Jeanne Balibar presenta al CCCB ‘Ne change rien’ de Pedro Costa

L’Alternativa 2012 trenca el glaç amb un film càlidament divergent. Ne change rien es desvia del camí de totes les maneres possibles. Res a veure amb el gènere del documental musical. Poc a veure amb els paisatges habituals del cinema de Pedro Costa. Ne change rien és una illa, estranya i anòmala, que cohabita dins del cos insular que representa el conjunt de la seva obra.

Situat a l’altre extrem dels documentals d’estrelles del pop, ens ensenya com canta Jeanne Balibar, és cert, però també com dubta i es queda muda. L’acompanyem al backstage, sí, però vivim els seus assajos a través de la rutina de la repetició infinita. Aquí no trobem muntatges de ritme trepidant ni prodigiosos efectes espectaculars. La bellesa de la desena pel·lícula del portuguès sorgeix de l’essència de la veu i les notes que produeix, de la creació més primitiva despullada de qualsevol giny artificiós.

Jeanne Balibar defineix l’obra del portuguès d’una “bellesa lleugera”. Potser en el sentit que defuig les cadenes de la indústria cinematogràfica: es desempallega dels plans de producció d’impossibles deadlines, dels multitudinaris equips de rodatge, de la feixugor de les grues i del plató. Fa temps que Costa va dir adéu als inflexibles requisits del gust de masses, i fidel a la seva petita càmera digital filma ell mateix o amb un operador i un tècnic de so. Per aconseguir una fotografia esplèndida no calen quaranta camions de Hollywood amb equipaments i materials. “Amb un rotlle de paper d’alumini i molt de talent Pedro Costa en va tenir prou”, afirma Balibar.

Perquè res canvia perquè tot pugui canviar. El cineasta dóna ales al mantra de Lampedusa: del títol del film vola fins a ser cantat per la sensual Balibar, i d’aquí es perllonga a tots els seus plans. Eterns, immòbils i sincers. Perquè la càmera no té l’urgència de moure’s. Estima el pla fix en què l’espectador es pot després recrear. Li agrada instal·lar-se enmig d’un assaig, es posa còmode i deixa que la vida segueixi el seu ritme. Nosaltres li agraïm i assaborim els petits gestos, fruïm amb les mirades còmplices entre la cantant i els músics. I aleshores el dinamisme sorgeix dins del propi pla, de les composicions en diagonal dels micròfons, les guitarres i els pianos. Com canta Balibar, “m’agrada el desequilibri perquè em fa sentir lliure”.

A vegades els altaveus saturen la nostra oïda, però d’altres els peus i les mans piquen i ens parlen ben fluixet. El so podria haver estat un personatge més si aquesta fos una producció amb voluntat narrativa. Però Pedro Costa no és un storyteller i tal com va voler destacar dilluns al vespre la cantant i actriu francesa, el director viu en primera persona els processos sense pensar quin serà el resultat de la filmació. Només la naturalitat i l’instint el guiaven quan es plantava enmig de les proves de so o les gravacions. Un procés vivent que segueix el seu camí després que Costa n’hagi copsat una part, domant gentilment, sense exigències, l’espai i el temps.

Perquè d’aquesta manera el director fa i desfà, jugant sempre amb l’herència del cinema. L’expressionisme es filtra a través de les finestres i les portes, principals focus lluminosos. Torcen el pla i de Caligari viatgem al tàndem Dietrich-von Sternberg, a Morocco i El expreso de Shangai. Sense guió, la comediant francesa esdevé a vegades fantasmagòrica, però mai freda ni inacessible. De carn i ossos, s’equivoca i també s’emprenya. Va assegurar al CCCB que quan va conèixer Pedro Costa, en un festival de documentals a Marsella, li va confessar com “d’emmerdant” era que, tot i la seva professió d’actriu, els seus films preferits eren aquells protagonitzats per gent normal. Amb Ne change rien Balibar ha pogut formar part d’allò que més aprecia: un cinema que és vida real, sense preparatius ni additius.

El Festival de Cinema Independent de Barcelona ret homenatge a un cineasta que s’escapa de qualsevol coordenada, fins i tot de les pròpies. La resta de films del portuguès projectats aquesta setmana estan intrínsecament lligats entre ells (Ossos, No quarto da Vanda, O nosso homem). Cada pel·lícula és un pas més en la seva investigació personal de l’existència humana, anades i tornades a les barraques d’As Fontainhas, als rostres i cossos supervivents enmig de les runes d’un barri o una terra ocupada. El seu cinema viu més enllà d’ell i la seva càmera, perquè no aconsegueix desenganxar-se d’allò que filma. Un cinema-vida que defuig cronologies, etiquetes i categories. Es perpetua perquè simplement existeix.