Jaume Coll Mariné: una mirada molt alta

29.01.2018

Acaba de publicar-se el poemari Un arbre molt alt (Edicions 62), guanyador del LV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia. Enguany el nominat ha estat el jove poeta osonenc Jaume Coll Mariné. L’atribut de jovenesa és pertinent tant per qüestions cronològiques com per tractar-se de la seva segona obra publicada en poc més de tres anys. Sorprèn, però, l’exquisida maduresa literària en contrast amb la seva incipient presència en l’ars poetica; una sorpresa, o un paradigma, totalment gratuït perquè joventut i expertesa no són necessàriament antònims.

Jaume Coll Mariné recitant | Foto: © Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles

Si el primer volum Quanta aigua clara als ulls de la veïna ja va rebre excel·lents crítiques -recordem els elogis de Jaume C. Pons Alorda: «es tracta d’un crit a la necessitat d’alentir el pas»- aquesta nova entrega supera l’anterior per la varietat estilística i la sensibilitat del seu imaginari. L’editor Jordi Cornudella sentencia que «la lectura d’Un arbre molt alt atrapa el lector perquè mostra una habilitat extraordinària de les eines de la retòrica i per l’extraordinària projecció d’imatges d’un territori concret que es visualitza a través dels seus poemes. Una veu convincent, sàvia i que ha sabut fer-se una tradició pròpia». Sens cap mena de dubtes, una poesia ja consolidada que apunta maneres.

«Escriure, pròpiament, ho faig poc, però hi penso molt», diu el guardonat. Després de compartir amb ell una estona, estic convençut que en Jaume, home molt llegit, escriu amb la mirada i desenvolupa una varietat formal condicionada per la temàtica a la recerca de la unitat sonora. Pels poemes més prosaics utilitza els alexandrins i el correlat objectiu. A més, manifesta que el sentit de l’oralitat és un element molt present que té per finalitat ajudar el lector a refer el camí de la creació. «La lectura en veu alta és molt convincent», comenta un poeta amb altesa de mires.

Es fa palès que a partir de l’observació de la simplicitat de la vida quotidiana, i sobretot de pagès, els «versos fets d’engrunes» es farceixen d’algun missatge singular per transcendir. En tot hi ha una unitat temàtica que s’inspira en la confluència de la contemplació de la natura i del pas del temps. Vida rural expressada en l’esmolada observança de la bondat i el misteri dels animals més propers que componen un fil narratiu, un joc de simbologia i de tradició. «Un animal no té malícia, és en aquest sentit, que m’interessa». I en el rerefons, la natura, els roures, el vent, la lluna, el sol… «la veu del roure que crida a pluja i a tempesta» com a extensió dels sentiments. Aquest sorprenent aliatge ens el fa proper amb la utilització extensiva de la personalització: «El vent que tanca els ulls d’aquesta casa morta», «l’escorça molla de la nit»…

Per plasmar aquest mosaic de referents i prosopopeies en Jaume desplega un ús generós de colors. Es potencien així la interiorització i els símbols convidant a la reflexió més profunda. «I ara torna aquella tarda, blanca i grisa, blava i verd molt fosc, que s’ha anat assecant per dintre meu». Una policromia que es manifesta en una profusió de sinestèsies que enriqueixen i eleven la categoria dels versos pel seu encertat encaix: «merla que canta marró fosc i enfosca el vespre», «udols molt blaus». Fins a tal punt que em permeto titllar el poeta com a precursor d’una poesia cromàtica com ho seria, ensems, la de Vinyoli («Nas vermell de l’home / que ens mira des del blau» de Tous les jours (Magritte) de Vent d’aram).

Jordi Cornudella diu que estem davant d’una veu plena de ressons. Efectivament, Coll Mariné s’ha embriagat d’un reguitzell de poetes que li són referents. Els ha interioritzat fins al punt que va posar el títol del poemari sense pensar que Gabriel Ferrater ja l’havia utilitzat en un dels seus versos. Traïció de l’inconscient o casualitat? La simplicitat de la frase un arbre molt alt no està pas lluny de la parla quotidiana. Entenc que hom pot confondre la pràctica de ressonàncies amb un exercici d’altivesa i presumpció. En tot cas seria gratuïta la utilització de ressons si aquests no ajuden a elevar el to del poema o si no serveixen per eixamplar la significació del que és dit. Coll Mariné apunta que és bo mostrar el referent literari per tal d’ajudar el lector a jugar amb les mateixes cartes. Per tant, reeixir en aquesta fórmula és fer el joc més atractiu i, així, el lector atent, i sensible, en gaudirà d’allò més. El títol juga, rebla l’autor, amb la intuïció perceptiva i vivencial, amb la proximitat de l’entorn i, alhora, amb la creació literària.

Jaume Coll Mariné és un poeta que fa viu un món de paraules i de sensacions amb una mirada molt alta.