Intel·ligència artificial: la ciència-ficció del món real

1.04.2019

“Qualsevol dia d’aquests sortiré de casa sense telèfon mòbil i que passi el que Déu vulgui”, proclamava un cartell. La primera trucada des d’un d’aquests dispositius es va realitzar l’any 1973, fa tan sols 46 anys, i actualment els concebem com una part essencial de les nostres vides. Aquest serà el mateix desenllaç que els experts preveuen per a la intel·ligència artificial (IA): s’està produint una revolució gradual que provocarà canvis radicals en el sistema de vida actual.

Foto: Andy Kelly / Unsplash

Com explica el sociòleg Albert Balada, professor del taller La intel·ligència artificial: amenaça o progrés? que s’impartirà a la Casa Elizalde a l’abril, tard o d’hora serà inevitable que es produeixi una reacció davant el terreny que està guanyant la IA i l’automatització tecnològica. Però dins d’aquestes prediccions existeixen dues possibilitats: “Podem arribar a permetre que s’acabi convertint en un element inseparable de la nostra vida de manera forta o dèbil: amb la primera entrarà en competència amb el mercat laboral de manera ràpida i es produirà una inevitable substitució humana en el món laboral; amb la segona s’intentarà compatibilitzant la IA amb l’acció humana demorant el desenllaç”.

De fet, actualment ja convivim amb aquesta revolució, moltes vegades sense ser-ne conscients. Fa poc es va crear certa controvèrsia a causa d’un algoritme que va desencadenar a Twitter una cadena d’insults sense intervenció humana. S’està desenvolupant també un algoritme que composa peces de música de manera individualitzada, segons la persona i el seu estat d’ànim. Apple està desenvolupant una app que realitza electrocardiogrames, i a partir d’aquests proporciona el nivell de potassi a la sang de l’individu (cosa abans inconcebible al món de la medicina). Existeix ja roba que no s’ha de rentar i les conferències de les principals empreses ja no es realitzen per vídeo sinó per un sistema hologràfic.

L’entrada de la intel·ligència artificial de manera massiva provocarà una desaparició de molts llocs de treballs. Els sectors de la traducció (amb l’impuls de Google Translate) i el de la radiologia, per exemple, són alguns dels que més impacte estan rebent. Kai-Fu Lee, autor d’AI Superpowers i màxima autoritat en el món de la IA, vaticina que d’aquí a 15 anys aproximadament, entre un 40 i un 50% de les feines actuals seran susceptibles de ser automatitzades per sistemes basats en intel·ligència artificial. Dues perspectives de futur s’obren pas en l’anàlisi dels impactes d’aquestes investigacions.

Tal com explica Òscar Ramírez, assessor financer i professor del taller Actualitat econòmica: l’altra cara de la moneda que s’impartirà al mateix centre cultural de Barcelona, “totes les revolucions i noves tecnologies han creat feines noves; no se sap quin tipus de treballs realitzarem d’aquí 20 anys, però que n’hi hauran de nous està claríssim”. Així, experts com David Autor i Robert Gordon consideren que el desenvolupament tecnològic generarà tants llocs de treball com els que destruirà. És cert que el Big Data ha aconseguit crear actualment entre 6 i 9 milions de noves tasques, però el número d’atur actual augmenta també exponencialment. Ramírez exposa la inquietud que regna als debats: “Seran suficients les feines que es generin davant la disrupció actual?”

Segons Joan Méndez, filòsof i professor del taller Grans temes de la filosofia de Casa Elizalde, en el punt intermedi entre les dues propostes trobem un canvi de paradigma essencial: “Jornades laborals més curtes, repartiment del treball i augment del temps de l’oci per a tothom”.

Està cada cop més clar que el sistema laboral canviarà, i una de les possibilitats ens remet als orígens de la humanitat: la singularitat, que fa referència al moment en què les màquines superin i dominin en tots els aspectes als humans, podria fer tornar l’home i la dona a un estadi similar al del Jardí de l’Edèn. Així, segons Balada, el futur podria dirigir-nos a “una societat d’oci, semblant a la que va plantejar Marx. Aquells que funcionen amb el model antic i se situen com a paradigma capitalista, però, seran els que més es resisteixin a aquest canvi de model”. A llarg termini, doncs, tot són suposicions; no obstant això, encara estem lluny d’assolir la singularitat.

