Islam, top manta i un xeic que no es tallava els cabells

12.03.2019

Som a la fede.cat per una roda de premsa de la Federació dels Dahiras Muridiya d’Espanya. Els assistents són senegalesos com senegalesa és la federació, però a la sala també hi ha blancs i blanques, la majoria periodistes. La professió es qüestiona, en aquesta sala, arran de l’article publicat el 24 de febrer a El Periódico sota el titular ¿Un grupo islámico controla el top manta en España?

Un grup de venedors del top manta recollint les seves pertinences a la platja de Sitges sota l’observació d’un agent de la Policia Local | Foto: Gemma Sánchez / ACN

Islam i top manta, còctel mata-tietes

La tesi de la peça, col·locada a la primera pàgina del diari el passat 24 de febrer i signada per Juan José Fernández, és que els manters són víctimes d’una germandat o confraria sufí que els obligaria a pagar unes quotes fixes de 7 euros mensuals i a seguir uns ‘deu manaments’ que, com apuntava algú a la roda de premsa, només existeixen en el caparró cristià del periodista. L’escriptor especialista en diàleg interreligiós Dídac P. Lagarriga seu al costat d’Ababacar Thiakh, de la Federació dels Dahiras Muridiya d’Espanya, i aclareix una per una les irregularitats o manipulacions contingudes a l’article. La majoria de correccions són terminològiques (una germandat religiosa que ‘obliga’, i que ‘sotmet’ també pot ser una associació de suport i orientació, perquè ens entenguem), però les més greus no s’expliquen només per la dificultat de traduir matisos: combinar ‘islam’ i ‘top manta’ en un mateix titular és la fórmula idònia per espantar la tieta (el símbol, no les tietes particulars: tots som una mica ‘tietes’).

Al fons de la sala, un home de cabells blancs s’incorpora: “És el meu deure ser testimoni. Soc els primers de fundar la tariqa a Espanya; era el més jove quan es va fundar, i encara hi sóc. Alguns dels qui hi havia abans han mort, d’altres s’han fet vells i han decidit marxar a Senegal. Des de l’associació cada dia incitem als nouvinguts a seguir les lleis d’aquí. Jo fa quaranta anys que visc a Barcelona, i fins i tot em sento independentista. Però cadascú té dret a participar en les coses que creu, i el xeic Ahmadou Bamba va dir que ens associéssim allà on fóssim; la confraria no vol recol·lectar diners, si volien fer bé aquest reportatge podrien haver parlat amb mi”. Un segon assistent explica que és muridita senegalès, informàtic i resident a Barcelona: era usuari registrat d’El Periódico, però ja no ho és. Un altre pren la paraula per dir que és manter per guanyar-se la vida però que en canvi no és muridita. Un assistent que diu ser manter i muridita especifica que, entre els muridites que ell coneix i es relaciona, n’hi ha que són pescadors o constructors. Aprofita per recordar-nos que en principi ser manter no és un tret identitari que un vulgui mantenir durant gaire temps, i afegeix: “Ningú mana al muridita. Jo soc musulmà muridita i a mi ningú no em mana, s’ha de trencar amb aquests tòpics capitalistes”.

Bombo, muridita resident a la provincia de Barcelona | Foto: Júlia Bacardit

El mateix manter explica que, de fet, sí que existeix una agrupació de manters, però el seu president no és muridita. “Soc muridita perquè ho eren els meus pares i perquè el muridisme em va convèncer. No tinc papers però col·laboro amb aquest país cada cop que compro el pa. Aportem els nostres fills, que són necessaris. Què volen? Acabar amb la immigració? El que cal és acabar amb el capitalisme que no ens deixa viure i la llei d’estrangeria que no ens deixa treballar. Volem garantir la pròpia supervivència, no volem robar res a ningú”. Parla Bombo, una dona gran amb bastó. Assegut rere el micròfon, el líder de la federació a Catalunya, Ababacar Thiakh, apunta que el problema és quan el periodista explica coses sobre ‘els altres’ (alteritat com a sinònim d’immigrant i/o persona de comunitat i de creença diferent a la majoritària) sense saber-ne res. Des de baix, un manter protesta que el top manta s’ha convertit en l’or negre’ electoral dels alcaldables; una dona, potser mantera, assenteix vehement.

Germandat, comunitat, màfies?

