Jacint Verdaguer era un gra d’arena

—Aquí va viure, Verdaguer?
—Aquí va morir. La casa era propietat de l’alcalde de Sarrià, que era un dels pocs amics que li quedaven. Quan portava vint-i-quatre dies de convidat va morir.

La Vil·la Joana és una casa gran entre els arbres, i per arribar-hi cal trescar una estona pels camins que surten de la Baixada del Vallvidrera. He vingut a un acte que se celebra en memòria de Verdaguer a la casa en el marc de la Festa Verdaguer, que se celebra aquests dies entre Barcelona i Folgueroles. Aviat descobreixo que és una trobada discreta i en petit però selecte comitè per llegir la poesia del mestre. Els convidats d’honor són l’escriptor Víctor Obiols i Arnau Tordera, un Elvis català que rasca la guitarra i canta al grup Obeses i que a més té el do de recitar molt dignament.

Abans d’entrar a la lectura topo amb l’últim llit de Verdaguer, l’exorcista, el narcisista, el poeta. Diuen que una vegada que es va presentar als Jocs Florals i va perdre va manifestar indignat que, no concedint-li el premi, els membres del jurat ‘havien insultat Catalunya’. Davant del seu llit de mort hi ha fotografies, i unes quantes mostren al poeta estirat i envoltat de 7 bisbes, els mateixos alts càrrecs eclesiàstics que abans de l’agonia li havien girat l’esquena i condemnat a l’exili de Barcelona i les seves biblioteques i editorials, situació que va fer sentir Verdaguer injuriat però que, a parer meu, li va fer treure el millor de si com a prosista i com a poeta. A la Vil·la Joana tothom pot llegir el que vulgui, la lectura és oberta i s’accepten fragments sobre Verdaguer escrits per altres. A la sala hi ha veritables entusiastes de l’obra verdagueriana. Miquel Crexells, un alumne de poesia de Víctor Obiols, aprofita l’ocasió per llegir-nos una oda en forma de sonet escrita per ell mateix en homenatge al mossèn poeta.

L’Anna Vilaró de la fundació Josep Pla de Palafrugell llegeix un fragment de Darrers escrits en què Pla fingeix no tenir més criteri que la majoria de mortals lectors i exposa la seva meravella en llegir Verdaguer: “per fi apareix un gran poeta”, diu. També es llegeix un fragment que Joan Maragall va escriure sobre Verdaguer, a qui elogia com a poeta capaç de fer convergir la ploma dels mestres amb el català ‘que es parla’. Dos segles més tard, el trauma del català escrit i el català que es parla encara és vigent, tot i que després de la irrupció literària, per exemple, de Max Besora i del seu Joan Orpí, crec que la qüestió ha quedat força superada. Minuts més tard algú recita ‘per què canten les mares’, un poema de Verdaguer ambientat al carrer de la Cera en què pare, mare i fill seuen al carrer sense res per menjar, amb els llençols a la venda i sense lloc on caure morts. Els progenitors estan malalts i s’ho han venut tot, però la mare canta “com un rossinyol” perquè el nen no plori. Més enllà de la recreació en la misèria dels pobres i de l’associació amb la verge Maria com a model femení maternal, la imatge recorda la situació de desemparança ben vigent de famílies desnonades al mateix barri, posem per cas.

Verdaguer tenia una passió religiosa i patriòtica, diria que en aquest ordre, per la geografia del paisatge. A Canigó, l’Atlàntida i Al Cel hi ha descripcions que una vegada rere l’altra ens evoquen el paradís, i si no em feu cas ullegeu aquest article que va escriure la Griselda Oliver. Obiols explica que Verdaguer, que com tantes altres grans figures del nostre país va tenir un enterrament multitudinari, va ser enterrat simbòlicament pel franquisme. Mentre Primo de Rivera manava el poble va aixecar-li una estàtua, però Franco se’l va carrregar i a mi no em sorprèn: poema rere poema el mossèn elogia els territoris avui equivalents als Països Catalans, sempre amb l’amor a Déu com a mesura de totes les coses.

