acabada la Primera guerra mundial. Syrový no acceptà aquestes exigències, però un cop més, a força d’ultimàtum (data límit: el 28 de setembre), Hitler forçà el pacte de Munic, on eren presents totes les parts (fins i tot Mussolini), excepte els principals afectats, els txecs. (¿No recorda això el president Rajoy establint contactes per “afrontar” el problema del procés català cap a la independència amb totes les forces polítiques, tret del govern català?).

Així va ser com Txecoslovàquia es va haver de sotmetre al Diktat de les altres potències, inclosa França, que figurava que era la seva aliada. Com que, a més a més, Polònia i Hongria (gràcies a l’ultimàtum) ja havien rectificat les fronteres a favor seu i hi havien situat forces militars, per si calia atacar el veí, el president Beneš acceptà el 30 de setembre les noves condicions, amb la qual cosa, el país es va sentir de cop traït i abandonat, i encetà l’efímera Segona República feble i malfiat, a mercè del que decidien uns altres. Curiosament, aquell mateix any 1938 (però ja des del febrer del 1937) Barcelona (i no només Barcelona, també València, entre d’altres poblacions), en la nostra pròpia guerra civil, rebia sovint la pluja mortífera dels bombarders italians i alemanys, aquests sí ben avinguts en la seva obra de destrucció. I també a Catalunya s’instal·lava la idea d’un clar abandonament (o bé omissió d’ajut) per part dels aliats, els mateixos, ves per on!, que havien deixat Txecoslovàquia a l’estacada. Beneš, com era previsible, va dimitir el 5 d’octubre i deixà el govern a Syrový, que ara sí que estava disposat a col·laborar amb els alemanys, en un procés de dretanització extensible al mateix govern del país. En general, durant aquest curt període “democràtic”, la inclinació cap al feixisme, ben implantat a Alemanya i a Itàlia, i gairebé ja victoriós a Espanya, també a Txecoslovàquia va anar guanyant terreny i ocupant posicions de poder. Quan Hitler va ocupar militarment les terres txeques el 15 de març (data que surt sovint a la novel·la de Weil com a punt d’inflexió), un dia després de fer que Eslovàquia es proclamés independent, es trobà una part del territori ja amansit i favorable al nou ordre. El 16 de març Hitler creava el Protectorat de Bohèmia-Moràvia, associat —tot i que aparentment autònom— al Reich. La idea era treure profit dels recursos minerals i industrials del país i fer que contribuís a l’esforç de guerra que aviat els caldria, als alemanys. El país tenia prou bones indústries i matèries primeres, però primer s’havia de germanitzar. Immediatament es van dissoldre o prohibir les organitzacions socials d’esquerres, però també d’altres entitats culturals i esportives (Weil en fa referència quan ens presenta un club de boxa clandestí); en contrapartida, es van crear els òrgans de govern i les institucions administratives dels ocupants (que també la novel·la posa en solfa).

Quin era aleshores el perfil de la societat txeca? En molt poc temps s’anaren diferenciant tres tendències, segons les relacions dels ciutadans amb els nous amos. Una bona majoria la formaven aquells que, no volent l’ocupació, tampoc no feien res per oposar-s’hi, bé perquè tenien por o per precaució, a fi de continuar, tant con fos possible, duent una vida “normal”.

Jiri Weil

Jiri Weil

Una altra part prou considerable la formaven els col·laboracionistes de tota mena i per diversos motius: traïdors al país, des de les cúpules directives i polítiques fins als que s’acostaven als més forts per sucar pa a la safata del poder; membres de les capes benestants que practicaven un cinisme òbviament interessat per mantenir el seu estatus; delators o espietes que es movien empesos per enveges o esperit de revenja, o simplement per apartar d’ells mateixos les sospites; també hi havia els que no calia que col·laboressin, perquè ja eren els feixistes del país, amb agrupacions de vella o nova creació i banderes i ensenyes pròpies, com seria el cas del feixista dels Vlajka, propietari del ben alimentat gat Břetislav, que apareix a la novel·la.

