Ismael Smith. Barcelona, París, Nova York

17.11.2018

Palau Antiguitats i Clavell i Morgades Antiguitats s’han unit per exposar i vendre obra fins ara inèdita de l’artista Ismael Smith. Amb aquesta exposició, que és un viatge pel món del paper, aquests antiquaris, moguts sempre perquè l’art entri a les cases, han volgut eixamplar i complementar l’obra de l’artista català a la vegada que l’han introduïda dins del mercat.

“Contrato”, una de les obres d’Ismael Smith exposades fa uns mesos al Museu Nacional | Foto: MNAC

Ismael Smith (1886 – 1972) fou un artista complex dominat per una neurosi creativa que, a mesura que s’allunyà dels centres artístics, quedà ofegada en la seva pròpia idiosincràsia, regida per normes suburbials i impulsos de lògiques insanes. Amb el temps, Smith deixaria entreveure una contenció artística que, en un moment o altra, acabaria per supurar provocacions difícils de digerir.

En un primer moment, pels volts del 1907 i 1908, a cavall entre el modernisme i el noucentisme, el seu tauler de joc seria l’establert, acceptant, però només de reüll, els camins de la norma imperant. A les il·lustracions d’aquests anys a revistes com ¡Cu-Cut!, Picarol, Papitu, Foyer i Or i Gana, Smith s’aferra a la ironia i al sarcasme per tal de dinamitar, encarnat en un antidandi vestit de dandi, la classe social de la qual ell també forma part. A més, rebusca en els llindars de la història i recupera de l’Antic Testament la figura de Salomé que, convertida en un leitmotiv obsessiu, se situa a les antípodes de les deesses noucentistes per encarnar obertament i sense insinuacions la luxúria i la sexualitat desenfrenada.

De fet, la seva estada a París, que durà del 1911 al 1914, coincidí amb l’eclosió del cubisme al qual Smith semblà apropar-se amb certa desgana, deixant al bagul de la seva obra provatures d’avantguarda que no tindrien continuïtat tot i el seu interès per l’art del moment. De totes formes, inspirat molt probablement per Goya i Picasso, es llençà a pintar tauromàquia, partint d’una tradició que després tergiversaria i convertiria en una tauromàquia crua, violenta i incisiva que es recrea en el dolor. Smith mostra una predilecció reiterada en la representació de toreros esbullats i ferits per totes bandes que, a l’avantsala de la mort, encarnen la morbositat de les vísceres i la sang. Tot i així, el món de la moda i l’elegància es mantindrien en el seu top-ten temàtic i a través del qual l’artista català exprimiria la seva creativitat.

Seria un cop instal·lat a Nova York, a partir del 1919, que el flamenc, les majas goyesques i les manoles esdevindrien la banda sonora que, com una partitura de Granados, ressonaria fortament en la producció d’aquells anys, juntament amb els temes eròtics i mitològics. Però a la capital dels gratacels, Smith, exiliat en vida i actitud, recorreria els baixos fons de la ciutat i assistiria assíduament als porno shows de Broadway a la recerca d’erotisme decadent i purpurina barata que donessin ales a la seva inspiració. L’obra d’aquesta etapa és d’un realisme forçat, dur, estrambòtic i a voltes dodecafònic que fuig del lirisme refinat i les bones maneres per perdre’s, a la deriva de la vida, pels camins de la desafecció i la desesperança.

Amb tot, Smith fou un artista agosarat, un inconformista i un rara avis d’enciclopèdia que bombardejà la tradició amb un radicalisme elegant i extravagant i, jugant al tot s’hi val, deslliurà la seva obra de qualsevol límit moral i estètic però la dotà, sempre, d’una gran consciència artística cuita al forn de l’experiència i el savoir faire, malgrat l’aura d’incomprensió que el va acompanyar tota la vida. Palau Antiguitats i Clavell i Morgades ho han sabut veure i ara exposen les delícies del nostre artista maleït. I a més, si vols, les pots comprar.