DesWertuant el català

5.12.2012

Fa uns dies, i amb motiu de la celebració a Sabadell d’un acte organitzat pels amics de la Fundació J. V. Foix per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la mort del poeta, vaig optar per presentar al públic assistent diversos fragments extrets dels articles que el poeta de Sarrià va publicar entre 1921 i 1936 sobre catalanisme i política, a través de les pàgines de «Monitor» i de «La Publicitat», però també de «L’Amic de les Arts» i altres publicacions.

J.V. Foix Foto d'Humberto Rivas

Avui, aquesta proposta –centrada sobretot en l’aspecte lingüístic, o més ben dit, en un problema de supervivència lingüística– ve més a tomb que mai arran de la reforma de la Llei d’Educació que prepara el ministre espanyol Wert i que suposa l’ofensiva més gran contra la llengua catalana i el model d’ensenyament català. Efectivament, segons l’esborrany de la llei de millora de la qualitat educativa, la llengua i la literatura catalanes passen de ser assignatures troncals a matèries d’especialitat. Això vol dir que davant tindrà el castellà i dues llengües estrangeres, i que no serà d’avaluació obligatòria al final de cada cicle.

Ja a primers d’octubre vaig publicar en aquest mateix diari un article titulat ‘Aquest noi està molt….Wert‘, glossant l’obsessió espanyolitzadora d’aquest pobre home, el ministre Wert, i la seva particular croada per la conversió dels infidels catalans, però aquest projecte de reforma de la llei és l’expressió suprema de l’odi, de la negació  a entendre i de la intolerància, i té un objectiu clar: trencar el model d’escola catalana més que no pas assolir els reptes d’èxit escolar marcats per Europa, i posar les bases per a la progressiva extinció del que ens vertebra com a poble. En aquest sentit, i l’estratègia política del ministre casa perfectament amb la “Instrucción secreta” que el fiscal del Consejo de Castilla va transmetre als “corregidores” del Principat de Catalunya  el gener de 1716:

“… pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación com el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…”

“Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Això deia el fiscal del Consejo de Castilla aquell dia de finals de gener de 1716. No cal dir que el ministre Wert s’esforça per seguir el seu exemple. En tot cas, la diferència entre el projecte de reforma de la llei d’Educació del ministre  i les disposicions del Decret de Nova Planta és que el primer ja no posa cap èmfasi en les “providencias templadas y disimuladas”. Ara tot es fa a cara descoberta i sense vergonya de cap mena.

Així, doncs, i si en l’acte de referència la meva intenció era posar sota els ulls de l’amable lector una selecció de fragments textuals al voltant de tres punts principals: el que Foix entenia per catalanisme i el seu concepte d’Idea Catalana, la fidelitat a la llengua i la funció de l’intel·lectual, em limitaré ara, per raons d’actualitat, a fer-ho sobre aquest segon aspecte, el de la fidelitat a la llengua. Insisteixo que són fragments trets del seu context natural, això és, dels articles que el lector interessat pot trobar en el volum tercer de l’obra completa de l’autor, publicada per ed. 62 i a cura de Manuel Carbonell.

Foto Fundació J.V. Foix

Comencem, doncs. En els divuit punts aplegats sota el títol genèric de “Punts de meditació catalanista” (cf. «Monitor» any i, núm. 6, desembre de 1921), Foix esbossa en ràpides pinzellades el que per ell són els principis bàsics del catalanisme, expressions com “revolució catalanista” o  fins i tot conceptes com el d’Idea Catalana, al qual dedica tot un article l’estiu de 1934. Ja a la Introducció als punts de referència, aclareix aquesta expressió “Revolució catalanista”

“… com a equivalent a Revolució catalana, que […] seria l’expressió més adequada. Quan ens referim a aquesta ‘revolució’ cal entendre que no establim cap paral·lel amb les altres revolucions nacionals […] La Revolució catalana té dues motivacions:  la reintegració nacional de Catalunya i la seva realització exterior […] A l’interior de Catalunya, la Revolució […] hauria d’instaurar, durament i inflexible, la idea de Catalunya […] El Catalanisme revolucionari, un cop al poder, tindria com a tasca precisa i immediata la desespanyolització de les terres catalanes. Amb tenacitat i duresa: des de la implantació radical de l’unilingüisme fins a l’enderrocament dels circs taurins i la prohibició sense reserves de qualsevulla manifestació de flamenquisme espiritual, moral o físic, literari o espectacular, o de tipisme castís (entre les quals cal incloure el bilingüisme d’aquells escriptors que, desconeixedors […] que deuen llur prestigi al poble generós de Catalunya, han desertat darrerament dels rengles dels escriptors lleials que de la Renaixença ençà han complert amb llur deure […] A l’exterior, la Revolució catalana […] intervindria activament en el plantejament dels problemes autonòmics que afavoreixin l’alliberament nacional dels pobles peninsulars tot difonent […] la idea d’una entesa o enteses parcials entre els mateixos pobles. La desespanyolització radical de Catalunya hauria d’anar seguida de la desespanyolització espiritual de l’Espanya geogràfica”.

“El Catalanisme és un sentiment i una idea radical de recobrament i de diferenciació per a la intervenció: no és, doncs, un regionalisme pintoresc, burgès i pairalista…”

“La Revolució catalana i catalanista és, per essència, futurista, això és, antitradicionalista, actual i europea. No defensa un nacionalisme local ni un separatisme metafísic: és, políticament, integrista. No essent ni un art ni una literatura, refusa tot xovinisme espiritual i accepta àdhuc i propugna el risc i l’aventura en totes les manifestacions del pensament i en les realitzacions d’ordre plàstic i literari”.

“Immediatament de recobrada la seva independència nacional, Catalunya assajarà de coordinar la seva activitat política exterior a la dels altres pobles peninsulars, amb el fi d’establir una entesa que afavoreixi els designis pacifistes i confederadors del Catalanisme dinàmic…”

Sense moure’ns, doncs, d’aquests “Punts de meditació…”, en el primer ens parla Foix de “l’adopció per part de Castella dels mots ‘Espanya’ i ‘espanyol’ per a l’expressió de les seves específiques característiques nacionals”. Vegem-ho:

“Castella […] ha restringit la vasta perspectiva del mot i […] ha curat d’obtenir-ne l’exclusiva. El procediment seguit […] per a aquesta reducció, per a l’espanyolització […] dels seus territoris unilingües, és invers al seguit per altres nacions de tendència imperial […] Ha esdevingut secular optar per l’eliminació, per la segregació provocada. En un ample continent peninsular genèricament conegut per Espanya, on diverses nacions exactament definides es debaten per situar-se en un lloc que permeti coordinar llur lògica expansió nacional amb l’interès comú de l’entitat geogràfica que les conté, la nació castellana, amb un equivocat instint hegemònic, actua espiritualment de depuratiu…

“La realitat, però, és aquesta: que existeix un nacionalisme castellà, que es bateja així mateix d’espanyol, el qual reivindica exclusivament per a ell el mot ‘Espanya’ i els seus derivats i que, en crear […] una personalitat moral diversa de la dels altres pobles convivents, desvetlla per ell mateix altres nacionalismes forçosament oposats i, tard o aviat, enemics…”

I en el punt 6 insisteix en la importància transcendent de la llengua com a element vertebrador de la nostra independència espiritual, i en la necessitat de crear un Estat que empari la llengua i la cultura catalanes, el patrimoni comú de tots nosaltres:

“El catalanisme polític és representat per la tendència general dels catalans a reclamar el reconeixement de llur comunitat com a nació lliure i per llur afany persistent a donar a aquesta comunitat una estructura estatal. Amb mots clars: la independència espiritual en l’ordre de l’esperit; la independència nacional en l’ordre polític. El problema és simple.