La tercera posició d’una part notable de la població agrupava els resistents, ja fossin càrrecs governamentals (que solien acabar afusellats) o sorgits de les capes treballadores i d’esquerres. També caldria comptar-hi els que ajudaven els resistents i, per exemple, amagaven gent en perill (com els Javůrek de la novel·la). Immediatament després de l’ocupació es van crear moviments de resistència, més o menys hereus d’agrupacions preexistents, que s’uniren per formar el Comitè central de la resistència interior. Tres grans organitzacions hi van confluir: el Centre Polític, la Defensa de la Nació i el grup “Ens mantenim fidels”, i tots tres lluitaven per la restauració de la Primera República. El partit comunista, llavors declarat il·legal, es mantingué al marge al principi, i quan contribuí a la resistència ho va fer com a reforç del seu propi aparell i seguint ordres de Moscou, que de vegades eren contràries als mateixos interessos del poble txec. Però també comptaven per a la resistència els milers d’exiliats (sobretot a la Gran Bretanya), que actuaven des de l’exterior, però no amb menys contundència. Dos paracaigudistes txecs van ser els encarregats, el maig del 1942, d’eliminar Heydrich, objectiu d’un atemptat que efectivament li va costar la vida, com molt bé exposa la novel·la, de la qual s’ha aprofitat recentment Laurent Binet per escriure el seu premi Goncourt HHhH, on la cita de passada —era obligat—, però com una lectura divertida, que només fa referència al motiu irrisori de la retirada de Mendelssohn de la teulada. Heydrich, però, era el segon Reichsprotektor que tingué Praga, anteriorment ho havia estat Konstantin von Neurath, amb l’ajut del seu secretari d’Estat, Karl Hermann Frank, un txec alemany que abans havia estat llibreter a punt de fer fallida. Heydrich va substituir Neurath, per la seva poca eficàcia, el setembre del 1941, però Frank (que apareix a la novel·la) continuà al seu lloc, i encara arribaria més lluny, el 1943, quan fou nomenat ministre. Heydrich es va fer càrrec del Protectorat i també fou ell qui posà en pràctica la “solució final” per als jueus del territori txec. Ell va disposar que l’antiga fortalesa de Terezín tornés a funcionar com a camp de pas per a les deportacions als camps d’extermini. Però alhora en va fer un camp modèlic de propaganda per a l’exterior que pretenia mostrar l’aparent bondat del règim nazi. Terezín, aleshores Theresienstadt, s’havia construït com a defensa contra les amenaces prussianes en temps de Maria Teresa, de qui pren el nom, i ja havia servit de presó. Només a tall d’exemple podem indicar que hi havia estat empresonat algun dels revoltats de les Cinque Giornate milaneses, com ara Giuseppe Finzi, jueu de Màntua proper a Mazzini, que havia participat en aquells dies de reivindicació del març del 1848, en resposta a la insurrecció de Viena, que va permetre als ciutadans de Milà poder pensar en una insurrecció que alliberés la Llombardia del jou austríac. Del funcionament com a camp d’internament amb el seu gueto incorporat en parla a bastament Weil en diversos capítols de la part final de la novel·la (l’execució en una forca de disseny d’un grapat de presoners).

L’execució de Heydrich suposà una venjança en forma de represàlia salvatge i contundent: els pobles de Lidice, prop de Kladno (i un magistrat de Kladno apareix a la novel·la, en el moment de l’execució a la forca, no pas per casualitat), com també el poble de Ležáky van ser arrasats i la seva població masculina executada, mentre les dones eren enviades als camps d’extermini i els nens repartits per Alemanya per ser pujats com a alemanys o també a les cambres de gas.

L’altre pol d’atenció de la novel·la se centra en el funcionament de les institucions jueves en relació als ocupants (i el personatge Rabínovitx n’és el paradigma), A aquest respecte, és força curiós el tracte que les noves autoritats van tenir envers el món jueu de Praga. És cert que ja el primer Reichsprotektor, Neurath, s’havia preocupat de fer complir les lleis de Nuremberg que impedien els jueus d’exercir cap càrrec en la funció pública, i fins i tot se’ls apartava de la dinàmica econòmica, que en el cas de les empreses jueves passà a mans alemanyes, és a dir, àries. Però, curiosament, al ghetto de Terezín no hi va haver execucions fins molt endavant (i això també queda reflectit a la novel·la), entre d’altres coses perquè era l’aparador amable amb què el Reich volia entabanar les potències estrangeres i fins la Creu Roja internacional. I a Praga també hi va haver un cert bon tracte fins que no va començar per ordre de Hitler la “solució final”. Perquè a Praga no es van destruir sinagogues, el cementiri jueu no va ser malmès, i les propietats artístiques o de culte foren emmagatzemades o acumulades al Museu Jueu de la ciutat (com també ens explica Weil), però quan el corn del terror nazi sonà i la mort forassenyada s’abaté contra la població jueva no se’n salvà gairebé ningú. I en aquest sentit, els darrers capítols del llibre són terriblement durs, malgrat el contrapunt líric que suposen les cançons que les dues darreres víctimes del llibre canten en expirar. I potser ja he dit prou i massa. Però aquesta obra de Jiří Weil, escruixidora de tan exacta en el retrat real dels personatges, mereix una massiva freqüentació dels lectors, que accediran de cop a la difícil i obstinada vida dels txecs sota el flagell exterminador dels nazis.

Etiquetes: