Jaume Creus: “La llibertat va ser la pedra sagrada de Mandelstam”

Jaume Creus ha traduït la poesia completa d’Óssip Mandelstam (Edicions del 1984), després d’haver-nos fet arribar els versos d’una altra figura acmeista: Anna Akhmàtova. Laura Basagaña conversa amb ell sobre el corrent literari de l’acmeisme i el valor dels seus poemes.

Óssip Mandelstam va tenir una vida turbulenta: persecucions per part del règim soviètic, penúries, el dolor de la fam i el fred i la idea de ferotgia, de considerar l’ésser humà corromput pel poder com un llop amb queixals de ferro. En el poema “Nit al pati” s’anticipa al seu futur: “Nit al pati. Mentida de senyors./ Després de mi el diluvi./ ¿I llavors què? Grip ciutadana/ i tropell al guarda-roba.// Ball de disfresses. Un segle de gos llop/ Aprèn-te de memòria:/ amb la gorra a la mà, gorra a la mà/ que Déu et guardi!”.

Els seus poemes seran censurats i amics i familiars caldrà que els memoritzin per evitar represàlies del govern. Un altre dels seus temes -a més de la ferotgia del sistema i del preu car que cal pagar per la llibertat- són les reflexions entorn la mort i els dubtes de fe al voltant de les religions.

Laura Basagaña: Mandelstam és un poeta amb moltes cares, divers, i que ha rebut sovint l’etiqueta de críptic. Els seus primers poemes encara tenen trets del simbolisme tardà, però la poesia que seguirà després es construeix emmarcada en l’expressió acmeista.

Jaume Creus: El corrent literari de l’acmeisme apareix en contraposició al futurisme -que girava la mirada cap a la modernitat i enaltia la tecnologia, el moviment, la industrialització-. Ara bé, els acmeistes no renegaven pas del simbolisme, sinó que es consideraven uns deixebles d’aquesta escola; però portant el símbol al punt més alt, a l’acmé. Feien una primera aproximació a la paraula neta i -tal com ja va fer Puixkin i com ja havia escrit Mijaïl Kuzmín en un article on feia una apologia al clarisme- buscaven la màxima claredat: la paraula clara.
La colla de poetes que formaven part de l’acmeisme (Akhmàtova, Gumiliov, Gorodetski, Narbut, Zenkévitx, Mandelstam) havien publicat a la revista Apollon, que ja implicava el lligam amb el déu Apol·lo i els seus atributs: la llum, la veritat, l’harmonia. Buscaven la paraula sense guarnir: no diria que buscaven la paraula nua, però sí que triaven el mot pel seu significat: pel que volia dir la paraula. En aquest sentit, la seva estètica s’acostava una mica cap al realisme. Així com els simbolistes jugaven una mica més amb les ambigüitats i les diverses simbologies, els acmeistes tendeixen més a la concreció. I hi posen molt de pes a certes paraules: taller, construcció, arquitectura, tenen molt en compte el concepte manual: veuen el poema com una obra arquitectònica.

L.B: El moviment literari acmeista s’inscriu en l’Edat de Plata de la poesia russa i entén la Poesia com un obrador on el poeta treballa: el poeta s’embruta les mans i aprèn l’ofici; entra al taller, agafa les eines i es converteix en un artesà. “El valor màxim és el mot i la seva gamma de significats”, va escriure Mandelstam. 

J.C: Els acmeistes no en són gaire conscients, que es troben en l’Edat de Plata de la poesia russa. Hem de pensar que l’acmeisme va quedar eclipsat pel futurisme -perquè va tenir molt de ressò en el cinema i suport dins del règim soviètic. I l’acmeisme passava bastant desapercebut. No va ser fins després que van haver afusellat el primer marit d’Anna Akhmàtova, Gumiliov, que també era acmeista, i un cop va haver mort Mandelstam, gràcies a la poesia d’Akhmàtova es va començar a estudiar els poetes que havien format part del moviment, com un corrent literari importantíssim, perquè va ser el que va donar final al simbolisme i en va ser el successor. Com que hi va haver molta repressió cultural als anys 20 i 30, aquests poetes acmeistes no van ser reconeguts i molts d’ells van ser perseguits, reprimits o assassinats.

En aquests moments de repressió, Nadejda -la dona del poeta- va transcriure alguns dels poemes que Mandelstam li dictava i els va repartir entre diferents amics, perquè no es perdessin. Alguns conservaven els documents i altres preferien memoritzar-los i destruir-los per no rebre represàlies del règim. Això fa que alguns dels poemes tinguin diferents versions, perquè la memòria dels custodiadors dels poemes n’ha alterat algunes paraules i molts d’altres poemes s’han perdut.

