James Ellroy: “He nascut reaccionari”

6.02.2018

En una pleníssima i inusualment enorme sala de l’Aribau Multicines, davant d’un públic expectant, apareixia divendres al vespre James Ellroy (Los Angeles, 1948). El showman, el rapsode; l’escriptor. Amb camisa hawaiana sota americana blau marí, s’asseia enfront d’Anna Guitart, que tenia l’encàrrec d’entrevistar-lo. Una missió sudorífica.

James Ellroy. | Foto: BCNegra.

Txell Bonet, presentadora de l’acte, va introduir Ellroy com se’l coneix, com “el gos rabiós de les lletres nord-americanes”. Ell lladrava (saludava) imitant un ca eixelebrat i poc furiós. En vindrien més, de lladrucs. “Metre noranta, ulls blaus, destraler, punyent, segur”, tancava Bonet el perfil. El públic tastava les rareses d’Ellroy gràcies al festival BCNegra, durant el qual se li ha atorgat el Premi Pepe Carvalho.

El comportament estrambòtic de l’autor insuflava dosis de proximitat entre ell i el públic. La proximitat, de fet, és un gran què per a Ellroy. En literatura, considera indispensable un acostament, reduir distàncies. Prenent consideracions de l’escriptor irlandès Frank O’Connor, pensa el següent: “Una càtedra literària que no pugui ser vulgaritzada no és literatura, en absolut”. Però què que vol dir exactament amb vulgaritzar? “Vulgaritzar és fer comú. Convertir les històries en una manera popular de parlar. Llegides per homes i dones, independentment de la seva classe social i religió. Parlo de la literatura que t’agafa pels collons i no et deixa marxar. A diferència de les novel·les d’Ishiguro”.

L’últim guanyador del Nobel va sortir mal parat. “La literatura important com se suposa que és la d’Ishiguro és dolenta”. I en dir dolenta cridava “Maaalo!”. Ellroy, un cap imprevisible. Continuava: “Ell rep dos milions de dòlars, sí. Però som els grans autors de gènere els qui rebem els diners de debò durant les nostres carreres”. Deia estar més content de guanyar el Carvalho que el Nobel. Però què ha de dir. El millor de tot és que els dos autors comparteixen editorial nord-americana: Alfred A. Knopf. Per pal·liar les conseqüències de les invectives al britànic, Ellroy tenia un missatge per l’editor, Sonny Mehta: “És un home molt maco. Esperem que tingui sentit de l’humor pel que fa a la meva difamació aquí aquest vespre”. I tornava a cridar, aquest cop “Ishigurooo!”.“Potser l’intèrpret l’odia”, li deia Guitart. I atenció: “I tant que l’odio”, responia l’intèrpret al públic. Delirant tot plegat.

Guitart intentava encaminar l’entrevista cap a la raó. Li recordava les dues qualitats que Carlos Zanón, comissari del festival, va destacar en la glossa de l’acte de lliurament del premi. Talent i coratge. I, en efecte, es considera un autor coratjós. “Ho poso tot sobre la plana. No deixo res dins meu. La vida m’ha donat un cert talent i l’utilitzo. L’he utilitzat durant tota la meva vida professional i no veig cap raó per deixar-ho de fer”.

Tornava, aleshores, a desviar-se per dir-ne alguna de les seves. La conversa era un estira-i-arronsa entre la resposta que tocava i la bufonada. “Estic dient coses gracioses. People, it’s funny!”.

Què fa un entrevistar davant d’això? “No us rieu! Jo m’ho estic passant molt bé. Sobre que parlarem, Anna? Dispara! O deixa que es podreixin [les preguntes], no ho sé”. Guitart va sortir-se’n modèlicament. “Estaria encantada de preguntar-te el que tu vulguis”, li responia. Perquè escriu, per exemple.

Una primera resposta: “No escric per la gent enamorada. Escric pels amants”. Després, revolt cap a Dylan Thomas, que va recitar breument. “M’encanten les cites. M’encanten els poemes”. I, finalment, rèplica correcta: “Vull expressar l’horror, la bellesa i la passió redemptora que veig arreu del món. Vull donar-vos la meva interpretació de la gran gràcia divina de Déu i portar-vos al cor de la història nord-americana”. Aquí, davant la gràcia divina de Déu, un ja es fa resistent a creure’s o no l’autor de La dàlia negra.

De mica en mica, l’ambient s’anava reposant i la conversa (semblava) prenia el camí del seny. Preguntat per si cal ser un gran lector per a escriure bé, Ellroy no dubta en què, almenys en el seu cas, sí: “És l’única educació que vaig rebre, l’única que puc considerar formal. No vaig acabar l’institut”. Explicava també que encara escriu a mà. “Tot està en la meva ment. No sé utilitzar l’ordinador. Perquè no vull, diuen. I és veritat, perquè no vull. L’ordinador no em porta enlloc, amb ell no arribar al lloc on vull anar. Vull veure la plana en blanc abans que hi aparegui el text. Només tinc telèfon fix. No tinc mòbil”. Els petits detalls duien fins a l’Ellroy més íntim: “Sóc un home solitari. Puc abandonar el meu cau durant quatre hores i després torno. Si veig una llumeta pampalluguejant al telèfon, vol dir que algú m’estima. Així treballo el pathos”. Des del més íntim, tornàvem a l’arlequí: “No només sóc gran, també sóc humil”. “Això no ho compro”, li apuntava Guitart. “Jo tampoc”.

De sobte, apareixia Luter. “Des del faristol [del Saló de Cent, on va rebre el premi], em sentia com Luter. Tot i que són un home ple de prejudicis, sempre em sento com Luter. Sóc luterà, gros, alt, amb els ulls blancs com ell”. Ellroy anava fent al seu aire. Tasca docent, diríem: “Luter, en un dels seus grans sermons contra Roma, va dir que no pensava obeir el celibat imposat i va anar a trobar una dona, Caterina de Bora. Van tenir cinc filles. És un gran heroi. Luter i Beethoven són els meus herois”. Sobre el compositor: “És el més gran geni que hagi produït la civilització. Hi ha un consens en relació a això. Quan toques passatges de Beethoven, ho entens tot. Déu va baixar del cel i va donar-li un copet a l’esquena per dir-li que aniria a llocs que cap altre artista ha visitat o visitarà mai”.

El crim encara no s’havia ni albirat. Guitart tirava per aquí. Primeres topades el gènere negre; l’atracció pel crim. “Tot neix amb l’assassinat de la meva mare, que no va ser resolt. Un crim de violència de gènere. Allò em va llençar a la ficció negra i policíaca de Los Angeles. El crim i jo érem un. Los Angeles i jo érem un”. Una ciutat que ha vulgaritzat magistralment. I amb èxit. “Faig tot el que puc per elevar la ficció de gènere als estaments més elevats. No m’agrada fracassar. No vull escriure llibres de mitges tintes, de pa sucat amb oli”.

Finalment, abordava la relació que la societat té amb els cossos policials des de l’experiència personal. “Els meus millors amics són tots policies. Els millors homes i dones que conec treballen en això. La policia m’ha estomacat tres vegades i els estic agraït: hi ha persones que només aprenen amb maneres dures. S’exagera el tema de la violència policial”. La píndola final, una brevíssima explicació sobre la seva obra i la seva ànima: “He nascut reaccionari”.