Isard que s’esmuny, criatura al paradís

22.05.2017

Fa cosa d’un mes vaig ser per primera vegada a Vil·la Joana, a Vallvidrera, on Verdaguer es va acomiadar d’aquest món. Hi vaig trobar una pau trista. Els seus escrits, la seva biblioteca, el llit on va morir. Aquest cap de setmana vaig voler viatjar a la inversa i tancar l’arc simbòlic del retrocés al poble on va néixer, Folgueroles, que tampoc havia trepitjat mai. Hi vaig arribar de nit, amb un resquitx d’aire fresc, i em va rebre un estrèpit de petards inesperat a la Plaça Major. Carai. Els del Club Patí Folgueroles celebraven algun èxit. Com un isard que s’esmuny, vaig passar de pressa entremig del fum i l’eufòria gelatinosa d’un equip que havia canviat els estics pels gintònics. Una manera com una altra d’arribar a lloc a punt per escoltarLo matí de ma infantesa”.

Guida Nona encara el vailet Verdaguer a “Lo matí de ma infantesa” | Foto: Fundació Verdaguer

No era pas un audició gratuïta, en cap dels sentits de la paraula, sinó un dels plats forts que encetaven la Festa Verdaguer, començada dijous i amb un mes d’activitats programades per endavant. “Lo matí de ma infantesa” és el conte que encapçala el llibre Mística conilla, de Jordi Lara, que fa poc ha estat guardonat amb el premi Serra d’Or de Narració. Ja l’havia llegit; hi sortien en Lara, en Perejaume i un enginyer de camins poeta a estones lliures. “Jo el vaig tractar una mica, en Verdaguer”, deia aquest últim. “Lo matí de ma infantesa” és la història collonuda d’una trobada reveladora entre dos marrecs pels camps i marges de la plana vigatana, en un present mític temporalment impossible (d’això es tracta).

Un d’ells era l’incipient poeta que trescava pels arbres, mot de la terra, centella plena de vida, mística conilla sobre l’aigua. El petit Verdaguer, en ple despertar poètic, al fons del paradís –de la infantesa.

Jordi Lara | Foto: Fundació Verdaguer

El Centre Cultural de Folgueroles acollia una lectura dramatitzada d’aquest conte. Hi participava el mateix autor, que feia de narrador i pianista, acompanyat de dues interlocutores impecables: Meritxell Gené (veu, guitarra i acordió) i Guida Nona, l’encarnació d’en Cinto de Can Pep de Torrents, que encara no havia escrit cap vers però que ja era poeta en la mirada. La combinació de lectura i cançó va funcionar. La narració, els diàlegs i els acords suraven manyagois en una sala on la mitjana d’edat superava els 50 anys sense despentinar-se. I vam escoltar La presó de Lleida, petita bonica, Quin mal hi ha?, una rosa no és més que una rosa i les Muntanyes regalades del Canigó, quan La Mare de Déu era xiqueta i anava a costura a aprendre de lletra. Per un capritx incontrolable del cervell, vaig enrecordar-me fugaçment dels petards dels jugadors d’hoquei del poble. Dalt de l’escenari, en Lara exclamava Cinto!!! Cinto, on ets?

“Lo matí de ma infantesa” en la nit de Folgueroles fonent el temps en el paisatge amb la poesia. Cinto, on ets? Un tro va caure llavors com una resposta, com una declaració disfressada de casualitat que ja no em va enganyar. Havia passat una hora lleugera, tancats en una sala aïllats del món exterior, la vida normal i corrent de petards a la plaça. Vaga nostàlgia pessigada pel so de l’acordió i el final del relat. Música dilatada d’aplaudiments. El rastre de Verdaguer a la terra de la infantesa, on l’autor de L’Atlàntida es va plantar per a la vida eterna, embriagat del goig dels sentits, criatura al paradís.

Meritxell Gené | Foto: Fundació Verdaguer

A fora, la poètica de Folgueroles un dissabte a la nit: només els petards, que encara espetegaven, i els esportistes de casa extasiats celebrant la victòria i sublimant la cridòria. Lo cor vessava de càntics, lo camp vessava d’olors. Vaig deixar el poble de Verdaguer amb la serenor fugaç d’un relat lluminós que fa plastilina amb el temps, amb la calma d’un cel tímidament estrellat d’una matinada clara. Potser demà faria memòria de “Lo matí de ma infantesa”.

La Festa Verdaguer continua fins al 18 de juny. Aquí trobareu més informació sobre la seva programació.