Isidre Grau: “Volia fer un llibre visualment diferent”

19.02.2018

Coincidint amb els dies més freds de l’hivern, ha arribat a les llibreries Pinyols madurs (Voliana Edicions), un recull de relats signat per Isidre Grau, engendrat a partir de fets o d’impactes que impliquen emocionalment l’autor, nodrit pel record i que té com a objectiu mostrar un present complex i contradictori. Un recull, ens diu l’escriptor, “que vol ser tan divers com la vida que procura reflectir”. Amb ell hem parlat de pinyols i de com fer literatura.

Isidre Grau | © Ester Roig

Ara fa cinc anys, Isidre Grau iniciava una col·laboració quinzenal amb la revista Núvol. El dia 2 de març de 2013 publicava el relat breu “Lliure elecció”. A aquest relat sintètic, on l’autor es permet de fer una pinzellada precisa per tal que els lectors ens identifiquem amb els personatges i les seves problemàtiques, amb els successos quotidians, l’anomena biolit, “un nom que surt de la fusió de vida i literatura, tan condensada com els mateixos contes: històries senceres explicades amb poques paraules”, ens explica Grau. I com si aconseguir aquest còctel precís fos cosa fàcil, en va anar escrivint un i un altre i un altre… Vuitanta-cinc en total. El darrer, “La violència”, va ser publicat el 24 de juliol de 2017. L’autor assegura que no va seguir cap pla a l’hora d’escriure’ls. Les històries li venien el cap segons l’actualitat o l’inspiraven esdeveniments d’un àmbit més personal.

Heus aquí, però, que l’escriptor es troba amb una extraordinària collita tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat i vol que aquella col·laboració de quatre anys i quatre mesos arribi al major nombre de lectors possible. Té per endavant una feina feixuga: com estructurar un recull que té una varietat temàtica tan rica i diversa. I en algun moment que no ens ha comentat, perquè sempre està bé això de mantenir un cert halo de misteri, Isidre Grau fa una associació d’idees: un biolit és com un pinyol. “El pinyol d’una història —ens diu— és el nucli dur, l’embrió que fa evolucionar els fets en una direcció determinada. Al principi, el pinyol és petit, però creix, madura, i permet que la fruita l’envolti i prosperi, sobretot amb la interpretació del lector.”

De biolit a pinyol madur

Isidre Grau ens explica el procés que va seguir per conformar el recull: “En plena distribució dels relats, surt la idea dels pinyols com a embrions d’unes històries treballades en la seva essència i que el lector completarà amb la seva interpretació per arrodonir la fruita. Es tracta, doncs, de facilitar una nova lectura de conjunt, amb més interacció entre històries veïnes.”

Es nota que és una obra mil·limetrada, elaborada amb mètode, amb l’ofici que tan bé domina l’escriptor, sense obviar l’emoció, el sentiment que porta a decidir al cor i no al cap. “Volia fer un llibre visualment diferent, per això cada conte queda a la vista en una doble pàgina, repartit en dues parts iguals. No cal girar full per saber-ho tot. Els quinze blocs estan distribuïts per afinitats temàtiques, com les edats dels protagonistes, o les situacions que viuen. Hi ha alguns blocs per criteris d’edat, des de la infància a la vellesa, però n’hi ha d’altres per àmbits, com els viatges, el món laboral, el sistema editorial, el gènere negre, l’art, la família, la memòria històrica… I vaig voler tancar amb tres relats que per mi són d’una intensitat especial. Per tant, cap classificació acadèmica, més aviat intuïtiva. Com una part de la creativitat, les coses són perquè són.”

Li preguntem per les fruites associades als capítols i ens diu que “l’associació de les fruites amb cada un dels capítols és només una manera de donar amenitat i color al conjunt. Quan ha estat possible, sí que he procurat lligar les fruites amb el tema, però no sempre hi tenen una relació estreta”. Tot i així, sí que trobem certa connexió en la majoria de capítols. Com el cas de Sortir del niu, representat per una llimona. Una de les conseqüències de fer-se gran és que la vida ens mostra, de sobte, com en pot arribar a ser, d’àcida. Res a veure amb la dolçor de la infantesa. Això és el que li passa a l’Àlvar de “Primeres línies” o a l’Hug de “Boscos de paper”. Una connexió entre fruita i temàtica que també es percep al capítol Tirant a negre, on les històries criminals estan molt ben representades per la polpa vermella i les llavors negres de la síndria. Un lligam que també es produeix entre la Societat literària i la pera. Aquí és fàcil detectar la ironia, sobretot a “Premis amunt” o a “Fruita madura”. D’entrada sembla que els Amors condicionals i la poma no tingui res a veure, però, si pensem en la varietat d’amors i de pomes que existeixen, la cosa canvia. I entre tots els pinyols, un de ben gros: el de l’alvocat, que ens porta a Contra les cordes, i als relats que tanquen el recull que són d’una contundència extraordinària. “Roses d’hivernacle” posa la pell de gallina i un nus a la gola, ben bé com si el pinyol esmentat no ens deixés empassar saliva.

Homenatges

No voldríem oblidar-nos del capítol destinat als Homenatges, el que inicia el recull, relacionat amb la fruita que il·lustra la coberta de Pinyols madurs: la magrana. El primer dels homenatges és a James Joyce, amb un relat que porta pel títol “Els vius”, però també hi són presents Hemingway, Txèkhov, Poe, Kafka, Mrozek, i els nostres admirats Calders i Rodoreda, tots ells autors que exploren el comportament humà, que poden el llenguatge per afavorir-ne la intensitat. Volem saber si són aquests els referents d’Isidre Grau. “Després de tants anys de fer pedagogia del conte és inevitable que tingui el meu propi cànon. Tots aquests autors hi pertanyen, però en tinc uns quants més. Entre tants biolits vaig jugar a crear a partir de la creació dels clàssics, concretament d’alguns contes que m’agradaven en particular. Podria haver continuat, però l’experiment es va limitar a aquests vuit.”

Els homenatges també són presents en el capítol En trànsit. Aquest cop els protagonistes són els espais, aquells llocs que desprenen una màgia que els fa especials, com la bellesa i la força de l’aigua de les cataractes del Niàgara, o els colors i la textura del desert al sud de l’Atles o “una posta de sol a l’estuari del Tejo, quan esdevé un mirall de plata rovellada”, segons les paraules de l’autor. “Aquests són llocs que realment he visitat, encara que no sempre hi hagi situat històries meves. Sí que parteixo de vivències i sensacions experimentades allà, perquè penso que la vinculació emocional amb els espais és una influència que cal aprofitar. Per mi els espais sempre són importants, me’ls quedo a dins, silenciosament…”

I tot parlant d’aquest capítol, trobem adient de preguntar si Isidre Grau considera que la felicitat es troba quan s’arriba a destí o forma part del trajecte. Si per ser feliços cal aprendre a conviure amb qui som, perquè aquest és un tema que trobem sovint en els seus relats, un dels pinyols sobre els quals hi col·loca la polpa dolça o àcida de la fruita que els dona cos. I no dubta gens a dir-nos que “la felicitat no és un lloc d’arribada per fer-hi parada i fonda sinó el trajecte, perquè mentre estem en trajecte és quan ens coneixem millor i, si som intel·ligents, aprenem a pactar amb les nostres possibilitats per no fer-nos malbé la vida”, una reflexió que no fa una altra cosa que constatar els missatges subtils que trobem entre les línies dels seus relats, que cal trobar un equilibri entre el “m’hauria agradat ser” i “sóc qui sóc i miro de conviure-hi”.

Del record i de l’art de cloure les històries

Descrita a “Lliçons inútils” com a “matèria fràgil”, en tot el recull hi podem trobar un gran exercici de memòria. “Crec que tot allò que hem viscut i que hem après forma part del nostre patrimoni, el millor punt de partida de la creació. Per mi no és cap exercici de nostàlgia, tan sols un fonament narratiu.” I tant important per a ell és la memòria com l’objectiu de “donar una visió del present complex que estem vivint, amb tota la seva varietat i les seves contradiccions. Un present que sovint s’alimenta del passat que queda enrere.”

De les moltes virtuts que té Pinyols madurs n’hi ha una de molt remarcable. Coneixem prou bé l’habilitat que té Isidre Grau d’explicar històries i de saber-les tancar. Cloure vuitanta-cinc històries de manera sintètica i efectiva és realment un art que cal destacar. Li preguntem com es tanca un bon relat. “Els relats poden tenir un desenllaç més o menys definit, no cal que ho resolgui tot —ens diu—; però per mi ha de tenir un cert gir emocional que doni una dimensió nova i intensa al que s’ha estat explicant. Sovint és el tancament allò que fa emergir uns significats que fins aleshores no eren evidents ni previsibles. Un cert efecte sorpresa és el que pot crear en el lector un record perdurable.”

I no cal afegir gaire cosa més, tret que hi ha fruita molt saludable per ser llegida, que la ment ho agrairà profundament perquè convida a reflexionar sobre el món i sobre un mateix, sobretot si es tracta d’aquella fruita ben escollida que té els pinyols madurs.

Etiquetes: