Jaume Lanaspa: “S’utilitza la por a l’immigrant”

6.08.2018

El Palau Macaya, obra de Puig i Cadafalch, era propietat d’una família d’indians. Durant la guerra va convertir-se en un dipòsit militar i un temps després, La Caixa el va adquirir com a equipament de l’Obra Social. Avui dia, el Palau Macaya és la seu del Club de Roma (1968), associació no governamental i sense ànim de lucre que impulsa el debat sobre diversos temes d’actualitat com la gestió intercultural, el medi ambient o la governabilitat. Tot l’any s’hi promouen conferències i cicles que reuneixen experts i especialistes de prestigi internacional. Jaume Lanaspa (Barcelona, 1944), president del Club de Roma a Barcelona i coordinador de bona part d’elles, ens atén per reflexionar sobre les controvèrsies que sacsegen el món actual.

Jaume Lanaspa, president del Club de Roma a Barcelona | Foto: Txema Seglers

600 immigrants salten la tanca de Ceuta, Brussel·les proposa crear centres de refugiats a les portes de la Unió Europea i Trump lloa la política migratòria d’Itàlia.
Aquesta situació és vergonyosa. Tothom busca respecte i reconeixement. La gestió de la immigració és un dels gran reptes de la humanitat en els propers 10 anys perquè tant el canvi climàtic com la desigualtat provocaran més fluxos migratoris, desplaçaments de població a causa de la necessitat de supervivència.

Per tant, augmentaran els moviments migratoris.
Sí. I cal preparar-se i reflexionar, sabent que no durarà per sempre. Per exemple, l’Àfrica creixerà de manera important i farà la transició demogràfica. I a partir d’aquí, deixarà d’exportar personal. Ja a l’Àfrica del Nord està passant. I a l’Àfrica Subsahariana esdevindrà el mateix.

I alhora, Europa envelleix.
I li convé ser un receptor significatiu de població immigrant perquè pateix el fenomen de la baixa natalitat i l’augment de la longevitat.

Com pot ser que Europa no sigui capaç d’obrir la porta?
S’utilitza la por a l’immigrant, però en termes de gestió no és difícil incorporar aquestes persones. Per exemple, els primers deu anys del segle, quan l’economia anava creixent, a Espanya incorporàvem cada any 500.000 ciutadans de mitjana. I a Catalunya uns 130.000 o 140.000. I no passava res.

Com gestionar la interculturalitat?
A Europa hi ha hagut tres grans models: el francès, el britànic i l’ibèric, incloent Portugal en aquest últim.

Comencem pel model francès.
Ells estan convençuts de la importància de la seva cultura: els valors republicans i el laïcisme són bàsics. Però implica pel nouvingut, despullar-se de la seva herència històrica i cultural. De fons, la seva posició és assimilar-se.

Falla?
Sí, perquè sota aquesta igualtat i fraternitat hi ha elements de classisme i exclusió. És l’ error gravíssim de concentració en guetos. Només concep un sentiment de pertinença: ser francès.

Tenim el model britànic. Què proposa?
Que com totes les cultures són iguals, jo no tinc dret a imposar la meva cultura. Un bengalí és un bengalí que manté les seves costums i tradicions: ningú es fica amb ningú i tothom pot viure com vulgui.

Sembla ideal.
En realitat, no és així. No és genera comunitat ni cohesió, més aviat juxtaposició: un anglès de tota la vida no té cap relació amb aquestes persones.

Per tant, ambdós models fallen perquè proposen un sol sentiment de pertinença.
Exacte. En el britànic seria la comunitat d’origen i en el francès, el de la comunitat de destí.  Des d’un punt de vista antropològic, ni l’un ni l’altre entenen el valor de compartir sentiments de pertinença simultanis.

Queda el model ibèric.
És en el que confio. És el model intercultural. Des de que érem tribus, l’arrelament al territori és atàvic i poc racional. Tothom enyora les seves arrels. Per tant, és més natural acumular sentiments de pertinença, que no acumular-ne. De fet, quan més civilitzada és una societat, més s’incrementen els vincles de pertinença múltiples. I el repte és estimular-los.

Has comentat que la causa d’aquests fluxos migratoris són el canvi climàtic i la desigualtat, entre altres raons.
Sí. La desigualtat és el gran repte global i és el tema més urgent. Després de les conferències al Palau Macaya amb economistes, sociòlegs i antropòlegs, el diagnòstic és clar: qüestionar el simplista relat ultraliberal que defensava que els mercats s’autoregulaven sols.

Molts especialistes creien en l’omnisciència dels mercats.
Sí, i mitificant-la proposaven no regular ni tan sols el sistema financer, que pot desequilibrar tota l’economia. Amb tota la ideologia ultraliberal de fons, creaven productes que ni els mateixos productors comprenien.

Vist des de fora, hom pensaria que el mon financer pren decisions de manera elaborada.
Al món financer – com a d’altres sectors- hi ha un gran gregarisme. Quan un país s’estila, tots els bancs li deixen diners. I hi ha efectes de moda que incideixen en les decisions.

Gregaris, però van tenir l’habilitat d’imposar un relat.
Sí, a partir dels anys 80. Quan a Europa predominava la idea de treballar per la construcció de l’Estat del Benestar, als EEUU ja hi havia Think Thanks que elaboraven aquest relat ultraliberal. En el fons, és una crisi ideològica.

I creus que la crisi ha corregit alguna cosa?
No hi ha hagut cap reflexió sostinguda dels últims 30 anys. El món té un cert desequilibri entre el poder econòmic i el poder polític, i la crisi no ho ha corregit.