L.B: Els acmeistes defugen les garlandes i reivindiquen el retorn al logos, a la consciència de les paraules: a aportar al contingut tot el seu pes. Quina dificultat ha suposat això, en la seva traducció al català?

J.C: La dificultat principal de traduir Mandelstam al català té a veure amb la polisèmia i la polisemàntica. Totes les llengües són polisèmiques, però la llengua russa té verbs que incorporen una gran quantitat de matisos i ramificacions semàntiques. De manera que el traductor ha de fer una doble feina: per un costat interpretativa del poema, i per l’altra banda li cal decidir quina de les possibles vies semàntiques de la paraula és la que cal escollir. Un cop has fet la prospecció interpretativa, cal veure quina de les possibles vies semàntiques escau al poema. La dificultat hi és i la prova és claríssima, perquè entre les diferents traduccions hi ha diferències significatives. Buscant la precisió acmeista de Mandelstam, toca filar molt prim. En el meu cas, vaig optar per llegir -en paral·lel a la traducció que jo estava fent- els autors que havien influït al poeta: Verlaine, Tibul, Ovidi, Chénier, Dant, Petrarca.

L. B: L’expressió poètica de Mandelstam beu de les referències greco-llatines i d’una visualitat que parteix d’imatges com a recurs per a fer avançar el poema, tensar-lo o subratllar l’agitació d’un context convuls: “Paraula bandejada, pau,/ a l’inici de l’era de l’ultratge;/ una llàntia al fons d’una caverna/ i l’aire de muntanya és l’èter,/ èter que ja no vam saber/ o que no vam voler ja respirar./ I novament, amb veu cabruna,/ canten els flabiols peluts”, com veiem en el poema “Casa de Feres”. 

J. C: Sens dubte Mandelstam coneixia els clàssics grecollatins com ningú. En la seva primera etapa com a poeta -al poemari La Pedra– destaca molt aquesta influència, que més endavant s’accentuarà en el segon poemari Trístia, però després es diluirà. Una altra de les influències de Mandelstam serà Tiúttxev, que a més dóna origen al títol del primer llibre: La Pedra. 

En aquesta primera etapa els poemes de Mandelstam són simbolistes. Però més endavant l’obra vira cap a l’acmeisme, tenyint-se d’un realisme que es veu influït per les vicissituds vinculades a la Revolució i a la coacció de llibertats.

Després de La Pedra –que va donar visibilitat i èxits a Mandelstam- vindrà Trístia, que és un llibre que Mandelstam va escriure quan va visitar Crimea. La llum de la costa i l’entorn li van retornar la inspiració. A Crimea, però, manté el contacte amb els comunistes clandestins i el detenen. Marxa, per mar, cap a Geòrgia i els menxevics sospiten que és un agent doble. Un cop allà, gràcies als poetes georgians l’alliberen i pot retornar a Rússia amb el seu germà.

L.B: El poema “Casa de Feres” pertany al poemari Trístia i és antibèl·lic.

J.C: Sí, fa al·lusió a la Primera Guerra Mundial i als seus desastres. Aquest rebuig cap a la guerra és un tema que tornarà a protagonitzar el poema “I el cel està prenyat de futur”, que forma part dels poemes esparsos dels anys del Segon Llibre, on critica els atacs bèl·lics: Equació de mort i d’ales,/ envolada amb algebraics festins,/ recorda la mesura/ d’altres joguines d’eben,/ la nit enemiga, planter hostil/ d’éssers curs, pinnípedes,/ i la pesantor de la força juvenil:/ així comença el poder d’alguns…”.

En aquest poema, Mandelstam es mostra crític amb el poder, que fa més rics a alguns i que roba la joventut al servei de la massacre: humans morts com joguines.

L.B: Al poema “El crepuscle de la Llibertat” veiem la relació ambivalent que té Mandelstam amb la Revolució: “I celebrem el pes fatídic/ que du el cabdill del poble emplorallat./ Lloem el pes ombrívol del poder/ i del seu jou insuportable./ Qui posseeix un cor ha de sentir,/ oh temps, com va la teva nau a fons”, es va publicar al maig del 1918. És un poema on apareix la idea del cop de timó que pot fer canviar les coses d’un moment cap a l’altre, un dels seus temes recurrents en la seva darrera època.

J.C: Mandelstam no va deixar de defensar mai la llibertat, que va ser la seva pedra sagrada. Potser perquè no va voler renunciar a la llibertat, el van vèncer i va tenir un final molt tràgic. El 1928 escriu la Quarta prosa, una obra molt crítica amb el nou sistema de govern que, òbviament, Mandelstam no podrà publicar a causa de la censura. De totes formes pot  publicar Carta oberta als escriptors soviètics i també es difonen alguns dels seus poemes crítics dedicats a Stalin i, com a conseqüència, és arrestat i interrogat el 1934.

