Jaume C. Pons Alorda. Tots els sepulcres

Dilluns al vespre es va presentar al bar Horiginal, la trilogia poètica Tots els sepulcres, de Jaume C. Pons Alorda, publicada per LaBreu Edicions. Miquel de Palol va oficiar la presentació juntament amb Lluís Urpinell i Jovani, que ens ha cedit el parlament que va fer a l’Horiginal.

Bona nit!

Si és cert —i ho és, ho és!—, com escrigué Pere March (pare del recitat, en aquesta trilogia, poeta i cavaller Ausiàs March), que “al punt que hom naix, comence de morir…”, per a un no creient —i, anava a dir, per a un agnòstic, també—, la vida només es pot justificar —si cal—, diria, per mitjà de la libido, o, més ben dit, a través de la praxi libidinal, el vitalisme a ultrança, àdhuc el goliardisme… També allò que alguns en diuen “carpe diem”… Això és, crec, el que ens “predica” Jaume —antropònim que significa, justament, “vida”, en hebreu (vull recordar que l’exhortatiu “Salut!”, en aquesta llengua, és “La haim!”, o, literalment, “Per la vida!”— Cristòfol — o “portador de l’”ungit” (“Christós”) i, doncs, “viatger”, patró de tots ells, a més (i, aquest poeta, déu n’hi do el que ja ha “viatjat”)— Pons (n’estalvio l’etimologia) i Alorda (o, preromanament, “Olórbite”, procedent de l’èuscar “Orots-bide”, “camí de vedells/bous”: “Oxford”, eh, filòleg anglogermànic?). I quin ha estat, potser, el poeta més “vitalista” que hi ha hagut mai al món occidental (si més no)? Doncs, el que Pons Alorda ha traduït: Walt Whitman!

Jo mateix, fa força temps, ja, que, quasi palauifabrianament, vaig baratar la “lírica” per la “libidinologia”, un cop em vaig adonar que podríem definir l’ésser humà amb quatre o cinc “eles” (L): 1) Libidinal (no necessàriament racional), 2) Lingüístic (no necessàriament “líric”), 3) Lúdic (ídem), 4) Legislatiu i 5) Luxós.

Tot seguit, us llegiré —a prec, sempre, de l’autor— dos poemes de l’amic de Caimari que considero que poden exemplificar —com tants d’altres d’aquesta trilogia!— els meus mots: el primer i el segon de Confitura de llum, d’Autòpsia (1979/1984) —títol de ressons andreuvidalencs—, volum incorporat a Cilici (pàgs. 121 i 122), un altre dels Estris de la llum (pàg. 52) i un de personal de quan qui us parla no era, encara, “former poet”, o, com agrada a Sam Abrams, darrerament, d‘anomenar-me, “poet in waiting”: Setembre en Aquàrium, del meu primer llibre publicat (1976), Exili forçós al Walhalla, que crec que va en la mateixa línia “alòrdica”.

Gràcies a tothom qui ha vingut, anit, a l’Horiginal, a escoltar-me, i a tu, Jaume C. Pons Alorda, particularment, per pensar en la meva generació, la dels setanta (si és que només n’hi hagué una…), i per haver-me convidat a copresentar aquests magnífics sepulcres…