Una passejada teatral per la Mequinensa de Jesús Moncada

La companyia de teatre Mea Culpa porta a escena els contes d’El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada en una producció que es titula El darrer dia del Cafè de la Granota. Després de girar per tot el país, ara arriba finalment a La Seca Espai Brossa, on es podrà veure entre el 8 de setembre i el 2 d’octubre.

“És un dels millors o el millor autor ebrenc que ha existit, perquè els seus contes tenen una ironia i un sentit de l’humor excepcional i perquè parla d’un estil de vida que ja ha desaparegut i val la pena recordar”, argumenta l’actriu Àngels Largo, que encarna el paper d’Adelaida en l’obra.

La idea inicial era fer una obra per a l’àmbit escolar: “Vam llegir les lectures obligatòries de segons de Batxillerat i va guanyar clarament Moncada amb El Cafè de la Granota”, continua Largo. A partir de quatre dels contes que formen part del llibre —“La Plaga de la Ribera”, “L’assassinat de Roger Ackroyd”, “Paraules des d’un oliver” i “Futbol de Ribera”— es confegeix el fil argumental de l’obra, enllaçats els uns amb els altres a través d’objectes, de fotografies i dels dos protagonistes, l’Adelaida i en Fernando, interpretat per Armand Villén.

A El Cafè de la Granota Moncada retrata l’esdeveniment que va canviar la vida dels habitants de Mequinensa: la desaparició de l’antiga vila a causa de la construcció de la presa de Mequinensa i el pantà de Riba-roja. “Moncada ja escrivia sobre un estil de viure que ja anava desapareixent” a mesura que avançava la tecnologia, afegeix Largo. “El riu era l’eix de tota la vida econòmica de la vila. Les carreteres, els camions, la construcció dels pantans van posar fi a aquest estil de vida”, continua. “Com deia Pere Calders, «Jesús Moncada volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot»”, aclareix l’actriu.

Juntament amb la unitat que forma aquest recull de contes, El Cafè de la Granota es caracteritza pel to humorístic i irònic que desprenen els contes, típics de la prosa de Moncada. Aquest humor també és present a El darrer dia del Cafè de la Granota. “Per nosaltres aquesta obra representa moltes coses! Ha estat un llarg viatge, ple d’experiències”, assegura Largo, en el qual han conegut Mequinensa i els mequinensans, Rosa Maria Moncada i el dialectòleg Hèctor Moret.

Per acostar-se encara més a l’univers de Jesús Moncada, van creure que era necessari adoptar la parla del català occidental de la zona: “Amb l’ajuda de la guia del parlar mequinensà que ha escrit Hèctor Moret i el seu assessorament, hem intentat reproduir-lo amb respecte i estima”, matisa Largo. Així mateix, fins i tot hi és present l’element diglòssic, ja que han volgut plasmar aquesta situació de diglòssia i amb el mestre i el guàrdia civil, per exemple, parlen en castellà, mentre que entre amb els amics i amb la família fan servir el català: “Hem volgut recrear aquest bilingüisme amb sentit de l’humor i amb un toc una mica republicà. Com ens deien els avis de lo poble, «nantres tenim fama de rotjos, parlem lo català i som aragonesos! Per tant, ens tenen mania!»”, explica tot rient Largo.

La qüestió lingüística, a més, fa que l’obra guanyi interès per als alumnes de Batxillerat, que tenen com a lectura prescriptiva aquesta obra de Moncada: “A l’obra hi ha un clar component pedagògic”. Ara que és lectura obligatòria, “Jesús Moncada comença a ser conegut a les escoles, però sovint ens trobem que la gent del carrer no el coneix i ens resulta indignant que un mestre com Jesús Moncada, traduït a vint idiomes, sigui, encara ara, un estrany”, conclou Largo.