Jacques Rancière: crítica radical a la passivitat de la imatge

10.04.2018

No és habitual que un conferenciant faci esgotar l’aforament un divendres al vespre i un matí de dissabte plujós. En un horari que semblava contraprogramar per una banda l’oci nocturn i per l’altre els llençols del dia següent, Jacques Rancière, un dels filòsofs amb més renom a l’escena internacional, va impartir un binomi de conferències dialogades, englobades en el seminari Política del sentit: litigis de la imatge i el llenguatge, a la Virreina Centre de la Imatge els dies 6 i 7 d’abril, acompanyat dels investigadors Andrea Soto Calderón i Xavier Bassas.

Rancière al Palau de la Virreina | Foto: Xavi Soto

Rancière al Palau de la Virreina | Foto: Xavi Soto

Jacques Rancière és un filòsof francès nascut a Algèria, professor emèrit de la Universitat París VII, amb importants contribucions en l’àmbit de la filosofia política, la filosofia de l’educació i l’estètica, és imprescindible citar obres tant reconegudes com ara El mestre ignorant, El filòsof i els seus pobres o La Mésentente. En tots aquests àmbits, però, el seu pensament ha orbitat generalment al voltant de la igualtat radical. Segons Rancière, la divisió del treball, la responsabilitat social i el poder característic en societats poc igualitàries es basa en assumpcions espúries sobre les capacitats mentals dels individus. Així doncs, aquesta desigualtat, per a Rancière, es veu reflectida i reforçada per la ‘distribució d’allò sensible’: el conjunt d’individus, de cossos i veus, que són efectivament visibles, audibles o es poden dir (o a la inversa), i que opera alhora amb assumpcions implícites sobre les capacitats naturals de diferents individus i grups. El seminari que Rancière va impartir la Virreina, no va ser cap excepció i tant la concepció d’igualtat radical com la distribució d’allò sensible van vertebrar els diàlegs que Andrea Soto com Xavier Bassas van conduir sobre la relació entre la imatge i el llenguatge.

El treball de les imatges

La conferència dialogada de divendres amb Andrea Soto duia com a títol El treball de les imatges, en un doble significat que va servir com a fil conductor: una tensió dialògica que va fer avançar el discurs de Rancière. Per una banda el filòsof francès va defensar una visió de les imatges, que lluny de la passivitat o la visualitat, els torna l’activitat: el seu treball. Aquestes dicotomies, però, entre les quals trobem forma-matèria, realitat-irrealitat, és allò que precisament ha de ser modificat per la imatges. I és en aquest sentit que podem parlar, segons Rancière, del treball de les imatges: en desplaçar els límits de la forma i la matèria, d’allò que considerem real d’allò que no, les imatges re-configuren la distribució d’allò sensible. El treball de les imatges, doncs, és un procés de desclassificació, i en tant que les categories són fruit d’un consens polític, el treball de les imatges és una feina intrínsecament política. En aquest sentit, com Andrea Soto comentava a l’inici de la conferència, Rancière va tractar de pensar amb i entre les imatges, i no pas davant d’elles.

La filòsofa Marina Garcés, en el seu nou assaig Ciutat Princesa i fent referència a Rancière, ens parla precisament sobre aquests processos de desplaçament i desclassificació als quals es referia el filòsof francès a la seva conferència: “Permeten una nova distribució de les capacitats socials, polítiques i culturals, entre subjectes prèviament inexistents. És a dir, que només hi ha política quan deixem de ser el que representem i deixem de fer el que ens està assignat, per mostrar-nos capaços i capaces d’una veu i d’una acció que no teníem i ens era legítima”. En aquesta direcció, Rancière apuntava que aquest treball de re-configuració d’allò sensible, modifica i desplaça els límits d’un món en el qual els ésser humans ocupem el ‘nostre lloc’ segons ‘les nostres capacitats’. És aquí on neix el segon significat del treball de les imatges: el món del treball, aquell lloc on es posen en joc les nostres capacitats.

Fent servir l’al·legoria de la Caverna de Plató, i un seguit d’exemples audiovisuals, Rancière va desenvolupar una crítica radical a la concepció de la imatge com a ens passiu i conductor d’impotència. Prenent de base l’al·legoria que Plató descriu entre el llibre VI i VII de la República, el filòsof francès va afirmar que allò important de la caverna no són les ombres, ni tan sols allò que hi troba fora de la gruta l’esclau que aconsegueix alliberar-se, sinó el fet que són espectadors impotents d’una imatge. Els esclaus es troben encadenats al terra immòbils. És en aquest sentit que Plató fa servir la imatge com a ens que jerarquitza el món: “és una realitat visual que s’identifica amb la impotència”.