La diàspora sol ser indeslligable del fet d’associar-se, perquè agrupar-te amb immigrants de la teva localitat i/o religió és una forma clàssica de supervivència que tots han practicat i practiquen. Ho van fer els italians abans de ser italoamericans (i sí, van crear la màfia i el llast als italians d’origen que no volien viure de la màfia), ho fan els paquistanesos, ho fa la comunitat italiana de Barcelona, ho fan els turcs en diàspora per Europa, ho fan els xinesos fora de la Xina. La interpretació d’aquesta necessitat pot ser positiva (suport mutu autogestionat i sentiment de pertinença) o negativa (màfia sectària contrària a la legalitat del país d’acollida), però la tal interpretació no ha de néixer mai del rampell d’una notícia sucosa: alguna cosa ha de distingir la sobretaula familiar de diumenge de la portada d’un diari llegit arreu del país.

“Ahmadou Bamba malparlava d’aquells que barregen lucre i espiritualitat”, sentencia Ababacar Thiakh. Segons l’article d’El Periódico, la confraria muridita és la més important del sud del Sàhara i té seu a la ciutat de Touba, capital de pelegrinatge del muridisme i localitat on hi ha el presumpte banc on els manters presumptament envien tots els diners recaptats arreu de l’estat espanyol. Els implicats neguen que els seus diners es destinin a cap altra cosa que no sigui la subsistència de la pròpia confraria de l’estat espanyol. La primera esmena dels muridites reunits a la Fede.cat és que, contra el que apunta el titular, no hi ha cap confraria que es lucri del top manta ni cap associació islàmica constituïda només per manters: el periodista d’El Periódico no ens indica ni cita cap font que ho demostri. La segona esmena grossa és que els xeics o líders espirituals muridites mai no aconsellen els seus deixebles anar contra la política del país d’acollida, sinó tot el contrari, els desanimen a la sortida de la legalitat que suposa ser manter  —bé sabem, a casa nostra, que anar contra la llei no sempre és antiètic, però en tot cas els guies espirituals muridites desaconsellem als seguidors saltar-se les lleis del país d’acollida.

Els (i les, que també n’hi ha) senegalesos muridites de la sala defensen que ningú els obliga a formar part de la germandat de la qual formen part a títol voluntari; ningú els exigeix pagar una quota fixa, cadascú paga el que pot i només si disposa dels diners per fer-ho, i els xeics o marabús (dos termes per designar el mateix rol de guia espiritual) no només no exploten els seus deixebles sinó que sovint és a la inversa: els deixebles poden ser molt exigents amb les seves demandes al guia i també tenen l’opció de no seguir el seu consell (fins a un límit, és clar, perquè sinó ja no tindria cap sentit pertànyer a l’associació concreta). L’estructura d’aquestes associacions tampoc no és jeràrquica, no hi ha òrgan repressor ni cap imam que dicti ni esclaus que obeeixin. Si els membres de l’associació paguen ho fan quan poden i amb objectiu de pagar el local, la llum, l’aigua i els menjars que se serveixen durant el Ramadà i altres festivitats com el Magal, que per sobre de tot són pretext per enfortir vincles i sentir que pertanys a algun grup encara que vinguis de molt lluny.

Ababacar Thiak i Dídac P. Lagarriga a la Fede.cat | Foto: Júlia Bacardit

Què és el muridisme?

L’islam que coneixem o el que pensem que coneixem és l’islam dels àrabs. De fet, l’islam ortodox considera el muridisme una forma d’idolatria, perquè parteix de la figura del xeic senegalès sufí Ahmadou Bamba. A la pràctica, però, l’islam és una religió heterogènia com solen ser-ho totes les religions de gran magnitud, i a l’oest de l’Àfrica l’islam és de matriu sincrètica amb les tradicions animistes. Que l’islam negre no sigui l’islam dels àrabs no implica que l’islam sigui una religió imposada en el sentit negatiu de la paraula. A Conversaciones con Cheik Anta Diop (Wanafrica Ediciones), l’investigador Khadim Ndiaye es dirigeix al savi mort per a fer-li preguntes. El llibre de Ndiaye té un component molt didàctic. La primera lliçó és la del panafricanisme bàsic, que entén que Àfrica només serà lliure quan s’associï amb ella mateixa. Però per mi el més interessant del llibre és la qüestió del llegat islàmic a l’Àfrica occidental. La cultura wòlof, com la cultura mandinka i la fulbe, és de tradició musulmana, i Cheik Anta Diop explica que l’islam va ser imposat al que avui és Senegal igual que el llatí va ser imposat a gairebé tots els racons del que avui és Europa. Imposat primer però assimilat i transformat després, diferent a l’islam originari però no per això menys islam -de la mateixa manera que l’italià i el català són diferents però no per això un és menys llatí que l’altre. A l’Àfrica subsahariana occidental, l’islam va arribar a l’Edat Mitjana i va portar el comerç i el pensament escrit: va fer néixer ciutats glorioses com Timbuktú, centres neuràlgics del saber en temps previs a la colonització occidental cristiana.

