Je vais au théâtre (à Barcelone!)

Acostumem l’orella a tots els sons. Fem-nos l’oïda tolerant a les llengües. No és inspirador i atractiu escoltar veus foranes? La més magnètica, diuen –per fonètica i també per certa mandra de trobar-ne altres–, és la ressonància francesa (tot i que la portuguesa l’estalona bé). A Barcelona, un discret però diligent spiral français en brinda oportunitats de familiaritzar-nos amb la llengua de Camus o Johnny Hallyday: la llibreria Jaimes, l’Institut Français o la bona atenció de la Filmoteca de Catalunya al cinema veí. I encara més: des de fa un any, sumem una altra ocasió per afrancesar-nos. No només en aparença, és clar, també en gustos escènics i intel·lecte. És el OUI! Festival de T(h)éâtre en francès de Barcelona, que començarà el pròxim 1 de febrer i es gronxarà fins al dia 11 del mateix mes. Aquesta setmana era presentada la seva programació.

Serà la segona edició del OUI! (l’any passat a Núvol vam cobrir diversos espectacles) i una de les coses que més ha canviat respecte al bateig de l’any passat és la concepció territorial de l’oferta. El festival oferirà funcions de França, sí, però no només. El nom de la cita incorpora la precisió “en français”, per tant, estem parlant de la Francofonia, els territoris de parla francesa. Això vol dir espectacles estrenats (o amb algun lligam consistent) a Bèlgica, Quebec, Suïssa, Senegal o Romania.

En total seran nou espectacles que sumaran catorze representacions (alguns espectacles es repetiran). Totes les representacions seran a Barcelona (Institut Français, Institut del Teatre, Almeria Teatre i La Caldera, que s’incorpora com a nou escenari). El festival no només busca públic resident a la ciutat (ja sigui francès –a Barcelona, segons dades del gener de 2016, hi vivien gairebé 14.000 francesos– o català francòfil), també pretén públic turista ambulant. Els espectacles representats a l’Institut Français seran els únics que no tindran subtítols, tota la resta, sí que en tindrà. Un treball molt precís perquè cal ajustar la frase traduïda a una rèplica que es fa en directe; cirurgia del càlcul del temps. Ferran Adelantado de l’Institut del Teatre, centre que cedeix dues sales (la Sala Ovidi Montllor i el Teatre Estudi), remarcava “la capacitat d’establir ponts entre les dues escenes” i recordava l’ocupació gairebé completa durant la primera edició. Van omplir gairebé un 90% de les sales.

Dels nou espectacles, quatre són de tast indispensable. Per dimensió, recorregut i missatge ben reportat. A Et pendant ce temps de Simone Veille, una producció de Le Pompon Compagnie, se’ns convida a resseguir la condició de la dona a França des dels anys 50 fins als nostres dies a través de la vida quotidiana. Hi ha una aturada especial al maig del 68, justament enguany que es compleixen 50 anys de la primavera més invocada. El títol de l’obra és una referència a la política Simone Veil, ex ministra de Sanitat que va aconseguir la despenalització de l’avortament el 1975. “Aquesta obra de teatre és la prova que un espectacle compromès pot ser atractiu”, en va dir Le Canard Enchaîne. L’autor i director Hugo Paviot col·loca sobre les taules un cèlebre pintor atordit per la mirada de la seva musa, a qui confon amb la mare cada cop que se la troba en malsons. Al fons de tot de La Mante, hi rau l’abandó de la progenitora quan l’artista tenia 15 anys. La recerca de la mare és el cos de l’espectacle. Per a què serveix l’art o quines relacions mantenen amb el seu temps són algunes de les qüestions que Paviot vol desentrellar. Le quatrième mur duu l’empremta de Sorj Chalandon, històric periodista de Libération i dues vegades candidat al Prix Goncourt. Chalandon és l’autor del llibre homònim en què l’obra s’inspira. Una història que ressona a Antígona, guerra libanesa i acostament de posicions. Dirigeix Luca Franceschi. Finalment, tenim una joia: Un démocrate, de Julie Timmerman. Vista a l’off d’Avinyó, la peça de Timmerman conta la vida de Edward Bernays, nebot de Freud i inventor de la tècnica de la manipulació massiva. La directora ens porta allà on es van cuinar les primeres fake news.

Rèplica a París

La presentació de la programació d’aquesta segona edició del festival ha estat també l’ocasió de donar a conèixer Barcelona en scène, la rèplica parisina al OUI!. El pròxim mes d’abril els organitzadors del festival barceloní, Mathilde Mottier i François Vila, engegaran a París la primera edició d’aquesta resposta teatral. Barcelone en scène tindrà una programació reduïda però com a degustació de l’escena catalana farà el fet. A la capital francesa podran veure’s Le principe d’Archimède de Josep Maria Miró -dirigida per Bruno Tuchzer- i Buffles de Pau Miró -dirigida per Edouard Signolet-. Completarà la cita una classe magistral de Sergi Belbel. Tant els espectacles com la master class tindran lloc al Théâtre 13 del tretzè arrondissement, és clar. Encara, però, poden sumar-se nova oferta d’activitats; el cartell està acabant de tancar-se.