Javier Álvarez: “La hipèria dóna lloc a vivències psíquiques extraordinàries”

8.06.2013

Javier Álvarez (Ponferrada, 1950) és psiquiatra, amb 37 anys d’exercici en el sistema Nacional de Salud. És autor de l’assaig Éxtasis sin fe, publicat per Editorial Trotta. Álvarez propugna el concepte d’hipèria, un nou paradigma per a la psiquiatria que impulsa des de la publicació Nueva Psiquiatria.

 

Javier Álvarez

 

Per què manté que ha après molt dels seus pacients anomenats “psicòtics”?

Fonamentalment per dues raons. Primer perquè a través de les seves experiències he après a conèixer aquell altre món que als anomenats “normals” ens queda sempre a l’altra banda de l’horitzó. Per mitjà dels seus relats detallats he pogut baixar a l’abisme, ja que ells –com ara els místics i alguns artistes- són els “sentinelles de l’abisme”. Amb els psicòtics he baixat als inferns i també he pujat als cels.

En segon lloc, encara que no menys important, m’han ensenyat humilitat. Com a conseqüència del tracte restrictiu i opressor que molt sovint pateixen els psicòtics, molts d’ells acaben acceptant que són persones mancades de drets. Aprenen assumint aquesta anul·lació de la seva vida social amb intel·ligència… ¡fins i tot de bon grat! Saben que seguir rebel·lant-se seria pitjor. Encara que, malgrat aquesta aparent rendició, mantenen la convicció interior que ningú els pot prendre allò que veritablement importa: la dignitat de ser home. Pocs individus dels anomenats “normals” arriben a aquest grau de maduresa. La meva professió de psiquiatra m’ha permès de conèixer moltes persones humils de debò, un fet poc freqüent en gairebé tots els restants àmbits de la meva vida.

Vostè parla d’una base biológica per a la comunicación no verbal que seria la hipèria. Això suposaria un salt evolutiu de gran importància. Me’n pot parlar.

La hipèria, encesa neuronal hipersincrònica, dóna lloc a vivències psíquiques extraordinàries que moltes vegades es caracteritzen perquè el subjecte que les experimenta té la impressió que s’ha produït una comunicació telepàtica. La psiquiatria denomina aquestes sobtades experiències de contingut telepàtic “idees delirants primàries de referència”. Per exemple, quan el malalt assegura que per televisió parlen d’allò que ell està pensant, que llegeixen el seu pensament.

La meva reflexió, pel que fa a aquest punt, és la següent: la diversitat de possibles idees delirants és pràcticament infinita: la meva idea delirant podria ser la convicció irrefutable que sóc una part del vidre d’una ampolla que hi ha a la prestatgeria d’un bar i que el meu destí és romandre allà empresonat per sempre. O bé podria delirar amb el convenciment que, tot i tenir presència d’home, sóc en realitat una formiga disfressada.

És a dir, la psicosi podria donar lloc a innumerables temàtiques delirants. Però, curiosament, el més freqüent és el deliri de referència, és a dir, la convicció que, ja sigui per mitjà d’un xip que m’han col·locat a la dentadura, ja sigui per mitjà d’ones o d’energies especials, els altres poden transmetre’m els seus pensaments o conèixer els meus a distància. La meva pregunta, per tant, és: Per què en  allò que jo batejo com a hipèria, i que la psiquiatria clàssica anomena psicosi aguda, apareix tan sovint la convicció que s’ha produït un fenomen telepàtic? Aquest interrogant, almenys, hauria de cridar l’atenció de l’investigador i despertar la seva curiositat.

Què entén vostè per intuïció

Sense anar més lluny, Wikipedia defineix la intuïció com un coneixement directe i immediat, és a dir, sense intervenció de la deducció ni del raonament, i que a més a més té el caràcter d’evident.

Qualsevol idea delirant primària és una intuïció, en la qual el psicòtic té la certesa absoluta i irrefutable d’haver conegut alguna cosa de manera sobtada i sense intervenció del raonament: per exemple, quan un subjecte, durant allò que en psiquiatria s’anomena brot esquizofrènic agut o fase maníaca aguda, experimenta la sobtada convicció que la seva ment té el poder de dirigir els raigs de la tempesta al lloc on vulgui, acaba tenint una intuïció. O, tornant a la pregunta anterior, quan un esquizofrènic s’adona de cop i volta i amb absoluta certesa que el locutor de la TV està comentant allò que a ell li està passant pel cap, això és una intuïció.

Les intuïcions són la norma, no només en els accesos psicòtics aguts, sinó també en les experiències místiques, fins a tal punt que William James, en la seva obra Les varietats de l’experiència religiosa, considera la intuïció com a un dels quatre elements definidors de l’experiència mística: “són estats de penetració en la veritat insondable per a l’intelecte discursiu; són il·luminacions, revelacions farcides de sentit”, afirma literalment el filòsof americà.

Els exemples d’experiències en les quals el místic adquireix un fulgurant coneixement intuïtiu són innumerables. Com a exemple paradigmàtic podem esmentar el que li va ocórrer a San Ignasi de Loyola descansant a la vora del riu Cardener: “Un cop es dirigia per la seva devoció cap a una església que es trobava a poc més d’una milla de Manresa, que a mi em sembla que s’anomena San Pau, i el camí va al costat del riu; i anant així, amb les seves devocions, prengué lloc amb la cara cap al riu, cabalós aleshores. I allí assegut, començaren a obrir-se-li els ulls de l’enteniment; no fou que tingués alguna visió, sinó que va anar entenent i coneixent moltes coses, tant qüestions espirituals com ara coses de la fe i de lletres; i tot plegat amb una il·lustració tan gran, que li semblaven totes coses noves”.

Defineixi telepatia

El Diccionari de la Real Acadèmia Española ofereix les dues següents acepcions de telepatia, per cert molt semblants entre elles. La primera seria coincidència de pensaments o sensacions entre persones generalment distants entre sí, sense el concurs dels sentits, i que indueix a pensar en l’existència d’una comunicació de condició desconeguda. La segona acepció recollida és transmissió de continguts psíquics entre persones, sense intervencions d’agents físics coneguts.

Quines substàncies poden potenciar i/o provocar estats hipèrics?

Totes aquelles que afavoreixin l’encesa neuronal hipersincrònica, és a dir l’activació d’un gran nombre de neurones al mateix temps. És imposible enumerar-les totes. Suposo que n’hi haurà prou amb dir que s’inclouen aquí pràcticament totes les drogues: cannabis, cocaïna, heroïna, mescalina, drogues al·lucinògenes i altres drogues de disseny, etc. A més, cal incloure tots els fàrmacs que afavoreixen la hipersincronia neuronal: analgèsics opiacis, corticoides, anfetamines, etc.

Caldria afegir, com a últim aspecte, que els estats hipèrics es poder induir, no només amb substàncies químiques, sinó per mitjà d’estímuls físics com ara la música, l’estimulació lluminosa intermitent, l’exercici anaeròbic intens, etc.

Igualment es pot suscitar la hipèria a través d’estímuls afectius: repetició de paraules carregades d’afecte (mantras o jaculatòries), determinades lectures o pensaments, etc.

La meditació, amb les seves innumerables variants, es trobaria a mig camí entre els estímuls físics (relaxació muscular, lentificació cardio-respiratòria, etc.) i els afectius (sentiment d’assossec i pau, etc.).  

 

Més informació a www.nuevapsiquiatria.es