“Verdaguer és més fort que els dictadors”, diu Obiols, i també diu que totes les èpoques de Verdaguer són bones, tant les primerenques, més èpiques, com les finals, que a mi em semblen més properes i colpidores per la proximitat amb la pròpa mort, la pròpa ira i la pròpia desgràcia. Encara no fa deu anys, el professor i filòleg Narcís Garolera em va regalar el llibre Al Cel, i recordo que una vegada i una altra a classe ens comparava l’obra del mossèn amb la de Baudelaire. Arnau Tordera recita un poema inclòs a l’annex “Esperança” del poemari Al Cel, escrit per Verdaguer a les últimes. La cosa va d’un cuc que vol ascendir, que també és el tema del ‘Sum Vermis’, soc un cuc senyor, però el cristianisme ens alliçona sobre com els més desgraciats seran els afortunats a ulls de Déu, de manera que la frustració ben carnal de Verdaguer (ja expulsat de l’església, allunyat dels seus llibres, dels seus editors i de la protectora marquesa de Comillas) convergeix amb la màxima religiosa. Víctor Obiols llegeix ‘A les espines’ i ens instrueix com cal sobre el poeta, aparentment antic, amb una tendència a l’èpica i però coetani de Les Flors del mal de Baudelaire, dels modernistes. “El que és modern d’aquest poema és que mentre té el nen a les mans la verge té la premonició de la creu”. A Pasolini el poema de la verge premonitora va agradar-li tant que se’l va fer traduir expressament a l’italià.

També es va llegir el text que Verdaguer va escriure en honor a l’última alzina resistent a la urbanització del Passeig de Gràcia, el carrer que al segle XIX es va convertir en escenari de la burgesa moderna, la que va pagar les gran obres arquitectòniques ideades a mesura i semblança de les dels Camps Elisis. Verdaguer vol recordar als barcelonins que tot allò abans eren camps, que la fusta és robusta com els braços dels pastors, massa autèntica per la vida de ciutat. Qui sap si el mateix Verdaguer, el noi de Folgueroles aterrat a Barcelona, no se sentia alzina. A ‘La formiga’, l’autor ja havia passat i digerit la desgràcia dels últims anys de la seva vida i sembla tornar a aquesta alzina, es pregunta si aquest exili seu del camp a ciutat i de ciutat al transatlàntic ha tingut sentit. Personalment, mentre llegien m’he sentit alzina, i m’ha sabut greu que Verdaguer no hagués escrit més poemes així, menys de mossèn i més de poeta.

Miquel Crexell llegeix Verdaguer des de l’any 75 i diu que des d’aleshores el poeta sempre l’acompanya. Una treballadora de la Vil·lla Joana, entusiasta coneixedora del poeta, ens n’explica amb passió vida i miracles: “El viatge que va fer a Terra Santa el va fer adonar-se que no feia prou caritat. Aleshores es va començar a endeutar per fer més i més caritat. Verdaguer portava pobres al Palau del marquès de Comillas, els feia exorcismes al rebedor de la casa. Tot amb el beneplàcit de la marquesa, fins que el bisbe de la ciutat i el marquès es van posar d’acord per expulsar-lo  -i això que Verdaguer havia dedicat  l’Atlàntida als marquesos.

Expulsat de Barcelona per la seva deriva mística d’ajudar més als desvalguts i gastar-se els diners de l’amo, Verdaguer va fer servir la premsa per fer-se ressò de la situació en què es trobava. A La Vanguardia no li van publicar, però a La Publicidad van accedir-hi. Al primer article, el poeta jutja l’exili forçós a què els poderosos i eclesiàstics van forçar-lo, es lamenta de l’estima que va demostrar pels seus amos a bord del Transatlàntic, i tot això ho fa amb un vocabulari majestuós, arreplegat quan encara era jove i sortia a parlar amb els camperols amb la llibreta a la mà per recollir les seves expressions i les cançons tradicionals (alguna cosa semblant feia la Víctor Català). Com recorda Víctor Obiols, “Verdaguer tenia costum de quedar per cantar amb els amics. Si hagués viscut en una altra època, qui sap si no s’hagués entusiasmat pel gospel”.