Je ne veux pas que ça finisse!

No, no volies que el bonheur s’acabés.

Però ha estat així. Inexorablement, la mort ha acabat entrant en el teu esquelet per rosegar-ho tot: l’energia, l’esperit, la vida. La mort sempre guanya, perquè té tots els trumfos des d’abans de començar.

L’escriptora quebequesa Denise Desautels m’ha escrit un courriel en resposta a un altre de meu en què li feia saber que el nostre comú amic Robert Ferrer ens havia deixat, i m’ha fet recordar la frase que encapçala aquest text i que diu un personatge del seu récit C’est fauve, le bonheur.

No, no volem que el benestar —que vol dir l’amor, l’amistat, la complicitat, la transparència, el gust per totes les coses de la vida— acabi esvaint-se, com un miratge.

Robert, que estimava aferrissadament la vida, va gaudir amb intensitat els seixanta-nou anys que ha viscut, compartint-los amb l’artista Pilar Abad, i dedicant una bona part del seu temps a fer que la seva ciutat d’adopció, Sabadell, tornés a lluir amb la resplendor cultural d’antany. I fent-ho amb la senzillesa i la independència de qui no té factures per pagar.

Amb ell se’n va un dels grans lluitadors per la Cultura —expressada en llengua francesa o catalana—, sempre amatent a les propostes dels creadors.

Robert Ferrer Chaler (Djelfa, Algèria, 1947) era fill d’exiliats republicans catalans. Els pares, en acabar la guerra, es van exiliar, separadament —s’havien casat uns mesos abans que no es declarés la guerra civil. El pare, després de recórrer diversos camps de treball (Vernet, Bram) va ser enviat a Djelfa, a les portes del Sàhara, en un camp del qual Max Aub va descriure els horrors a Diario de Djelfa.

Alliberat en acabar la guerra mundial, es va retrobar amb la seva esposa i, a Djelfa, van mirar de refer, amb dificultats de tota mena, la seva vida: la vida sentimental, primer; la supervivència econòmica, després: ell com a mecànic de cotxes, ella com a modista. No retornaran a Catalunya fins al 1962.

En aquest context, Robert va aterrar a Terrassa a quinze anys, sense a penes coneixement de la nostra llengua —a Algèria va estudiar fins a l’equivalent del quart de batxillerat—, parlant només francès, i l’àrab après en els jocs amb els companys de carrer. Però poc a poc aconsegueix sortir del forat amb treballs precaris i ensenyant el francès. El 1974, junt amb d’altres companys, crea l’Alliance Française de Sabadell, de la qual va ser director fins al 2013.

Allí, més enllà de l’ensenyament de la llengua i la cultura francesa, es va preocupar de teixir una xarxa de complicitats amb tots els creadors, no solament de l’àmbit local i nacional, sinó més enllà, amb França i el Quebec. Així, la Casa Taulé, seu de l’Alliance, va anar esdevenint un autèntic centre cultural, un pol d’atracció independent dels poders polítics: un àmbit de llibertat on la poesia, la música, el debat filosòfic, el cinema, la política i les arts visuals trobaven el seu espai d’exposició i de diàleg. Al 2007, Robert va ser condecorant amb el títol d’“Officier de l’Ordre des Palmes Académiques” per la seva decisiva contribució a la conversió de l’Alliance de Sabadell en una de les escoles més importants d’àmbit estatal.

Robert, sempre compromès amb la política —entesa com a actuació en la res publica—, va militar de jove en el PSUC; més tard es va comprometre amb els moviments de renovació de la política sabadellenca. I sempre va estendre la mà, generosa, a les iniciatives que tendien a incidir en l’àmbit social.

Gran lector, en els darrers temps es va dedicar generosament a impartir classes de filosofia i de francès en grups reduïts

Avui, per als qui l’estimem, “trem la terra que ens donava suport”.