En relació amb el treball que ens situa cadascú al nostre lloc, Jacques Rancière, va defensar una visió radicalment contrària a aquesta lectura de la imatge i l’espectador passius. La imatge, segons Rancière, té la potència de sabotejar el règim de descripcions i significats dominants que s’imposa a les imatges. La imatge no pot ser el producte final d’una acumulació de capital, tampoc ha de limitar-se a representar allò que es diu d’ella d’una forma consensuada: “es tracta” – va afirmar Rancière– “de sabotejar algun ordre entre la paraula i allò visible”, subvertir la passivitat de la imatge i la jerarquia del món i del treball en què sovint es troba inscrita.

El litigi del llenguatge

En la segona part d’aquest seminari impartit per Jacques Rancière a la Virreina, El litigi del llenguatge, el filòsof francès va dialogar amb Xavier Bassas sobre el rol del llenguatge en la seva filosofia. “El llenguatge s’ha d’entendre com a eina de transmissió?”, “Quin és el rol del com, en el què d’allò que es diu?” i “Podem fer un treball de pensament des d’una posició de privilegi?” van ser algunes de les preguntes que es van plantejar en el diàleg i que tant Xavier Bassas com Jacques Rancière van anar filant durant les més de  dues hores que va durar la conferència.

Rancière, des de la seva concepció d’igualtat radical esmentada anteriorment, va parlar sobre una varietat de temàtiques, des de la relació del pensament amb la igualtat fins a la qüestió de l’explotació dels éssers no-humans i la seva defensa. Amb una lucidesa excepcional, Rancière va defensar una posició del pensament que no el redueixi ulteriorment en les divisions abstractes i fora de la vida material. Preguntat sobre la possibilitat althusseriana d’una filosofia popular, Rancière va criticar aquells sistemes de pensament que suposen savis i ignorants, persones que saben treballar amb idees abstractes, i persones que han de destinar el seu temps a romandre en tallers i altres feines tècniques. En aquesta direcció, va defensar una diversitat de tipus de pensaments, entre els quals hi hauria un pensament material, el qual es podria trobar en diversos textos obrers del segle XIX, sobre els quals Rancière n’ha fet una recerca extensiva. L’obrer ja no seria l’objecte a pensar, sinó que tindria la capacitat de produir un pensament material que pot i ha de dialogar amb altres tipus de pensaments. Així, i en relació al llenguatge, el rol de l’escriptor que escriu sobre i cap a la igualtat, és transformar els blocs de paraules que a l’actualitat es troben en esferes separades i que aquests blocs es desplacin en conjunt, provant de construir una espècie de història comú: “es tracta de moure les fronteres que se suposa que han de separar els discursos científics de l’objecte”. Així, de forma similar a les imatges, estaríem buscant un desplaçament, una desclassificació, sobre l’escena normal de la transmissió de pensament, d’informació i de coneixement, un sabotatge de les fronteres entre allò que és logos (la veu racional articulada) i allò que és phone (sons sensorials inarticulats).

En relació a aquesta distinció entre logos i phone, Xavier Bassas va preguntar a Rancière sobre la política i les relacions d’explotació relacionades amb els cossos no-humans, com ara els animals. Quina és la capacitat que tenen aquests cossos de ser reconeguts en la paraula? La política però, segons Rancière,  no està definida per la propietat del logos: la política consisteix en una activitat que posa en contradicció aquells que diuen tenir el logos i aquells que són relegats a la phone. Segons Rancière, doncs, la política no pot respondre a totes les relacions de dominació: en el cas de l’explotació animal, el problema és que l’objecte de la opressió mai es podrà constituir com a subjecte que es pugui reivindicar, per tant caldria distingir el terreny de la dominació de els modes de lluita contra la dominació, que al cap i a la fi, estan restringits a aquells que es poden reconèixer-se a ells mateixos com a subjectes.

La igualtat i la seva lluita, per tant, no només és una reivindicació performativa de certs continguts teòrics, sinó que  és essencial la posició des de la qual se’n fa l’enunciació. L’aportació de Rancière, doncs, destaca que la política és aquell lloc on l’exterioritat de l’escriptura és possible, és a dir, aquell paratge en què la paraula no va guiada per un mestre: la paraula, deslliurada de guies i camins, pot parlar a aquells a qui no anava originalment dirigida i pot ser re-apropiada i emprada per diferents veus. Aquests desplaçaments i re-configuracions de la paraula, subverteixen la configuració d’allò sensible, essent alhora i sense resultar en una contradicció, una apropiació i una desapropiació: “L’emancipació” – va afirmar amb fermesa l’autor de l’Espectador Emancipat– “ha de resultar en noves possibilitats, no només de fer sinó també de dir”.