Iugoslavia: va ser el capitalisme, idiota!

17.03.2019

1. L’estiu del 2018 va anar d’un pèl que Croàcia no guanyés el Mundial de futbol. Sóc molt poc futbolera però, per coses de la vida, sóc bastant croata, i aquell estiu estava allà, seguint mig de reüll les fites de l’equip de futbol i cantant, sense ni adonar-me, una cançoneta que circulava d’en Marko Perkovic, “Thomson”, himne no-oficial de l’equip.

"Refugiats", una de les fotografies de l'exposició de Mireia Sallarès a la Fabra i Coats | Foto: Mireia Sallarès

“Refugiats”, una de les fotografies de l’exposició de Mireia Sallarès a la Fabra i Coats | Foto: Mireia Sallarès

Marko Perkovic és allò que a Croàcia anomenem, sense gaire preocupació, un ústaixa, un filo-nazi simpatitzant de la facció que va causar algunes de les grans matances de la guerra d’independència i que va ser aliada del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. No passa res: no diem ústaixa en veu alta, especialment si hi ha eslovens per allà al voltant com passa sovint al meu poble i durant l’estiu, però és una paraula que es diu amb orgull. Un ústaixa és, vulguis o no, algú que va defensar la terra. El seu sobrenom, Thomson ve, dit sia de pas, del subfusell Thomson que va utilitzar durant la guerra. Encara que vés a saber…

La guerra no s’acaba mai. M’ho va dir l’Ana G. Aupi parlant del seu llibre Geografia de mi cuerpo i m’ho ha dit tothom que ha tingut la guerra a prop. Jo ho dic també, després de tants anys a l’antiga Iugoslàvia. La guerra no s’acaba mai o, almenys, no s’acaba en un parell de generacions després del conflicte armat, que són les que jo he vist.

2. Kao malo vode na dlanu és el projecte sobre l’amor a Sèrbia que està presentant la Mireia Sallarès a la Fabra i Coats de Barcelona. M’agraden molt les coses que fa la Sallarès i, aquest cop, saber que tocava amors i antiga Iugoslàvia em va emocionar i esgarrifar alhora. Es pot parlar a Sèrbia, a Croàcia, a Bosnia-Hercegovina de l’amor sense parlar d’una guerra que diem que ja va passar, que fa 20 anys que va passar?

Hi ha un testimoni a l’expo que em va emocionar, perquè el reconec, reconec la vivència que m’han explicat a mi també homes de la seva generació que encara són mirats per sobre l’esquena pels Thomsons del món. Un home que es va allistar per anar al front perquè, quan la guerra arriba, esdevé més perillós no anar-hi, que fer-ho. Perquè no anar-hi és una traïció, i la “teva” gent no t’ho perdona. No queda gent “teva” quan arriba la guerra: només queda pàtria. Així que es va allistar i es va comprometre a no matar, no violar, no saquejar.

– I com vas aconseguir no fer-ho?, li demana la Sallarès.
– Podia no fer-ho perquè sempre hi havia qui s’oferia voluntari a fer-ho.

3. La Sallarès em va convidar a compartir taula rodona amb la Noa Triester. La Triester treballa amb antics combatents, que són les despulles de la guerra. Abans de la guerra hi ha la cosa aquella de la germanor, la comunitat inflamada i els seus herois. És una bajanada: la gent mata i és matada i després res, la comunitat no vol sentir a parlar d’aquestes despulles que li recorden només temps dolents, i prefereix concentrar-se a oblidar i a pensar el futur.

A la guerra, no cal dir-ho, hi van els pobres. Els rics poden escollir anar-se’n a l’exili. Els rics poden escollir comprar posicions a la guerra on no arrisquen trets però guanyen medalles. I els pobres hi van. Els pobres de la guerra iugoslava eren els obrers de les fàbriques que se’n van anar a la guerra i, de tornada -aquells que van tornar- van trobar les fàbriques privatitzades.

Durant dècades he estat llegint i parlant sobre aquesta guerra i mai no l’havia entesa. Parlar de guerra ètnica no té cap mena de sentit: les famílies portaven generacions barrejades i tot era un batibull de famílies mixtes. La religió no havia estat un problema durant molt de temps, per què ho va tornar a ser de sobte?

Quan els obrers iugoslaus van tornar de la guerra, derrotats tots, les fàbriques havien estat privatitzades. La Triester i els antics combatents han trobat els contractes de venda on es llistava, també, els treballadors amb noms i cognoms. Amb el col·lectiu Učitelj neznalica i njegovi komiteti han decidit denunciar aquestes privatitzacions davant del Tribunal Penal Internacional de la Haia, per tràfic de persones i noves formes d’esclavatge.

Va ser la privatització, idiota.

Quatre milions de persones desplaçades, 150.000 persones assassinades, matances com Srebrenica, Oluja i el setge de Sarajevo, que va durar gairebé dos anys.

 

Epíleg

Els darrers dies de l’estiu passat tornava de la platja i davant meu hi caminava un home més jove que jo. Si m’hi vaig fixar és perquè duia un tatuatge gran a la cama: “no oblidarem Vukovar”. No crec que ell hagués nascut durant la matança de Vukovar. És, per tant, un deute heretat. La guerra no s’acaba mai, però va ser la privatització.

El maleït, maleït capitalisme, idiota.

Respon a joan soldevila Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Anàlisi parcial, adequat tot i que queda llunyà en el temps. Iugoslàvia queda en el record com un país amb socialisme autogestionari (a saber què volia dir aquest concepte). Per què parles només del capitalisme quan hi havia un component de poder nacionalista que des de la mort de Josip Broz estava a punt de saltar? I el memoràndum de l’Acadèmia Sèrbia de Ciències? Per què no en fas referència? I pel que fa a Vukovar, doncs és un record d’una de les primeres massacres que hi va haver a la guerra entre Croàcia i Sèrbia.