La IA, com diu Balada, està destinada a ser la tercera gran revolució de la història, precedida per l’aparició de la roda i per la revolució elèctrica i industrial. Totes aquestes han tingut grans repercussions i han suposat un canvi en l’estil de vida de les societats contemporànies, però la humanitat sempre s’ha adaptat a les noves circumstàncies. Si bé és cert que a llarg termini es preveu, com ja s’ha vist, una adaptació a les noves tecnologies, el problema es troba ara en la pèrdua massiva de llocs de treball en molt poc temps. Davant d’això, però, cap de les opcions plantejades es pot considerar una solució a curt termini. El problema recau en els governs actuals: com aconseguir reduir l’impacte d’aquesta pèrdua de llocs de treball de manera més o menys immediata?

En aquest sentit, el debat de l’atur s’està convertint en un cercle viciós al voltant del concepte del winner takes all. Els poderosos rebran tots els beneficis mentre que la classe mitjana anirà perdent poder adquisitiu, cosa que provocarà una impossibilitat de compra de molts productes per part de la població. Empreses com Sillicon Valley, explica Ramírez, “demanen instaurar una renda bàsica aplicable a tothom per mirar d’esmorteir el cop que representaria a les classes mitges-baixes el fet de quedar-se sense feina”.

Ara per ara, però, les màquines encara ens necessiten: la revisió i correcció humana dels resultats dels algoritmes és essencial per a la fiabilitat dels resultats. És possible que arribem a un punt en què no sigui així, però això suposarà certs riscos. “Un error algorítmic podrà causar problemes devastadors”, explicava l’assessor financer. El perquè és molt simple: si una persona s’equivoca el seu diagnòstic el rep una única persona; en canvi, si ho fa un algoritme el diagnòstic s’aplica a moltes persones a la vegada.

Hi ha la creença que “qui guanyi la carrera de la intel·ligència artificial dominarà el món”. L’expert Kai-Fu Lee mostra nombrosos arguments per acceptar que, tot i que els americans hagin estat els pioners, els més ben posicionats són els xinesos. Tant la quantitat i qualitat de les seves dades com la predisposició activa d’una població que viu cada cop més a través del mòbil, estan desenvolupant aplicacions que superen fins i tot els seus models occidentals. De fet, la Xina està desenvolupant un nou projecte, derivat del Made in China 2025, que té com a objectiu arribar a l’any 2030 com a líder del món en intel·ligència artificial.

Ara bé, encara no existeix un marc ètic que englobi totes les possibilitats d’aquest àmbit. Una de les principals reticències cap aquest sector és el moviment massiu de dades que implica i la falta de privacitat que ha generat en les nostres vides. Com explica Méndez, “les possibilitats d’introduir modificacions en el món natural impliquen riscos de generar un gran mal si no s’actua amb responsabilitat”. La creació d’una base ètica que reguli l’ús de la intel·ligència artificial és essencial no només per amansir pors o resistències cap a aquesta, sinó per evitar les possibles conseqüències del mal ús d’artefactes que poden arribar a tenir un gran poder. Però també es genera certa controvèrsia: “la qüestió no és tant quins límits s’han de posar, com qui està en condicions de garantir que aquests límits siguin respectats per tots els països i investigadors”.

No podem oblidar pas com la literatura i la gran pantalla ja ens han avisat dels perills de la tecnologia amb nombroses distòpies que cada vegada veiem més a prop de la realitat. Referents de la literatura com Jo, Robot, Un món feliç, 1984, Fahrenheit 451 s’uneixen ara a creacions audiovisuals com Black Mirror, Matrix, Her, D.A.R.Y.L o Ex Machina per recordar-nos que les noves tecnologies en les mans equivocades poden ser perilloses.

Les investigacions sobre aquest àmbit, de fet, encara estant gestant-se, i actualment són molts els dubtes que se’ns plantegen. El Big Data sí que ha creat entre 6 i 9 milions de nous llocs de treball, però som conscients de quants n’està destruint? El filòsof Joan Méndez ho resumeix tot amb una pregunta clau: “Realment ens interessa crear una espècie que ens superi en tots els aspectes?”.

Si en vols saber més consulta els tallers culturals de primavera de La Casa Elizalde.

Etiquetes: