Intensament Vinyoli: “Tot viu i mor en el poema”

29.08.2014

L’actor Joan Massotkleiner, la cantant Gemma Humet i el guitarrista Toti Soler omplen l’Auditori del CaixaFòrum de poesia i música amb un recital de versos de Joan Vinyoli, que enguany celebra el centenari del seu naixement.

 

Vinyoli al Turó del Vent, davant del castell de Farners (Joan Guitart)

Quan arribem al CaixaForum, l’auditori és gairebé ple i la mitjana d’edat ronda la cinquantena o més. Ja tothom està assegut i xerrant amb el del costat o mirant endavant, similar al que va escriure Vinyoli al final de “Saviesa”: “ busca el teu lloc / i mira el fum”.

Tal com explica l’actor Joan Massotkleiner, el fil discursiu del recital es dividirà en cinc temes: Arrels; De l’Amor…; …I El Desamor; La Soledat i El Coneixement. Dins de cada apartat es llegiran diversos poemes, i entremig Gemma Humet cantarà alguns versos, tot acompanyat sempre de la guitarra de Toti Soler. Aquesta fragmentació no segueix cap lògica formal de l’obra de Vinyoli, simplement els tres artistes han volgut “buscar coses que ens suggerissin a tots un treball seguit”, tal i com diu l’actor. També explica que les cançons estan musicades per Jordi Soler Bachs, pare de Toti Soler, que ha composat dues de les melodies que cantarà Humet en aquesta obra.

Comença a sonar la guitarra. La veu dolça i melòdica de la cantant dóna inici a l’obra amb “La cançó de la set que no mor”. Un cop la tonalitat femenina cessa, apareix el so profund i intens de la parla de Massotkleiner. “Arrels”. Aquest és el primer tema, que engloba sis poemes. L’actor està dret i gesticula, mou els braços i viu el que diu. No introdueix les obres: quan acaba l’últim vers, continua amb les paraules del poema següent. Parla de foc als camps, d’infants, de muntanyes. Vinyoli entra a la sala a través dels seus textos i en un fragment ens diu en primera persona que pretén “No deixar-me endur pels mots imprecisos”, mentre cent anys després del seu naixement aconsegueix que el públic s’esvaeixi de l’Auditori i se centri només en la seva creació literària. I després de recitar el conjunt de poemes d’Arrels, Humet torna amb la seva veu dolça i ens canta i Vinyoli ara té veu de dona i ens diu “que la bellesa no mor mai”, no mor mai.

El següent apartat és “De l’Amor…”. Massotkleiner es va traient i posant les ulleres. Quan ha de llegir per parlar, se les posa. Quan ha d’escoltar les cançons de la Gemma, se les treu i les deixa sobre el faristol. “Mirem, sentim, sabem”, diu convençut; i parla de gotes d’aigua recorrent cossos de dones nues, i ens situa en horts, en banys, en cors, però el sentiment s’acabava i dóna pas a “…I el desamor”, i la por, i els ocells foscos, i un cor podrit. Mentrestant, Toti Soler no para de tocar la guitarra. Com molts d’altres artistes, no situa l’instrument a un cantó del seu cos, sinó que el té entre cama i cama. Hi ha qui opta per tancar els ulls i deixar-se portar. A l’últim vers, l’actor es creu tant les paraules que acaba amb un crit i un gest brusc amb el braç. I aleshores Gemma Humet canta “Alba trista”, i si Vinyoli està trist el so de les seves paraules ens ho transmet, però el somriure final de la cantant ens cura.

Joan Massotkleiner, Gemma Humet i Toti Soler han presentat 'Intensament Vinyoli' al Caixafòrum

Quan Joan Massotkleiner ha de tornar a recitar, no pot. L’últim moviment del darrer poema ha sigut tan potent que li ha mogut el pinganillo. En comptes d’amagar-ho, un veterà del teatre com ell ho explica. El canvi de registre trenca l’ambient: ho diu distesament, allunyant-se de la solemnitat del seu to quan llegeix poesia. Alguns riuen amb ell. En pocs segons torna a posar-ho tot en ordre, i la seva veu ajuda a recuperar ràpidament el dramatisme abans instaurat a la sala. La Soledat. Tercer tema. “És cert que sóc / És cert que ets / És cert que som?”. I quan acaba els vuit poemes, com les altres vegades, li baixen la il·luminació i canta la Gemma. Però després de la peça musical, aquest cop no s’encetarà un tema nou. Dins de “La Soledat” encara falta que l’actor reciti la prosa poètica “El tren”, que fa riure als assistents; que la Gemma canti “Liebeslied”; que Massotkleiner llegeixi la també prosa poètica “El Foc subterrani”, i que finalment la cantant acabi amb “Sovint”. Somrient, clar.

El tram final del recital s’acosta, i és que només falta sentir alguns dels mots que Vinyoli va escriure sobre el coneixement. “Tot viu i mor en el poema”, i els poemes viuen i moren en les oïdes dels assistents. “Tot és ara i res”. I s’acaba tot i ja és res, o això pensa tothom, perquè el Joan, la Gemma i el Toti s’aixequen i saluden i es deixen aplaudir i desapareixen uns segons, però tornen a sortir. Queda l’última cançó: “Saviesa”. Només té quatre versos. Canta ella, i després ell recita el mateix. Aquest cop Massotkleiner no es posa les ulleres, se la sap de memòria i amb seguretat. L’obra s’acaba i el públic aplaudeix per últim cop. Fi de la poesia, la sala s’il·lumina. Les paraules profundes han cessat, les substitueixen les opinions sobre l’espectacle. O tal com va escriure Vinyoli als dos versos que encara no heu llegit aquí i que us falten per completar el poema de “Saviesa”: “Apaga el foc / encén la llum”.