Jaume Cabré, lector i escriptor

9.03.2019

Omplir l’auditori de la biblioteca Jaume Fuster presentant un llibre d’assaigs no és fàcil, però Jaume Cabré ho va aconseguir. El darrer dijous va presentar, amb una conversa amb Anna Guitart, el recull dels seus tres assaigs editat per Proa. El sentit de la ficció, La matèria de l’esperit i Les incerteses es troben reunits en un sol volum; Tres assaigs, que compta amb un pròleg extraordinari de D. Sam Abrams.

Jaume Cabré | © La Setmana

En aquests tres assaigs Cabré reflexiona en primera persona sobre el procés creador de l’escriptor, sobre la lectura, sobre l’inacabat, sobre la relació entre la música i la literatura i sobre molts altres aspectes que Abrams enumera al pròleg i que només descobrirem si ens endinsem en la lectura d’aquest volum. És, doncs, una obra de teoria literària que ens permet conèixer la manera en què Cabré entén el seu art. Així mateix, també és una espècie de manual d’escriptura, de biografia i de bibliografia dels seus autors i obres de referència que ens permetrà endinsar-nos en el seu jo més personal.

A la presentació de l’obra Cabré explicava que “cada assaig ha estat una de les maneres de fugir d’una novel·la que m’havia costat molt”. “Després de batallar necessito posar aire”, i el canvi d’una escriptura de ficció a una escriptura de reflexió és el que li proporciona aquest oxigen tan necessari. L’origen comú dels tres assaigs i la seva proximitat temàtica permeten que la lectura conjunta d’aquests ens reveli, tal com explica Abrams, “la unitat infrangible del conjunt i, al mateix temps, ens deixa veure tota l’extraordinària i complexa xarxa de complicitats temàtiques i formals, transversals i intertextuals que hi ha entre els tres llibres aïllats”.

En El sentit de la ficció Cabré explica com es va fer escriptor. “Els passos van ser els següents: m’ho passava bé llegint, m’ho passava bé recordant la lectura i comprovant el plaer de la relectura. En aquest moment ja em podia considerar atrapat pel poder del llibre. I d’aquí a l’escriptura hi ha un pas (…)”. Més endavant assegura que “(…) un escriptor no pot deixar mai de ser lector. La passió per la lectura em va portar a l’escriptura”. Aquesta màxima, sumada a les reflexions sobre la lectura incloses en La matèria de l’esperit, segurament van ser les que el va portar a parlar com a lector. Cabré, que no va saber dir quins elements ha de tenir una bona novel·la, assegurava que “cada vegada em costa més trobar alguna lectura que em faci explotar per dins”. La lectura “sempre és una aventura, i estem a l’atzar de trobar alguna cosa que ens agradi”. Però en cap cas es va mostrar desanimat, “som lectors incomplets però d’altra banda som feliços”.

Cabré, que també va parlar com a escriptor, va destacar l’estreta relació que existeix entre la música i la literatura. El contingut i l’estil dels textos “ha de tenir un sentit musical- un ritme- perquè la lectura sigui plaent”. Aquesta idea neix del seu interès per la música, que considera que té “un poder més immediat i directe que la literatura. T’atrau i et transporta i no saps per què”. És precisament a La matèria de l’esperit on trobem més referències musicals; el quintet de corda D.956 de Schubert i l’Allegro de la Sonnata de César Franck en són només un exemple.

El moment de finalització d’una obra va ser un altre dels aspectes al que va fer referència. Cabré va exposar que “quan acabes una novel·la estàs esgotat, però mai acabes de saber si la novel·la està acabada o si l’has abandonada“. És per això que Cabré en acabar una novel·la l’envia a alguns dels seus lectors i espera que aquests li donin la seva opinió. Però fins i tot quan aquesta opinió és positiva i ja ha enviat el text a l’editor “encara té la sensació que hi podria continuar treballant”. L’aspecte més difícil d’aquesta finalització, però, és el dol que Cabré passa quan acaba una obra. La seva relació amb els personatges és tan estreta que, quan dona l’obra per acabada, es desmaia. “I ara què faig amb el meu temps i les meves energies”, es pregunta. “Has de tenir clar que la vida continua”. Dels dubtes i interrogants de l’autor en parla a Les incerteses, on transmet al lector la passió, l’esgotament i la il·lusió que experimenta el creador.

Malgrat el dol que pateix, Cabré no ha deixat d’escriure. “No paro d’escriure, sempre estic escrivint. L’únic que trigo és en publicar”, deia. “Sempre acabes trobant alguna cosa sobre què escriure. No saps si és el bon camí, però saps que val la pena”. Com a lectors de Cabré esperem que mai deixi de trobar coses sobre què escriure perquè les seves obres són de les que ens fan explotar per dins.