Isabel Muñoz: “En les parts més fosques hi ha bellesa”

19.02.2018

Isabel Muñoz té una veu dolça, baixa i pausada. Potser una mica infantil però sempre segura i clara. Un fil de veu i un to que combinen perfectament amb la bellesa de les seves fotografies. Imatges imponents, bellíssimes, en calma. Gairebé sempre capturades en un coherent blanc i negre. Amb aquesta veu –també incansable–, Muñoz explica la seva filosofia fotogràfica, la seva veritat. La setmana passada, la fotògrafa barcelonina radicada a Madrid compareixia en qualitat d’Epson Photo Ambassador en una aula –plena, expectant– de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya per a explicar el com i el perquè del seu treball. Qui rebé el 2016 el Premio Nacional de Fotografia és considerada per molts aspirants un far professional.

Hispanoamericans sobre La Bèstia. | © Isabel Muñoz.

A Muñoz li agrada explicar-se. No deixa interrogant –de la seva fotografia– sense resposta. Va començar a parlar i anà fent, sense pressa, resseguint els racons de la seva obra. Una obra, per cert, que quedà representada a la sala amb quatre làmines icòniques del seu treball: un cul cubà, el braç d’una ballarina cambodjana i una família de primats. “Som el mateix”, diu. Totes són ja diapositives de la memòria col·lectiva dels, almenys, interessats en la fotografia. El seu gran material visual és el cos: persones o animals. Tant és. En el rerefons sempre hi ha l’estudi de la condició.

La fotògrafa aclaria, al començament, com es planteja cada disparament: “La meva veritat en fotografia, com en la vida, és explicar històries. Explicar aquelles històries que si no les relates, no existeixen”. Té una fe absoluta en la sinceritat de la imatge: “Tant si és digital com analògica, la fotografia no menteix”. “Crec en el poder de la imatge. En el poder d’anar canviant les coses de mica en mica. A través de la bellesa, a través de l’art, pots explicar, pots cridar, pots plorar. Descobrir això ha estat una cosa molt especial; poder explicar una realitat tan dura a través de la bellesa…”, afegia. Escoltar a Muñoz és un plaer. S’obtenen titulars constantment gràcies a l’avidesa per fer-se entendre. “La bellesa existeix, fins i tot, en les nostres parts més fosques i doloroses”, continuava.

Arribar a la veritat, però, només és possible a través del contacte físic amb les imatges, que seria l’últim pas del procés: “La impressió de la imatge és molt important. Necessito tocar amb les mans, amb els ulls. És l’última pinzellada que donés a la imatge”. Manipular-la –no cal dir-ho– no està contemplat: “Mai”. Una honestedat total pobla Muñoz: “No puc fotografiar res que no m’apassioni”.

“Em considero una narradora d’històries”, es resumeix, per continuar detallant els inicis d’una trajectòria moderadament imponent. “Vaig començar fent fotografies als tretze amb una càmera Instamatic. Però realment, analitzant-ho, m’adono que vaig començar fent fotos encara sense càmera. Quan era molt petita intentava passar desapercebuda. Prenia consciència aleshores que quan ningú em notava present, podia observar clarament les relacions humanes: el poder, l’amor, l’odi… Quan, finalment, vaig tenir una càmera a les mans, vaig seguir parlant del que realment ens interessa: la vida, l’ésser humà, del poder de donar veu a tantes persones i situacions”. I així és. Muñoz exerceix de portaveu dels seus retratats. Les imatges, malgrat el missatge intrínsec, no parlen. La veu la posa Muñoz. Tots els fotògrafs són portaveus però ella ho és amb una intenció i intensitat admiratives.

