“Ja no m’agrada el cel blau”

16.07.2015

L’estiu de l’Arts Santa Mònica arriba carregat amb tres exposicions de molt de fons: Translocacions, dirigit per Ramon Parramon (Idensitat) i Manuel Guerrero (Arts Santa Mònica), Blue Sky Days, de Tomas van Houtryve, i Temps d’acció, de Frederic Perers.

Pràctica de beisbol a Montgomery (Maryland).  Els funcionaris del comtat de Montgomery van comprar quatre drons el 2014 per provar quin ús podrien tenir per a la policia i els bombers | Foto: Tomas van Houtryve

Pràctica de beisbol a Montgomery (Maryland). Els funcionaris del comtat de Montgomery van comprar quatre drons el 2014 per provar quin ús podrien tenir per a la policia i els bombers | Foto: Tomas van Houtryve

“Imagineu-vos si la vostra vida sencera fos jutjada des de l’aire, si des del cel es decidís si sou culpables o no, si vivim o si morim. No sentiu una certa ambigüitat de ser jutjats des d’aquella alçada?”, es pregunta Van Houtryve mentre observem una imatge en què observem un grup de persones que estan fent ioga però que, vist des del cel, sembla que estiguin resant.

Aquesta i altres imatges es poden veure a l’exposició “Blue Sky Days”, de Tomas van Houtryve, guardonada amb el World Press Photo i l’ICP Infinity Award, i un dels treballs que es poden veure dins de la ruta Ciutat Vella del DOCfield>15 a l’Arts Santa Mònica. Es tracta d’un treball que “busca fer sortir a la palestra temes que normalment eludeixen l’ull de la ment”, escriu Laura González en una entrevista a l’autor. Per a Jessica Murray, directora del DOCfield>15, el quid de la qüestió del festival d’enguany és mostrar una selecció d’històries que “sorgeixen dels tòpics més candents del nostre temps”.

Van Houtryve va començar a esbossar aquest treball el 2013, després que l’octubre del 2012 un dron matés una dona de 67 anys al nord-est del Pakistan, mentre recollia ocra al costat de casa seva. “En una sessió al Congrés dels Estats Units celebrada a Washington l’octubre del 2013, el nét de la dona, Zubair Rehman, de 13 anys, va parlar davant d’un grup de legisladors. «Ja no m’agrada el cel blau», va dir Rehman, que va resultar ferit per la metralla en l’atac. «De fet, ara prefereixo el cel gris. Els drons no volen si el cel està gris.»”

A partir d’aquesta història, Van Houtryve configura un projecte que té com a objectiu parlar de l’ús dels drons en els conflictes d’aquesta última dècada, però també aprofundeix en temes com la privacitat, la vigilància i la guerra en el món actual: “Amb la creació d’aquestes imatges em proposo cridar l’atenció sobre la naturalesa canviant de la intimitat personal, la vigilància i la guerra contemporània”, explica l’autor. Per fer-ho, Van Houtryve es va documentar llegint centenars d’informes, va col·locar la seva càmera sobre un dron i va fer una llista amb el que volia observar des del cel dels Estats Units: casaments, funerals, grups de gent resant o fent exercici és el que va decidir fotografiar, és a dir, els mateixos objectius que s’esmentaven als informes sobre els atacs del Pakistan i el Iemen. Però també va sobrevolar presons, jaciments petrolífers i la frontera entre els Estats Units i Mèxic, llocs sobre els quals els drons també volen, però amb “un efecte menys letal”.

Des del 2004, milers de persones han mort a causa dels atacs dels drons dels Estats Units i, tot i que vivim en una època en què l’accés als mitjans de comunicació és més elevat, “el públic gairebé no té registres visuals de la guerra dels drons i les seves víctimes”, admet Van Houtryve. La guerra freda que els Estats Units ha dut a terme en els últims anys és menys visible perquè es fa amb drons, però és igual de violenta que la que l’antic president, George W. Bush, va perpetrar anteriorment.

Tomas van Houtryve és fotògraf, artista i un autor compromès amb temes contemporanis: “Els meus projectes solen començar amb una curiositat molesta sobre un tema i sovint m’acaben atrapant per una obsessió per comprendre, documentar i revelar aquest tema a un públic més ampli”, confessa Van Houtryve a Laura González. Després d’una estada al Nepal, l’any 1999 va decidir dedicar-se amb profunditat al fotoperiodisme i va començar a treballar a l’agència Associated Press a l’Amèrica Llatina, empresa que va deixar per concentrar-se en altres treballs personals, pels quals va rebre reconeixements i mèrits com el Visa pour l’Image-Perpignan Young Photographer Award. Behind the Curtains of 21st Century Communisme és el seu primer llibre monògrafic va sortir el 2012 i retrata els països on el Partit Comunista encara és al poder: Corea del Nord, Cuba, Xina, Nepal, Vietnam i Laos.