La novel·la al·lucinant de Jair Domínguez

7.10.2014

Jair Domínguez presenta el seu llibre més bèstia i descarat. Segui vora el foc (Amsterdam Llibres) segueix la pista d’un jove mig autista enamorat de les pel·lícules snuff, un escriptor que ha reinventat la literatura del segle XXI i amics que no en tindrien prou amb totes les putes de Tailàndia. Una esbojarrada narració que farà al·lucinar als lectors. Us deixem amb el principi del segon capítol on es presenta a l’escriptor virtuós.

Jair Domínguez

 

Baby Lindbergh Junior Jr. baixa de l’avió amb una ampolla de Johnnie Walker Blue Label a la mà i pica l’ullet sense treure’s les ulleres de sol als fans que l’han anat a veure. Duu americana i pantalons de color festuc de John Pearse de tres mil euros i una samarreta de Slayer. Una asiàtica rossa amb pantalons curts fluorescents i top dues talles per sota del que marquen els límits de la conducta social crida BABY LINDBERGH PLEASE FUCK ME i l’astre la deixa embarassada amb la mirada. Fotògrafs i periodistes s’insulten i s’esbatussen per veure qui pot aconseguir la mirada de complicitat o el gest de triomfador que demà serà portada a setanta diaris diferents. El suplement cultural de Le journal du midi, el pamflet favorit dels culturetes i els hipsters, obrirà demà amb una entrevista de sis pàgines a l’escriptor viu més cotitzat de tots els temps. La tirada de 300.000 exemplars de la revista s’esgota en dues hores i l’editor en cap es veu obligat a dimitir immediatament.

Però tot això és secundari.

Baby Lindbergh Junior Jr. va publicar el seu primer llibre Atlas of Deliverance amb vint-i-dos anys i es va convertir en número u de vendes a quaranta països, rècord que ell mateix va superar al cap de tres anys amb J’adore le refrain, una novel·la autobiogràfica de vuit-centes pàgines escrita en vers lliure. Ell sol ha ressuscitat la literatura en ple segle XXI.

Baby Lindbergh Junior Jr. és una icona postmoderna, un quadre de Warhol, una estrella del rock morta que passeja per platós de televisió per a delit dels seus seguidors; un James Dean intel·lectual amb una cigarreta apagada penjant-li del llavi inferior. Les adolescents moren cada cop que fa la seva famosa caiguda d’ulls assajada mil i una vegades davant el mirall. La seva imatge d’adolescent torturat i lletraferit és un imant per a les marques. Quan es pensava que la literatura ja no podia generar beneficis, algú va inventar Baby Lindbergh Junior Jr.

Els temes econòmics, la gestió de la marca, tots aquests assumptes que poc tenen a veure amb l’art de crear, els porta la seva mànager, Mikaela Sörensen, un pitbull amb aspecte de femella humana. Nòrdica de pares brasilers, tot i que res no importa de l’arbre genealògic d’aquest ésser malvat i implacable. Mentre es troben de gira, les seves tasques es limiten a contestar trucades que Baby Lindbergh no vol —ni pot— gestionar i evitar que es drogui en excés. Baby Lindbergh Junior Jr. ha tastat totes les drogues i, si pogués, estaria enganxat a totes. Ha estat a tots els centres de rehabilitació dels Estats Units i Europa. Ha rebut teràpia electroconvulsiva i ha fet equinoteràpia (quan li van comentar que li aniria bé ell va respondre: o sigui que acaronar un poni farà que m’oblidi d’esnifar farlopa, i va acabar oferint cocaïna a un cavall, motiu pel qual el van fer fora del centre).

Il∙lustració de coberta de Joana Santamans

L’ídol creua la terminal de l’aeroport esquivant periodistes i fotògrafs. Atén breument les preguntes d’una reportera russa adolescent i aprofita per donar-li el nom de l’hotel i el número de l’habitació on serà els pròxims dos dies. És l’estrella convidada a un col·loqui que se celebra en un conegut centre cultural de la ciutat. Una colla d’insensats pagarà una autèntica fortuna per poder sopar a la mateixa taula que Baby Lindbergh Junior Jr. i fer-se uns quants selfies amb ell. Les cites culturals són un autèntic malson per a l’autor: l’obliguen a estar sobri i presentable, perquè hi ha tota una colla de patrocinadors al darrere que l’hi exigeixen per contracte.