Les utopies de Javier Guerrero, Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2018

11.12.2018

L’escenari del Mercat de les Flors és buit i a les fosques, tan sols il·luminat per l’intens focus d’un cotxe. Un antic SEAT 600, concretament. La posada en escena sembla una picada d’ullet a l’estètica de Temps Salvatge, estrenada amb gran èxit al TNC, la temporada passada: la mateixa tensió, el mateix ambient hostil, la mateixa il·luminació, la mateixa mala astrugància. No obstant això, la història que, mitjançant la dansa contemporània, vol explicar el coreògraf Javier Guerrero és ben diferent, pràcticament surrealista. La seva coreografia, Lord M-27, parla d’utopies i incongruències, de situacions inversemblants i indescriptibles, que formen part de la imaginació però que, al mateix temps, poden existir. És com si ja haguéssim estat abans en el món lúgubre i paral·lel que els intèrprets Joel Mesa, Carlos Roncero, Julia Sanz, Paula Tato i Alvaro Esteban encarnen. Ens n’han fet presos i ja no podem eixir-ne. Ens han ben convençut que són mereixedors del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, que el jurat ha decidit atorgar-los.

‘Lord M-27’, de Javier Guerrero, la peça guanyadora del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre © Luis San Andrés

Amb la finalitat de potenciar la creació artística, facilitar la inserció laboral dels joves coreògrafs i intèrprets graduats a l’Institut del Teatre i donar a conèixer el seu talent, fa quatre anys que el Conservatori Superior de Dansa atorga el Premi de Dansa. I com ja és tradició per aquestes dates, per quarta edició consecutiva, el Mercat de les Flors va omplir-se diumenge al vespre de ballarines, ballarins i tota la faràndula del sector de la dansa per conèixer les quatre coreografies finalistes, formades per, com a mínim, tres professionals graduats al Conservatori Professional de Dansa (CPD), al Conservatori Superior de Dansa (CSD) o a l’Institut del Teatre (IT). Aquest any, però, no hi havia límit d’edat per participar. I, per primera vegada, es va celebrar la gala sense la presència de l’impulsor i l’ànima del certamen, Jordi Fàbrega, que ens va deixar el passat mes de juny. Per aquesta raó, l’edició d’enguany anava sentidament dedicada a la seva figura i Magda Puyo, directora general de l’Institut del Teatre, va voler recordar-lo, emocionada, durant el lliurament.

“L’institut creu, més que mai, que en els artistes emergents podem trobar nous camins per innovar en la dansa, apropar-nos a la realitat, proposar preguntes i arriscar-nos a donar respostes”, va remarcar Puyo. Vet aquí el motor d’un premi que, des del moviment escènic fins a l’estètica, el ritme o la música, té en compte cada faceta de l’espectacle perquè la coreografia guanyadora sigui rodona. En representació del jurat que formaven Francesc Casadesús, director del Festival Grec; Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors; Catherine Allard, directora de l’IT Dansa; Alexis Eupierre, director del Conservatori Superior de Dansa; Marina Escoda, directora del Conservatori Professional de Dansa; Lipi Hernández, cap d’especialitat de coreografia del CSD, i el corògraf Aímar Pérez Galí, Magda Puyo va atorgar el Premi de Dansa a una coreografia acuradíssima, amb un llenguatge de moviment propi, una posada en escena suggeridora i una dramatúrgia ben perfilada. “La guanyadora és Lord M-27, de Javier Guerrero”. I, com a premi, la proposta rebrà una dotació econòmica per ser estrenada en la programació del Festival de Barcelona Grec 2019.

Graduat en l’especialitat de coreografia i interpretació de la dansa al CSD, Guerrero investiga, en els seus treballs, la relació que el cos estableix amb l’espai. A Lord M-27 vam poder comprovar-ho. Enmig d’un escenari que, immens, era buit, quatre ballarins feien una performance dins d’un cotxe diminut. Allí tancats, la coreografia de Guerrero traspuava claustrofòbia, incomoditat i misteri: el trontoll dels quatre intèrprets donava vida i feia bategar el Seat 600, com si estigués en marxa. Fora de l’automòbil, en canvi, en un espai airós, més ample, els ballarins es movien en sincronia, com un de sol, al ritme d’una inquietant música acompanyada d’una ràdio que retransmetia veus inintel·ligibles. De tant en tant, algun dels components del grup se’n separava per canviar la dinàmica del ball i volar lliure, però seguidament tornava a l’harmonia del conjunt. Finalment, gir de guió i d’aquest equilibri tan cinematogràfic en va néixer l’entropia. Posseïts, els ballarins van deixar que afloressin els seus instints irracionals i van començar a moure’s i a bramar com si fossin animals. Una mescla entre ordre i aventura.

La dansa, una necessitat

La tensió ha substituït enguany la fragilitat. Si bé en l’edició passada es va premiar el concepte de fragilitat de Handle with care, d’Ole Kristian Tangen i Jesús Benzal, aquest any s’ha distingit la noció de dubte i incertesa que transmet la coreografia de Javier Guerrero i companyia. A més del Premi Dansa, el SAT Espai Dansat i l’Estruch, fàbrica de creació de Sabadell, també van revelar que Lord M-27 i Milk, de Daniel Fernández, rebrien un ajut econòmic per desenvolupar els seus espectacles. Una tarda rodona per Guerrero i una vetllada magnífica pels altres projectes, satisfets d’haver arribat fins aquí i de poder participar en el festival de dansa d’Olot Sismògraf de l’any vinent.

Emmarcades, també, dins del surrealisme, el nivell artístic de les altres coreografies va ser altíssim. Udols del vent, sorolls de màquina d’escriure, fragments musicals de Pere i el llop de Prokófiev i un panell d’aeroport configuraven l’univers de Get no, l’intrigant coreografia d’Irene García. Unitats de Xoc II, per la seva banda, és una peça de ball ben diferent, composta per quatre intèrprets femenines i dues bateries que, en directe, marcaven el ritme de la coreografia. Des d’una mirada agressiva, fins i tot violenta, Tuixén Benet hi recrea la Guerra Civil espanyola i el record d’unes ballarines que són disparades en temps de guerra. Per últim, l’estètica Kubrickiana, emblanquinada i trencadora de la premiada The Milk va tancar una eclèctica mostra de dansa contemporània que evidencia que hi ha molt talent juvenil al país i que la dansa té una llarga vida. Com va destacar Magda Puyo, “la responsabilitat i l’esforç de ballarins i coreògrafs ens anima a lluitar per aconseguir que la dansa sigui una necessitat, perquè, com deia Montserrat Roig, la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.