Javier Garcés. El fonoll i el silenci

9.11.2015

Ara mateix, i fins al Nadal, en Javier Garcés exposa el dibuix magnífic, acolorit, d’un fonoll  a l’Espai Tònic de la Bisbal, un espai cultural i d’investigació artística al bell mig de l’Empordà. És una exposició col·lectiva on comparteixen espai, a més d’ell, Sebi Subirós, Beat Keller, Mariana Fresneda, Agustí Olivares i Bill Basagoiti.

El dibuix d’un fonoll, de Javier Garcés, a l’Espai Tònic de la Bisbal | Font: Gerard Prohias

El dibuix d’un fonoll, de Javier Garcés, a l’Espai Tònic de la Bisbal | Font: Gerard Prohias

Arrecerat en un angle de la sala, em miro el fonoll que ha creat Javier Garcés (sense emmarcar, el paper directament a paret) i decideixo no anomenar la seva facilitat artesana, la perícia, la paciència, la dedicació, perquè l’obvietat és tan aclaparadora que una primera lectura ens podria deixar perplexos davant la seva tècnica impecable i no anar més enllà. I jo el que vull és anar-hi; més enllà, tot l’enllà que em sigui possible. Perquè aquest dibuix d’en Garcés és molt més que no un dibuix, apel·la a coses més profundes. Anava a escriure més pregones, per tal que la frase agafés un aire més transcendent, però deixem-ho així, que aparenta més senzillesa -encara que no més simplicitat. I és en això, que estem. En trobar la bellesa en el detall més simple. I que consti que em sap greu usar mots tan gruixuts com bellesa o transcendent, però són difícils d’evitar quan ens referim a experiències estètiques. Mil disculpes.

Visitar el taller d’en Garcés és travessar les portes vers un món on el delit per la feina es combina amb una recerca incansable de l’essencial. Ah, l’essencial! Ja hem topat amb una altra parauleta! L’essencial és difícil de definir, fins al punt que no em veig amb cor de fer-ho amb precisió; però el que sí sé és que just m’acaro amb alguna de les seves obres, hi descobreixo quelcom de substancial. Si us sembla bé, podem partir d’aquí, convenint que l’essencialitat es refereix, com a mínim, a allò que és necessari. Només de mirar els seus papers i escultures, esdevenen ja imprescindibles; o almenys així ho experimenta l’espectador que les observa. De forma gairebé immediata; intuitivament. Una antiga fusteria, un escenari arrossinat, digníssim, que pròpiament és arte povera. Res no crida ni a l’estridència ni a la inoportunitat. Fustes de tota mena amb pàtines desiguals que les matisen de forma també desigual.

La mirada que l’artista defineix sobre l’objecte de la seva narració, és la mateixa que vol transmetre al seu espectador. No hi ha més. Encara funciona -malgrat totes les contemporaneïtats líquides que ens aclaparen- l’artista com el demiürg que presenta universos simbòlics i sensibles. Ja sé que la parauleta demiürg està també molt gastada i és en excés grandiloqüent, però no en trobo d’altre. Dempeus davant la realitat, en Garcés la transforma amb embolcalls bells i resplendents, i usa el seu punt de vista per tal de focalitzar allò que vol que nosaltres en percebem, del que ell en percep. Més o menys com tots els artistes, però ell assoleix sempre lúcid el desafiament. Realisme aparent que il·lumina mirades. Havia escrit bellesa en estat pur, i a hores d’ara ja sabem que la bellesa mai no és pura, que comporta sempre una ètica. I a les obres d’en Garcés ètica i estètica són indestriables encara que no apareguin òbviament enllaçades. De fet, poques coses són clarament òbvies en ell. Esguardo les seves creacions, em recullo i esdevinc silenci. I això és bo. Beatus Ille.

Javier Garcés exposa el dibuix d’un fonoll  a l’Espai Tònic de la Bisbal | Font: Gerard Prohias

Javier Garcés exposa el dibuix d’un fonoll a l’Espai Tònic de la Bisbal | Font: Gerard Prohias

Just això em succeeix quan a l’Espai Tònic de la Bisbal el fonoll de més de dos metres d’alçada m’assalta i ja no puc deixar de mirar-lo, i emmudeixo. Des de la seva grandiositat precisa, augmentada, al detall més ínfim, el dibuix del fonoll ha crescut a mida que el fonoll del marge vivia amb força el seu abrivament. De juny a setembre. Les millors setmanes de la planta, amb tot de branques que creixen d’altres branques velles, del verd intens de donzell madur als brots més tendres d’on repunten flors i més tard sements perfectes i odoroses. Verds i grocs desiguals, esparsos, silenciosament intrèpids si cal; el tec sord dels caragols, festí individualitzat i maimó. Un zumzeig invisible omple l’espai. I en segon terme, recolzada l’esquena a l’angle dret del paper, la figura d’una dona gran, pensativa, recollint amb les mans els genolls, tan senzilla en el vestir com el propi fonoll. És la seva mare, la mare d’en Garcés. La pinta sovint. És potser la seva ètica. Potser la seva estètica. En tot cas, és la seva mare. I en el cas del fonoll, és l’element que ens mena de la frontera del realisme més genuí a un simbolisme més silenciós que no pas altra cosa, simplement intuït. Un detall entrevist darrere les branques ertes i primes capgira la nostra visió general de l’obra. És un fonoll i és una dona, sí. Són també una ègloga bellíssima, delicada, dedicada al silenci.