Jesús Gil, Rosalía i la fucking money

8.07.2019

Aquests dies duem el signe del dòlar dintre la ment: dijous Rosalia Vila Tobella llançava Millonària, la seva primera cançó en català, i diumenge s’estrenava El pionero, el documental de l’HBO sobre la vida de Jesús Gil. Dues històries de diners. La rima cultural és perfecta: el videoclip de Rosalía evoca els mateixos concursos de cartró pedra i la mateixa promesa de la riquesa instantània i democratitzable que regnaven en la televisió de l’època Gil, des d’El precio justo al ¿Qué apostamos?. Però seria un error pensar que la de Sant Esteve Sesrovires canta des de la ironia d’una millenial esquerranosa que ha après la lliçó del pelotazo. N’hi ha prou amb deixar-se empènyer pel vitalisme de la base de rumba catalana i lliscar pel pendent indolor de l’autotune, per entendre que Rosalía afirma l’alegria de viure amb “un xaval contractat perquè m’obri els regals de nadal”. Gil no es queda curt com a poeta del capitalisme: “Qué duda cabe que utilitzado como un gran medio, el dinero puede ser utilizado para hacer feliz a la gente? El dinero es bueno en general.” En general, quanta raó.

Jesús Gil en imatges del documental ‘El pionero’,

Si fa poc parlàvem de com els 80 i els 90 del passat encara són l’únic horitzó de felicitat del present per explicar la longevitat zombi de sèries com Friends o Plats Bruts, la coincidència entre l’arribada del Fucking Money Man de Rosalía i la sèrie del man de la fucking money, Jesús Gil, ens ajuda a observar el moviment pendular de la història en tota la seva esplendor. Entre l’un i l’altra, hem tingut temps de patir tots els desencantaments possibles amb els vils diners i, malgrat tot, aquí ens trobem tornant a cantar-los amb molta més plenitud de la que ens permetien les melodies reivindicatives que han omplert de grisor l’entretemps. Els hotels de luxe a primera línia de mar que edificava Gil han deixat de ser una opció per als joves espanyols, que únicament poden aspirar a treballar-hi de cambrers per a russos i xinesos. Però no ha aparegut cap altra utopia per substituir-los: la generació de Rosalia està farta de viure en les ruïnes d’un somni i que només la deixin imaginar vides sense emissions de CO2. Si l’alternativa als bitllets de cent és pagar la quota d’autònoms, menjar hamburgueses de tofu i compartir pis fins als 37, que requalifiquin el litoral i tornin a volar els papers verds.

Rosalía i Gil encarnen la mateixa força de la globalització que multiplica l’escala de tot allò que toca. Igual que Gil va voler convertir la provinciana Marbella en Montecarlo, Rosalía converteix el flamenc i la rumba catalana en hits del pop mundial. Els llocs i els gèneres musicals arrelats entreguen la seva ànima a una màquina universal de satisfer plaers que no s’autoimposa cap limitació. El resultat són monstres d’escala no humana, éssers bigger than life, un home de negocis i una artista que pertanyen al 0,1%. Tu ni tan sols pots vendre la cadira per Wallapop i quan compons lletres fas pena, Gil surt de la presó amb una mà al davant i l’altra al darrere i en un any és president de l’Atlètic de Madrid; Rosalía escriu Milionària en un trajecte d’avió i té més visites a YouTube en dos dies que Bruce Springsteen en dos mesos. Rosalía i Gil no remen contra el corrent del capital amb mala consciència, hi surfegen a màxima velocitat perquè estimen la vida tal com és, no tal com les ànimes tristes voldrien que fos.

Dues idees sobre tot plegat. La primera té a veure amb el cinisme: igual que Gil és descrit per tots els seus familiars i amics com una persona bona i entranyable, Rosalía acompanya Milionària d’un altre tema, Dios nos libre del dinero, una crítica afectada i flàcida contra la mateixa cobdícia que exalta el tema amb què fa parella. L’error seria pensar que la cantant i el magnat són individus naïfs que no saben el que estan fent. És clar que Gil i Rosalía comprenen la salvatgia del capitalisme i la lògica del peix gran que devora al peix petit. És precisament aquesta capacitat de pensar una cosa i la contrària la que els allibera. Per als obsessionats amb la coherència, la unitat entre pensament i acció esdevé un imperatiu que els frustra i els paralitza. Però la condició humana és la de conèixer i perdonar-se les pròpies contradiccions sense acritud: un bon pare de família que explota als fills d’altri o una lletra a favor del consumisme i una en contra en el mateix single. Abraçant la seva dualitat, Gil i Rosalía poden fer el somriure dels triomfadors

L’altre aspecte interessant és el compliment d’un cicle històric, o, dit d’una altra manera, el retorn dels 90 per incompareixença del contrari. Les crisis de principis del 2000 van adobar un sentiment de culpa que es va traduir en una contenció arquitectònica i estètica del món, orientant la producció material cap al minimalisme, la modèstia i la sostenibilitat. En el camp de l’art, es va produir una hegemonia anàloga que, en la música, va coronar les melodies relativament complexes, les lletres amb grapa social i una voluntat de trancendència poètica freda que hem anomenat indie. És la tristor millenial. El pop i el trap de Rosalía, la bandera de la Generació Z, són tota una altra cosa. La nova sensibilitat emparenta amb la dels 90 perquè el món ja no va de reconstruir, sinó de construir, que era el que li agradava a Jesús Gil. Ens estem cansant del cansament: ja tornem a voler veure, només, bitllets de cent.