La tesi de Cheik Anta Diop és que l’islam africà és una cultura pròpia, i no es pot entendre l’islam del Senegal sense la cultura wòlof majoritària. Fa temps vaig preguntar a un periodista conegut què li semblava l’obra i la proposta del pensador senegalès Cheik Anta Diop. El conegut, d’ètnia diola, creença animista i origen casamancès, una regió que aspira a independitzar-se del Senegal, em va respondre que l’enfocament de Cheik Anta Diop és massa wòlof. El que li molesta és que el pensador extrapoli la mentalitat i cultura wòlof al conjunt de l’Àfrica, en un clàssic exercici universal d’assimilació del minoritari per part del majoritari (els diola són minoritaris tant a Gàmbia com a Senegal i els wòlof són majoria a Senegal). La queixa del meu col·lega diola, però, no desestima el valor de les aportacions pacifistes de la germandat sufí muridita. El sufisme, i a l’islam hi ha diferents sufismes, sol ser menys dogmàtic i més obert que els corrents religiosos majoritaris, amb un ventall de figures que van bastant per lliure i que es converteixen en sants. Un d’aquests sants, el sant del muridisme, és el Cheik Amadou Bamba, el Gandhi senegalès.

El rasta Ahmadou Bamba

Expliquen que Ahmadou Bamba tenia els cabells llargs recollits en unes rastes immenses que no es tallava mai perquè no tenia temps: havia de servir a la comunitat. Feia qualsevol feina, la més bruta i cansada, si s’escau, perquè com a guia espiritual ell és un servidor -d’aquí ve, potser, la referència a El Periódico sobre l’impuls de ‘trabajar sin descanso’ dels muridites. Nascut a Touba el 1853, Ahmadou Bamba va aparèixer com a revitalitzador de la societat a través de l’Alcorà en un moment en què la cultura wòlof-senegalesa estava en crisi a causa del colonialisme. Contrari a l’administració francesa, Bamba va ser deportat a Gabon, a Mauritània i després de nou al Senegal, on va passar els últims dies sota vigilància fins que l’any 1927 va desaparèixer. Des d’aleshores, els seus successors són els seus fills (amb algunes discrepàncies al si del clergat muridita, en els darrers temps). “La filosofia muridita és la de l’autogestió”, explica el muridita barceloní Ababacar Thiakh. “A les cases Touba s’hi va com es va a un centre social. S’hi fan taules rodones i recitals i s’hi incorporen persones no-senegaleses”. D’entre el públic un home blanc de mitjana edat s’aixeca en defensa dels muridites i diu que ell mateix, espanyol d’origen, ha participat i s’ha sentit a gust en les seves activitats.

Se sap que en l’islam hi ha dues definicions de la jihad. La jihad pot ser violenta i territorial o interior i pacífica (o totes dues coses alhora), i el muridisme d’Ahmadou Bamba aposta de manera inequívoca per la millora d’un mateix, pel pacifisme actiu i per la tolerància de les altres religions i també (miracle!) de les persones que no són religioses. Un muridita es pot casar amb una jueva, cristiana, laica, budista, seguidora de la religió dels spaghettis. No es pot dir el mateix d’altres creences, que primer et converteixen i després ja ho veurem. Conèixer aquesta branca de l’islam d’alguns manters, alguns informàtics, alguns cuiners i alguns ferrallers, tots ells subsaharians que es passegen per les localitats catalanes, ens pot ajudar a traçar ètiques de base compartida i acostar-nos els uns als altres. Com apunta Thiak a la roda de premsa, la seva religiositat tolerant i no restrictiva és útil en la lluita contra el bel·licisme salafista, abrandat de la diferència respecte l’infidel i obsessionat amb la destrucció de l’enemic occidental sigui qui sigui i es trobi on es trobi. La pròxima vegada que llegiu ‘manters’ i ‘islam’ en un mateix titular, tiets i tietes, recordeu que l’islam subsaharià no és cap panacea (quina religió o ideologia ho és?) però que emfatitza l’amor al treball i a la ciència i prioritza la lluita pacífica contra l’opressor, l’autogestió solidària i l’entesa. Tot plegat ens hauria de sonar d’alguna cosa.