Jaume Cela: “La memòria sempre juga a fet i amagar amb nosaltres”

26.09.2017

La trajectòria de Jaume Cela, mestre jubilat i escriptor, és d’aquelles que fan patxoca: més de seixanta llibres publicats, la majoria de literatura infantil i juvenil, i “més de 45 anys treballant amb nanos”. Una institució pedagògica de cap a peus (actualment el podem llegir a l’Ara Criatures juntament amb Juli Palou) que ha vist reconeguda la seva feina amb diversos guardons, entre ells el Premi Rosa Sensat (1992) i la Creu de Sant Jordi (2008). Aquesta tardor, fidel a la seva pròdiga creació literària, publica dos nous llibres, Us volia dir (Eumo Editorial) i la vida és vella (Catedral), aquest darrer amb uns protagonistes molt diferents: la gent gran.

Jaume Cela | © Ariadna Arnés

Quedem per trobar-nos a La Setmana del Llibre en Català, davant del Col·legi d’Arquitectes, un divendres de pluja que no espanta ni editors ni escriptors ni bibliòfils ni turistes. Arriba amb puntualitat britànica, com el millor Willy Fogg, una estona abans de l’hora del te (tot i que demanarà un cafè). Fa una tarda esllanguida ventosa i freda que invita a refugiar-se dins de qualsevol bar, i això és el que fem. Un cop asseguts i servits, comencem a parlar de la vida és vella, amb ve baixa. Per què aquest canvi de la infantesa a la vellesa?

“Volia donar veu a uns personatges que, en un moment donat, tenen la necessitat d’explicar alguna cosa de la seva vida”. Una necessitat d’expressar-se “pròpia de la vellesa, perquè tenim molta memòria acumulada i l’hem de treure d’alguna manera”. Cela ha creat 13 personatges, 13 veus autònomes, que fan una barreja de confessió literària i monòleg teatral que d’entrada ens recorda, sobretot pel format, La infanticida de Víctor Català. Igual que la Nela, són personatges que s’adrecen a un públic indeterminat que podem imaginar de diverses maneres: un psicòleg, un confident amic, un periodista o fins i tot algú amb qui s’hagin trobat d’imprevist. Amb dues grans diferències: a cap d’ells ens l’imaginem parlant des d’un centre psiquiàtric i tots ho fan des de l’experiència més o menys ben administrada que proporciona l’edat, és a dir, amb una mirada d’àmplia retrospectiva i, en la majoria de casos, més assossegada.

Per això el to, tot i que en algunes ocasions és més dramàtic, permet fer afables incursions en el terreny humorístic. La síntesi ens la fa el mateix Jaume Cela: “Quan a una cosa li pots trobar el punt d’humor te la pots mirar amb més distància”. Vet aquí el germen, l’arrel, l’esperit de la vida és vella: traslladar al lector el discurs espontani, lliure i segurament balsàmic d’aquells que, com se sol dir, estan de tornada de tot, i que generalment tenen una visió “més tendra, més condescendent i més suau” amb allò que els envolta. L’amargor i la tragèdia també hi són presents, però sostingudes per la ironia que s’inspira en la sinceritat que atorga viure la tardor de la vida, amb la tranquil·litat de qui no té res a perdre. La millor manera d’encarar una etapa “en què tot disminueix”. Ho deia molt bé la Mònica Terribas en l’entrevista que li va fer a Catalunya Ràdio: la vida és vella és “un cant a la decrepitud“. Pot sonar macabre, esclar, però només per als que ho concebin literalment, sense lireratura ni sornegueria.

 

La porció metonímica i l’oralitat

Els noms d’aquests 13 protagonistes són deliberadament simptomàtics: Angelina, Anna Maria, Cinto, Concepció, Dolors, Engràcia, Eugeni, Filomena, Ignasi, Maties, Pau, Robert i Sebastiana. En trobaríem ben pocs (potser algun Pau) entre la població jove. Les seves històries, per això, responen als temes, als conflictes i als desafiaments més comuns de l’experiència humana: l’amor, la por, el desig, el penediment, la rancúnia, la rebel·lia… i gairebé totes, a través de la sinècdoque, concentren la seva essència en el detall més ínfim, en la part més anecdòtica d’una anècdota: una imatge, un perfum, una música, un gest, un gemec… és l’economia expressiva i memorialística d’una vida que, com El Aleph de Borges, es congria en la porció determinista d’una vivència. Un gran vademècum evocatiu: impressions que es queden gravades a la ment i les arrosseguem fins als últims dies. És el martelleig latent de la memòria: selectiva, capritxosa, incontrolable.

“Són històries que intenten ser un reflex de la vida, i la vida és una barreja de comèdia, de drama i de tragèdia”. Algunes, com dèiem, “són més dramàtiques que d’altres, però tenen sempre un toc d’humor, a vegades de mala llet, i també hi ha moments en què els personatges expressen, a través d’aquests detalls, alguna cosa més profunda”. Cela també explica que el llibre “té un to molt marcat cap a l’oralitat”, que és la manera com li agrada que li expliquin coses. “Jo provinc d’aquest món. Les meves dues grans passions són la literatura i el cinema; els grans relats, vaja”. Donem fe d’aquesta oralitat: cada monòleg està impregnat d’un llenguatge planer, fresc i llegidor, amb frases curtes i exclamatives, amb algun missatge dirigit al lector o al suposat confident que busca la seva empatia, amb repeticions i trencaments de frases que serveixen per introduir altres elements discursius que fan més àgil els relats, escrits en primera persona.

 

De la decrepitud a la plenitud

“Tot això relacionat amb l’oralitat es fa molt en la literatura infantil i juvenil i serveix per identificar-se més fàcilment amb els personatges”. Sense ser literatura infantil (però sí juvenil, o quasi), la manera d’explicar-se d’en Holden Caulfield a El vigilant en el camp de sègol no està tan allunyada dels missatges de l’Angelina, l’Engràcia, l’Eugeni i companyia. El que expliquen és el resultat d’una parla que passa pel sedàs de l’escriptura, que té una versemblança orientativa a cavall entre el discurs oral menys estructurat i els mecanismes propis de la narració que ha de ser llegida. “Intento fer creïble un personatge que està davant del lector” fent servir la recreació de la memòria com a principi. “De fet, el que recordem és una aproximació a la realitat, perquè la memòria sempre juga a fet i amagar amb nosaltres, i no ens en podem escapar”. Em cita una frase de Joan Carles Mèlich: “som la nostra memòria”.

Però què en pensa, en Jaume, de la vellesa entesa com a camí inexorable cap a la decrepitud? “És cert, això és així, però la vellesa, que no deixa de ser una abstracció, perquè en tot cas el que hi ha són vells i velles, és una etapa de la vida que si no la passes malament rai, perquè vol dir que t’has mort abans”. És la consolidació de la decrepitud, naturalment (“amb el pas dels anys el cos humà no tendeix al classicisme grec, sinó a la gàrgola”, em diu, citant algú que no recorda), “però també és un moment de molta plenitud, perquè ens arriben els nets, i això és una meravella, és un regal que ens fa la vida: tornar a ser testimoni de com aquella criatura reestrena el món davant teu”. Deixem aquesta paràbola com a conclusió positiva i inserim-la en la millor definició del llibre: un cant a la decrepitud.

Etiquetes: