Isidre Grau: “No hi ha veritats úniques”

5.03.2019

Isidre Grau acaba de publicar la seva setzena novel·la, que té un títol més llarg del que ens tenia acostumats fins ara l’autor: L’home que perseguia la veritat i en va trobar més d’una (Gregal, 2019), tot i que a la portada del llibre se’ns ofereix una versió reduïda. L’home que persegueix la veritat, el protagonista de la història, és l’Andreu Novell, un jubilat vidu, a punt de fer noranta anys, que viu sol en una caseta de Sant Feliu de Guíxols.

Isidre Grau acaba de publicar la seva setzena novel·la | Foto: I. Grau

L’Andreu Novell duu una vida tranquil·la: li agrada passejar pel bosc i també arran de mar, capbussar-s’hi fins i tot quan l’aigua és freda, relacionar-se amb els amics i coneguts del casino i, sobretot, amb l’Angelina, una veïna amatent. Però la vida pot canviar tot d’una. Tal com passa quan rep la notícia de la commemoració del centenari del naixement del pintor Eduard Vilamateu, de qui l’Andreu primer va ser xofer i després assistent personal. A la vida del pintor hi ha un episodi fosc: un assassinat que va passar fa trenta anys. En Vilamateu es va autoinculpar d’aquella mort i l’Andreu sap que era innocent, que no podia haver matar ningú si estaven catalogant plegats pintures per a una exposició. I les ganes que se sàpiga què va passar i que quedi net el nom del seu cap i amic arribaran a obsessionar-lo. En la recerca de la veritat, hi cooperarà l’Èric, un noi de vint anys, net de l’Angelina, convalescent d’un intent de suïcidi. Un xicot que va tenir la pensada de tallar-se les venes i ha de trobar també una veritat: per què ho va fer? I ja tenim aquí una parella de detectius capaç de fer-nos devorar el llibre d’una tirada. I no, no és una novel·la que puguem circumscriure en el gènere negre, sinó una novel·la que com bé diu l’autor “aborda tres qüestions de fons”.

I resulta que la pregunta no és en aquest punt del guió, però sembla que l’autor vol deixar-les molt clares, les qüestions de fons. Som-hi doncs: “En primer lloc, qualsevol veritat és relativa; la complexitat de les relacions humanes fa que les veritats no siguin úniques i inapel·lables. En segon terme, l’experiència personal és difícil de transmetre als que venen darrere, ja que el ritme de la vida actual relega les emocions i els sentiments a un lloc secundari. La tercera qüestió planteja les relacions entre amo i servent. On cal posar els límits?”. Una puntualització, aquesta, que ja ens diu que estem davant d’una novel·la complexa, que perseguint la veritat, tal com fan els protagonistes, descobrirem coses imprevistes, i no em refereixo al llibre, que també, sinó a la nostra vida.

Enigmes que compliquen el present

Ara sí. Ara toca que Isidre Grau ens expliqui com li va sorgir la idea d’aquesta novel·la: “Del munt d’idees que ens passen pel cap als que escrivim, sempre n’hi ha alguna que persisteix i acaba creixent, fins que se’ns fa indispensable abordar-la. Es fa difícil saber ben bé per què ens atreu més una que una altra, per què li dediquem més esforços. I d’aquesta manera misteriosa se’m va presentar el personatge de l’Andreu Novell. Va ser l’estiu del 2013, mentre era de vacances a Sant Feliu de Guíxols. El vaig veure clar i nítid a la ment com si fos un veí d’aquells que et trobes cada dia, i saps on viu i quina vida fa, quin passat té. Encara no saps, però, quina aventura vols fer-li viure. Per això estan les associacions d’idees, de les quals no ens podem sostreure… Aquell estiu la novetat literària era La veritat sobre el cas Harry Quebert, una intriga basada en un crim que va trigar molts anys a aclarir-se. I això em va fer pensar en el conflicte. I si a l’Andreu Novell li pesés un cas mal resolt fa trenta anys enrere, un cas que fa que s’hi obsessioni? Segons com voler desvetllar antics enigmes ens pot complicar el present. I vaig decidir complicar-li la vida a l’Andreu i la novel·la va anar creixent pel propi impuls de la història.”

Una casa i un cotxe

De la mateixa manera que Andreu Novell es va instal·lar a la ment d’Isidre Grau, també ho va fer la casa on té lloc el crim, que es fictícia. Tots els espais tenen una importància vital a l’obra literària de Grau, i les descripcions que fa dels llocs són verdaderes joies. En aquest cas, tot i que part de la novel·la transcorre a Sant Feliu de Guíxols, a Cerdanyola del Vallès, a Barcelona, els fets de Castell d’Aro són la clau, sobretot, la mansió anomenada “La Martinica”, una torre d’indians, amb una vella palmera esvelta, als afores del poble. La Martinica podríem dir que és com un ésser viu, que observa i calla, i sent i pateix, i va envellint tal com ho faria un personatge de carn i ossos. L’autor ens explica: “Sempre me l’he imaginada dalt del barri del Torrent de la Coma, a peu de bosc, com en un món a part, on les cases de pagès es barregen amb algunes torres de categoria, un lloc que encaixa amb el tarannà excèntric del pintor Eduard Vilamateu, un lloc per consagrar-se a la pintura i que servís també de refugi a una família que s’anava desintegrant lentament, i on succeeix un crim, una nit fosca d’octubre del vuitanta-cinc.” 

La Martinica no és l’únic espai protagonista, n’hi ha un altre que té especial importància: el cotxe. Al llarg de la llarga relació laboral entre l’amo Vilamateu i el servent Novell n’hi haurà més d’un, de cotxe. Això no importa gaire. Importa la funció de confessionari que té. El pintor al seient del costat  fent servir al xofer de mossèn, a qui confia intimitats sabent que seran tractades com a secrets de confessió. “El cotxe —ens diu l’autor— propicia que es desenvolupi una relació de confiança molt especial, però també irregular i sovint abusiva. L’Eduard, l’amo, és un home capriciós, arbitrari, insatisfet, refiat del poder que té sobre l’Andreu. En canvi, el subordinat és fidel, discret, sensible, amb una gran dosi d’ingenuïtat. A més de xofer, l’Andreu li fa de coixí de les frustracions. I ell arriba a creure’s que el coneix millor que ningú, que exerceix un cert ascendent sobre l’amo. Tots dos, però, poden estar equivocats en la manera de veure a l’altre, perquè no hem d’oblidar que la veritat és relativa, que sempre n’hi ha més d’una.”

La desintegració del valors familiars

Que Isidre Grau aprofiti la novel·la per fer crítica d’algun aspecte de la societat que el preocupa, ja és una senya d’identitat en la seva literatura. A L’home que perseguia la veritat posa en evidència la desintegració dels valors familiars i, per contra, exalça els lligams que sorgeixen del cor, enalteix el valor de l’amistat i el bon veïnatge. Tot i que no és gaire amic de desvetllar més del compte, ens diu que sí, que efectivament “la família de l’Eduard és un veritable caos, amb un matrimoni malavingut i uns fills esnobs que viuen en una guerra continua. També és un caos la família de l’Èric, el noi que es talla les venes. Els motius són diferents. En aquest cas les ambicions personals dels pares, la falta de temps per vigilar l’evolució del fill, la compensació amb regals a la manca de dedicació i la falta de demostracions d’afecte provoquen una profunda desorientació en el noi. I és en aquest context que l’Andreu, un home amb un gran esperit familiar, que té la facilitat d’adaptar-se al signe del temps, pot arribar a sentir que l’única família que li val és la dels amics que té a prop. Crec que avui aquest sentiment de ‘reconstruccions familiars alternatives’ és cada vegada més freqüent. El que vull destacar és que l’Èric no rebrà dels seus pares l’escalfor afectiva i moral que necessita per adquirir seguretat en ell mateix. Serà l’experiència rebuda d’un vell  el que realment l’ajudarà.”

I a més de descobrir la veritat sobre un crim del passat, què més hi trobarem a la novel·la? Isidre Grau és contundent: “Que malgrat la pèrdua de valors, encara hi pot haver connexió entre generacions tan allunyades com la de l’Andreu i la de l’Èric. Un fet que demostra que no està tot perdut, que existeix l’esperança i que les experiències viscudes no són inútils a l’hora d’acarar el futur.”

Atracció per la memòria

La pregunta en aquest punt resulta obligada: Què hi té l’autor en comú amb el protagonista de la novel·la? I ens assegura que no hi té res. I faig cara de dir-li que la resposta no em val, que, com l’Andreu Novell, també persegueixo la veritat. Llavors puntualitza: “Potser hi projecto la meva idea de fer-se gran; potser m’agradaria arribar als noranta amb la seva lucidesa, amb una manera de agafar-se la vida positivament. Potser hi projecto la tendència a la bondat natural, encara que jo sóc més escèptic. Potser sí que connecto amb el desig de l’Andreu de deixar les coses ben tancades abans de marxar per sempre. Davant el sentiment d’extinció que hi ha darrere la vida, és quan més importància té tot el que fas.”

Després de perseguir la veritat durant cinc anys, que és el temps que ha dedicat a aquesta novel·la, tot i que ha publicat força mentre l’elaborava, tinc molta curiositat per saber quin projecte té entre mans: una nova novel·la, potser? I ens diu que no, que no és el cas, que no pensa deixar d’escriure però “sento que aquesta novel·la és l’última d’una manera de fer, que aquests projectes tan absorbents en algun moment s’han d’acabar. També hi té a veure la baixa receptivitat que noto en el mercat literari, i que a mi cada cop m’atreu menys inventar i més partir de la memòria personal i familiar, encara que sigui passant-la pels filtres de la ficció. Sempre tinc algun projecte en marxa, però com si obrís un mapa que encara no sé com el tancaré.”