J. M. Esquirol: una filosofia de proximitat

18.04.2018

El filòsof Josep Maria Esquirol ens acaba de regalar un nou episodi dels seus pensaments escrits en el darrer assaig: «La penúltima bondat» (Quaderns Crema, 2018). Un assaig de filosofia contemporània que vol ser amable amb qualsevol lector perquè el pugui llegir sense perdre’s res del més important. Un assaig que vol compartir un camí de pensament i passió, un compendi d’infinitius essencials vertebrats entorn la idea fonamental que la condició humana, la vida, és als afores del paradís impossible. Esquirol defineix els afores com l’espai propici per l’acolliment, l’hospitalitat i la interdependència. Espai on no hi ha plenitud ni perfecció, on viure és sentir-se vivint, on res té més sentit que l’empara i la generositat.

Josep M. Esquirol a Barcelona | © Ariana Nalda

Pensar és un diàleg, ens diu. En aquest sentit Esquirol no pretén analitzar els pensaments dels seus referents, en tot cas vol establir una mena de diàleg amb ells. És evident que els grans projectes filosòfics esdevenen caducs si no donen respostes a les entelèquies quotidianes que més ens interpel·len. Per això, Esquirol, que manifesta no trobar-se gens còmode dient com s’han de fer les coses, no tracta de ser innovador sinó de recuperar la fondària de la vida amb senzillesa, amb mirada pròpia. Entoma el repte de donar llum a les incerteses més pregones amb un canvi d’orientació fent valdre la generositat de la nostra condició humana com a pal de paller, com a centre neuràlgic. Generositat i bondat que només trobem a la intempèrie dels afores, únic camí que ens apropa a la felicitat.

Esquirol desenvolupa un correlat constatant que ni la perfecció ni la plenitud són d’aquest món perquè pertanyen al paradís del qual no formem part. Hom podria deduir que, si no hi ha paradís, tampoc existeix l’estadi de màxima felicitat però, basant-se en la premissa aristotèlica que actuar bé és el mateix que ser feliç, desenvolupa la idea que en la intempèrie dels afores hi ha camins on sí que es pot parlar de l’experiència de la felicitat. Només cal ser fidels al més elemental i senzill -començar d’una filosofia de la proximitat- perquè qui no veu el més senzill, tampoc sent el més pregon. Allunyar-nos del més senzill és apostar per la desconnexió de la gènesi, d’allò que ens és més propi.

¿I si hi hagués una connexió entre la incapacitat per adonar-se de la senzillesa i la manca de generositat? ¿I si la capacitat de valorar el més senzill ens duu a ser generosos, és a dir, a donar i a rebre? Si s’accepta aquest plantejament, arribarem a la conclusió que no hi ha res més viu que la bondat, ni més essencial que la generositat. Per tant, la felicitat dels afores es diu generositat o bondat. I aquesta és una molt particular forma de renovar la mirada.

Amb una prosa més poètica i un discurs més concret que la celebrada «La resistència íntima» Esquirol utilitza un llenguatge no solemne, tampoc greu, on dóna cabuda a anècdotes com les vaques nietzscheanes i juga amb un estil més col·loquial però rigorós i alhora més poètic, més bell. Parla de temes de fons amb llenguatge entenedor, busca la fraternitat a través de les paraules perquè sap que una paraula freda es queda sempre a mig camí. No està pas renyit descriure rigorosament i fer-ho amb paraules que ens abriguin.

Serà feliç aquell qui sigui generós. Ser generós és ser lliure, diu Nietzsche, però la generositat no és pas donar allò que et sobra, sinó allò que ets. Tinguem en compte que si la felicitat l’entenem com un estadi de plenitud, el desengany està assegurat. Mentre que si l’entenem com un itinerari orientat, aleshores la felicitat es deixa tastar. I aquesta orientació no és res més que la generositat cap als altres. Felicitat com orientació, com a itinerari ben orientat: «vas bé!». Felicitat i generositat són moments de la mateixa melodia, per contra la cobdícia és l’esclavitud dels rics.

No hi ha res més viu que el pensament i l’amor. La vida la sentim encara més gràcies a l’amor per l’altre perquè viure i pensar es conjuguen plegats. Pensar i estimar ja és viure. Un esplèndid assaig, un gran referent.