Per arribar a la independència espiritual, Catalunya ha començat per reintegrar-se a la llengua. Per a aquesta reintegració ha calgut un isolament inicial: el de la llengua castellana o espanyola. Bell punt s’ha fet un estat de consciència col·lectiu favorable a aquesta restauració lingüística, l’abandó del castellà  o espanyol ha estat immediat […] ¿És lícit de creure que per a l’elevació lingüística del català hom podia seguir altre procediment que el d’allunyar-lo de tot contacte del castellà o espanyol? Això no és menyspreu per aquest idioma: és amor i voluntat pel català […]

Hi ha una altra raó favorable a aquest isolament espiritual […] Amb quatre segles de conviure mesquí […], Castella no ha estat sols, no continua essent una detentora política de Catalunya, sinó una inquisidora constant del seu propi esperit i, per extensió, del nostre. Una immensa biblioteca hom podria formar del que han dit els espanyols de llur país, de l’endarreriment d’aquest país, de la seva barbàrie espiritual. I, si ells mateixos se situen i es denuncien, ¿què hi ha de cercar Catalunya, que es retroba, se sent jove i ardida i posseeix el formidable instrument de la seva llengua?

[…] A cada nació, un Estat, s’ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció l’expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent…”

Foto Fundació J.V. Foix

Quant a la llengua, Foix comença l’article “Amb i per la llengua” (4-vii-1931) amb la discussió de dos tòpics. L’un: Catalunya, en l’ús integral de la seva llengua, hi perd; l’altre: L’ús de l’idioma propi és per als catalans una qüestió sentimental. I diu que si el primer el fan servir tant catalanòfobs com catalanòfils, el segon és emprat pels catalanòfils per justificar les seves simpaties envers Catalunya quan, després d’haver reconegut la superioritat del castellà sobre el català, es complauen a reconèixer el nostre afecte per la llengua pròpia. Tòpics, diu, tan rebregat el primer com el segon, tan infonamentat l’un com l’altre, tan contraris tots dos a la realitat. Contra el primer, afegeix, hi ha molts anys de literatura excelsa o detestable, tant se val, però sempre fonamentada. És important, remarca, que ens fixem en el segon , “perquè no solament se’n valen els enemics de Catalunya per a exterioritzar llurs simpaties, ans també nombre excessiu de catalans.” I diu:

“Doncs bé: nosaltres, que pertanyem al grup dels que consideren el plet lingüístic com la més cabdal (i la més urgent a resoldre) de les reivindicacions catalanes, hem sacrificat, per la victòria de la llengua, múltiples activitats de l’esperit […] hem perdut […] la nostra carrera literària i àdhuc la professional per la mateixa causa. Però no ho hem fet per cap motivació sentimental”.

“Per a molts de nosaltres, partidaris de l’ús integral i exclusiu del català, adversaris del bilingüisme en tant que aquest suposa el reconeixement de l’existència d’una llengua oficial amb la qual alternar i no una simple llengua exterior, útil per a l’expansió comercial, el català no és una llengua més bella, ni més dolça, ni més aspra, ni més expressiva, ni més pintoresca, ni més antiga que les altres llengües de la llatinitat. I si té cap d’aquestes virtuts o d’aquestes imperfeccions no ho fem valer per a legitimar la nostar intransigència. El nostre deler pel recobrament total de llur llengua pels catalans és fisiològic. En reclamem l’ús com un presoner el de les mans o dels peus endogalats, perquè ella i només ella representa íntegrament la nostra llibertat. No ignorem que milers de catalans que cobreixen llur indigència patriòtica amb himnes i banderetes barrades o tricolors refusen de col·laborar a l’obra del recobrament lingüístic […]

Qui ama Catalunya […] ha de rebel·lar-se contra tot intent de mutilació lingüística. Qui dintre Catalunya protegeix la premsa no catalana o qui dins les corporacions, ateneus, sindicats, etc. no defensa fins a la més estricta intransigència l’ús integral del català, manca a un deure elemental i traeix els destins de Catalunya…

[…] Barcelona (llegiu Catalunya) ha d’ensorrar la unitat d’Espanya i ha d’intentar abatre la de França. Barcelona és el cap i casal d’un Estat futur els límits del qual desconeixem encara. I la força que l’empeny és, no en tinguem dubte […], el verb”.