L.B:  Un dels referents reconeguts d’Óssip Mandelstam és Puixkin. Mandelstam li va dedicar el poema “M’agraden de les voltes els canuts silencis” on surt un altre dels seus grans temes: la por i el fet d’afrontar-la: “Perquè l’esclau és lliure, havent vençut la por,/ i en molta quantitat tenim guardada/ en graners frescos i en pregons dipòsits/ la grana de la fe, plena i sagrada”.

J.C: El poema va ser escrit reivindicant que se celebressin uns funerals dedicats a Puixkin en el 84è aniversari de la seva mort, ja que quan el van enterrar no va ser possible fer-ho perquè va morir en un duel amb el militar francès Georges d’Anthès, protegit de l’ambaixador holandès i el govern rus va evitar fer una cerimònia religiosa estatal, al·legant que no volia que es produís cap aldarull polític durant la celebració. El van enterrar a mitjanit en una cerimònia privada.

L.B: Els poemes d’amor de Mandelstam sovint estan dedicats a afers romàntics que va tenir de manera paral·lela al seu matrimoni amb Nadejda. Hi ha alguns poemes dedicats a la poeta Marina Tsvetàieva i algun d’amistós dirigit a Anna Akhmàtova.

J.C: Mandelstam era molt enamoradís. Hi ha una novel·la de Robert Littell que parla de tots els afers amorosos que va tenir el poeta. Tenia tendència a enamorar-se d’actrius, però també va tenir un afer romàntic amb Marina Tsvetàieva el 1915, quan la poeta l’acompanyava en diversos passejos per Moscou. De fet, alguns dels referents sobre natura que apareixen en alguns poemes de Mandelstam podrien ser referents sexuals: hi trobem molta muntanya, molts cims, molts arbres, volcans… Tsvetàieva li va ensenyar les catedrals del Kremlin, a Moscou, i ell li va dedicar un poema.  Tsvetàieva, a més, li parla de Florència, a Mandelstam. I Mandelstam sempre més relacionarà aquests dos termes, perquè el cognom Tsvetàieva vol dir “florida o florent” en rus, i d’aquí que hi hagi una correspondència de significat amb la paraula Florència, que li recorda al poeta l’ideal de llum, llibertat.

A Anna Akhmàtova també li dedica poemes, però són poemes d’admiració i amistat, alguns una mica burletes. Amb l’Akhmàtova es van ajudar molt en alguns moments, tot i que quan van afusellar el primer marit de la poeta, ella va quedar escarmentada amb els braços llargs del poder.

L.B:  El procés creatiu de Mandelstam era “mental i després al dictat” segons escrius al pròleg del llibre. I la seva manera de construir els poemes era combinant un reguitzell d’imatges que per contrast creaven situacions tenses, reflex del moment vital que li va tocar viure: guerres civils, persecucions, censura; filtrat tot plegat a través de recursos retòrics com ara l’hipèrbaton, personificacions i “una jerarquia dels objectes” a partir de les paraules precises que utiltizava Mandelstam, tal com el formalista rus Iuri Tiànov descriu.

J.C: Mandelstam sovint s’inspirava pel so d’una paraula i buscava paraules que acompanyessin aquell so, construint una arquitectura de relacions que no sempre era explícita. De vegades, però, en un poema hi ha diverses interpretacions: cal conèixer l’espurna que va inspirar aquell poema, les referències als autors que havia llegit, la vida en constant trànsit -pel fet de ser una persona perseguida i que s’havia d’amagar- la sensació de no pertànyer a enlloc, de no tenir una llar fixa, un espai on tornar; el fet d’haver d’estar sempre acollit en cases d’amics que un dia temen per la seva pròpia seguretat són alguns dels ecos que trobem en la seva obra.

La visualitat dels poemes de Mandelstam podia partir d’un so, però també de vivències reals del poeta: de passar fam, de passar set, de patir penúries, de transmetre al poema un realisme hiperrealista, d’assumptes molt tràgics. Ell jugava molt amb la paronomàsia. Agafava un mot i es deixava endur per la sonoritat preciosa de les paraules, emmarcada dins les seves obsessions.  En els seus poemes hi trobem el viatge constant, el peregrinatge. Detalls que ell veia, per la finestra. La vida en mociment.  Li van impedir de quedar-se a les 20 principals ciutats del país i acaba empresonat i condemnat a treballs forçats per contrarevolucionari.  Pot construir un poema a base de repeticions de sons i d’imatges sense nexe aparent. Són frases sonorament precioses: un mot n’engendra d’altres i genera moltes complicitats amb les altres paraules.