La primera feina com a fotògrafa pròpiament va ser en una fàbrica de mobles per a la qual enllestia els catàlegs. Aquell començament li va permetre “treballar amb llibertat” gràcies a la bona disposició de Ramon Castellanos, l’amo de l’empresa, que la deixava experimentar. “Lliurar-se a l’antimàrqueting”, diu ella. És l’any 1978. Dels mobles escalà fins al cinema i el teatre (Tote Trenas, José Carlos Plaza, Goyo Rodríguez). De mica en mica, anà adquirint tècnica i enllaçant ja projectes individuals. “Hi ha un moment màgic en la meva vida que va canviar-ho tot. Va ser l’oportunitat d’exposar a París el 1990. Joel Brade va creure en el meu treball i va permetre que Christian Caujolle [fundador de l’Agenge VU] el donés a conèixer. Això m’ha permès estar aquí”. Muñoz és una fotògrafa agraïda a còmplices i retratats. I és també una professional bondadosa (no pas caritativa). No immortalitza guerres, per exemple. “Les explicaria però no sóc bona reportera”, diu. El respecte a l’altre la frena. No posseeix aquella fredor que permet eternitzar-ho tot. No es traeix, doncs.

L’Havana, 1995. | © Isabel Muñoz.

Durant la intervenció a l’IEFC, va desgranar les fotografies exposades als cantons de l’aula. El cul i el vestit, per exemple, és una imatge que desemmascara als pudorosos. Muñoz fa ganyotes si es parla de trasero. “Cal poder dir les coses pel seu nom”. I recorda: “Vinc d’un moment en què no era així”. En aquest punt, rescata la controvertida censura de les pintures d’Egon Schiele al Regne Unit: “Tornem a un puritanisme que cal vigilar”.

La fotografia en qüestió data del 1995, quan Muñoz començava un treball a l’Havana sobre danses tradicionals. “Era un lloc amb moltíssima màgia”, subratlla, i valora el resultat: “Tot i que no és de les meves fotos preferides, hi ha dues coses molt particulars en ella que m’interessen: l’ambigüitat i la mirada de l’observador. Podem especular a qui pertany el cul. No ho sabem mirant només la fotografia. I és una imatge que cadascú pot dur al seu terreny. Tothom pot posar aquest vestit blanc al seu amant. Tothom pot convertir el cul en el de la seva estimada”.

Actualment, Muñoz està treballant al Japó en una sèrie sobre la sinistra i bella dansa del butoh i els ballarins que la practiquen. El país nipó, de fet, no és una novetat per a la fotògrafa, que ja va capturar els jardins secrets orientals. Entrar en aquests vergers va costar-li vint-i-cinc anys d’espera atesa la gelosia dels propietaris (una qüestió cultural). Tot i així, Muñoz no guarda rancúnia. “No em va fer res haver d’esperar. De fet, trigar tant em va permetre descobrir el Japó amb el qual jo somniava”. Muñoz se sent propera a la cultura, el pensament, el fer, en definitiva, japonesos. I la seva actitud té alguna cosa oriental. El país encara pot donar-li noves alegries després del butoh. Un projecte que té pendent és fotografiar els lluitadors de sumo: “Vull entrar als seus estables. Veure com els nens creixen i aprenen les tècniques de combat”. Ser dona li impedeix –de moment– aconseguir aquesta fita. No es rendeix: “No m’agrada abandonar. Lluito i tinc paciència”.

També té la valentia suficient per arribar a la imatge que desitja. Per a segons quins reportatges –el Congo, el tren immigratori de La Bèstia–, ha vist certs esculls de ben a prop. “La vida conté riscos; la fotografia també. La recerca de la veritat implica això, perills. Només intento que la meva gent no pateixi”. Ha passat por, assegura, “però procures no demostrar-la”. I no la demostra. Arriba allà on vol. No defalleix. Tard o d’hora, els rikishis la rebran.

El cicle This Is My Truth, organitzat per Epson, presenta l’obra de cinc fotògrafs de renom internacional. Trobareu més informació aquí.

Isabel Muñoz, al centre de la taula, durant la conferència. | Foto: Epson.