S’hi pot afegir res més? Queda clar que defensem el català com a instrument necessari, com a complement del recobrament fisiològic de la personalitat nacional. Diu Foix que les manifestacions d’exclusivisme imperial, tan pròpies d’Unamuno, assenyalen que el sentit de modernitat política el té Catalunya. Per ell, “aquesta modernitat radica precisament en la humilitat amb què reclama la seva llibertat nacional […] i en la modesta afirmació que el català és l’única llengua amb què creu poder realitzar-se, ni més bella, ni més sàvia, ni més divina que les llengües amb què els altres pobles d’Europa s’han realizat.”

Per acabar, i ja que el projecte de llei del ministre Wert és un torpede dirigit a consciència a la línia de flotació d’aquesta fràgil embarcació que és el futur de Catalunya –és a dir, l’escola catalana–, vull reproduir uns fragments de l’article que, sobre un predecessor de Wert –més il·lustre, més llegit–, va escriure Foix arran del decret en el qual es reconeixia el dret d’usar el català a les escoles. Em refereixo a Marcel·lí Domingo, que va ser ministre d’Instrucció Pública del govern provisional de la República l’abril del 1931:

“… el català resta redimit de la condició de subaltern a què el condemnava l’obcecació assimilista […], però ens fa responsables de la ineficàcia del Decret si la nostra col·laboració a l’obra de catalanització integral no és activa i persistent […] ¿Sabran els pares catalans intervenir amb tot el vigor amb què els permet la llei intervenir […] en la direcció d’aquestes escoles privades perquè l’ensenyament en català no sigui escamotejat a llurs fills? […] ¿Han vist clar que ha passat l’hora del catalanisme líric […] i que vivim de les realitzacions integrals? […] Victoregem la llengua, però… emprem-la: a la llar, a l’escola, a les oficines, als comerços, als sindicats obrers. Els industrials i comerciants que, aquests darrers temps, catalanitzen llurs rètols de propaganda honoren, pràcticament, el català. L’honora l’afiliat a aquest partit, a aquella organització professional, a aquest ateneu o a aquella cooperativa que fa qüestió prèvia l’ús del català en la vida corporativa. L’honora el ciutadà que, en igualtat de condicions, prefereix l’establiment que empra el català en les seves propagandes al que en refusa l’ús. L’honora, encara, el que s’abona a un diari en català i es dóna de baixa del que no s’ha adonat encara de quina és la voluntat dels catalans…”

(“Salut, Marcel·lí Domingo”, 31-v-1931)

No cal dir-ho, són textos escrits fa més de vuitanta anys, però que ressonen amb una actualitat vibrant, profunda. I més en uns moments en què la nova Inquisició, ara en nom de la democràcia, es prepara per a una exhibició de força  el dia de la constitució espanyola, a Madrid i a Barcelona. Volen ensenyar al món que són demòcrates en estat pur, que la constitució (que, sigui dit de passada, reformen quan els convé) deixa ben clara la unitat indissoluble de la nació espanyola. Però sospito que només ensenyaran les seves vergonyes, i amb les vergonyes, el discurs de l’odi –o de l’autoodi, segons la perspectiva– i del ressentiment, el discurs que ens voldria exterminats, liquidats, abduïts en aquest espantall anomenat Espanya. Si no vaig errat, si el discurs de Wert i el seu projecte de llei prosperen, aviat els nens catalans seran estranys no solament a la llengua dels seus avantpassats, sinó a la tradició cultural que els ha vist néixer. Amb les irreparables conseqüències que això comporta.

 

Agraïm a la Fundació J.V. Foix el permís per reproduir les fotografies d’aquest article. Us recomanem J.V. Foix, 25 anys, un blog d’actualitzaci´p diària que ha obert la Fundació Foix aprofitant l’aniversari de la mort del poeta per donar a conèixer els articles que va publicar a La Publicitat.

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ho he trobat molt interessant. Com és que no hem avançat res en tots aquests anys?. Estem exactament al mateix lloc, atrapats com sempre. Ja comença a ser hora de reaccionar!. INDEPENDENCIA.