Eudald Puig, in memoriam

8.05.2013

De fet he estat un privilegiat, més o menys ja ho intuïa, però ara  me n’adono plenament. ¿Per què m’atribueixo aquesta característica?  La resposta és simple o complexa, depèn. Jo vaig esser molt amic de l’Eudald Puig. Ens coneixíem des de fa molts anys. Rememoro perfectament un dia de finals de juny, en què ell i jo, junt amb d’altres, anàrem a Barcelona, al Liceu, per fer d’extres a la versió televisiva de “El viudo Rius”. Des de les deu del matí fins a les onze de la nit, allà tancats, vestits d’època, amb una calor terrible que els nombrosos focus afilaven més. Maleïda escena de la bomba dels anarquistes. També una nit d’hivern, en un pis on ell aleshores vivia, prop del barri de Sant Pere de Terrassa, on em va llegir el primers poemes del que més endavant seria “Cel de nit”.

Al llarg d’un parell d’anys, encara ens vam veure amb una certa freqüència, fins que ell va anar  a viure a Vacarisses, cosa que ens va distanciar totalment durant molt temps.

D'esquerra a dreta, Lluís Codinas, Eudald Puig i Lluís Urpinell (en primer pla)

Fou a final de juliol de 2005, quan una vesprada, estant jo i la meva dona asseguts al Bar 303, de Terrassa, el vaig veure, dret al taulell amb una nena d’uns deu anys. De seguida el vaig anar a saludar, i en una breu conversa, m’explicà que s’havia instal · lat de nou a Terrassa, i molt a prop d’on jo vivia. Pocs dies després ens retrobàrem al mateix lloc i amb molta rapidesa la nostra relació s’intensificà, fins a convertir-se quasi en diària. Hores i hores, sempre de nit, en aquell bar o a casa seva, aprofitant que jo feia vacances i que ell ja era jubilat. ¿I de què parlàvem? De tot i força, prioritàriament de poetes i poemes, tema en el que coincidíem força, malgrat algunes discrepàncies. A ell li agradava Riba, a mi mai no m’ha agradat massa. Ell venerava a Vinyoli, gran amic seu, a mi m’agradava només en part.  Compartíem la mateixa admiració pel “The waste land” i pels “Four Quartets”,  també per Georg Trakl. Em va agradar introduir-lo a la lectura de Joseph Brodsky, que li va agradar molt, tant els poemes com “Watermark”, el text excepcional, en prosa, on l’autor parla monogràficament de Venècia; i seguidament parlàvem de tot: novel·la, filosofia, història, política quan s’acostaven eleccions, de la nostra edat, de la vida, del Barça, de la seva inadaptació a la ciutat, de la seva enyorança de la casa sota Els Caus, i així hores i hores que encara es perllongaven al voravia, fins que ens n’anàvem a dormir.

De la seva obra jo opinava, i així li deia, que els poemaris m’agradaven molt, tret del quinze primers versos del cinquè poema de “Poemes per a Clara” i que, dels escrits en prosa, no m’agradava gaire “Paradís perdut” i alguns trossos de “Traç d’un any” que em semblaven ridículs. Ell hi estava quasi plenament d’acord.

En relació als tres poemaris que jo havia publicat, “1605”, “Les ulleres de James Joyce” i “Converses amb el glaç” ell en tenia bona opinió, malgrat que d’algun no se’n recordava gaire al perdre`l o no trobar-lo com a conseqüència del desori del seu canvi de domicili. I la relació s’anava fent més estreta. En aquella època ell treballava en més de la meitat dels poemes del seu últim llibre publicat, “La vida entredita”, els altres encara els havia escrit a Vacarisses. Jo havia acabat també un poemari. Aleshores, en sessions de tarda o de nit, llarguíssimes, ens criticàvem mútuament. Valoracions d’imatges, d’adjectius, de mots, de ritmes, o d’estructures. Ell era un crític bastant dur amb el meu treball, jo no tant amb el seu. Moltes vegades li deia que la meva única ànsia per escriure poemes era fer-ho en contra seu, és a dir, amb la intenció de que no li agradessin gens. Això li feia molta gràcia i sempre acabàvem rient.

Eudald al riu

En aquest procés, per a mi hi ha un moment especialment àlgid: una tarda em vaig presentar a casa seva, entre les sis i les set, i el vaig trobar acabant de dinar, els àpats de l’Eudald no s’ajustaven mai als horaris convencionals. Em va servir una copa de vi, i allargant-me un paper em va dir: “llegeix això, l’acabo de fer”. Vaig llegir aquell poema, i vaig quedar francament fascinat. Li vaig dir: “Molt bé, m’agrada molt”. Aleshores, a preguntes meves, em va fer una llarga explicació sobre el mot “estramoni”, perquè jo d’herbes hi entenc molt poc, per no dir gens. És el poema número XXIV, de La vida entredita, sens dubte, encara avui, un dels meus preferits. També va ésser molt emotiu per a mi, quan una tarda, sense venir a tomb, l’Eudald va treure una caixa de cigars havans on hi guardava cartes: un epistolari bastant llarg amb Joan Vinyoli, i un altre, més reduït, fruit d’una relació sentimental que havia tingut amb la filla d’un més que conegut pintor català.

Fa un any, més o menys, em va donar el seu darrer llibre, mecanografiat i inèdit. Ja mesos enrere me n’havia fet esment, eren proses poètiques, sense puntuació, retornant bàsicament al Manlleu de la seva infantesa perquè m’hi pronunciés. Dies després li vaig dir que no m’agradava massa, malgrat la força de moltes imatges, i li vaig recomanar que, recollint aquesta força, reconvertís la forma de poema en prosa en poema en vers. Em va contestar que s’ho pensaria, i ja no em tornàrem a parlar. Encara ens vam veure diverses vegades, al 303, fins que un parell de mesos més tard, una seva amiga, per correu electrònic, em va fer saber la trista notícia.

¿I com era la persona de l’Eudald, a banda de la seva vessant d’escriptor? Tothom que l’hagi conegut coincidirà amb mi: tímid, insegur, depressiu, melancòlic, lent en tots els seus actes, i turmentat per dues circumstàncies: els problemes, que tenia de tant en tant, encara derivats del seu divorci, i la seva total inadequació a la vida urbana, en contrast al seu anhel profund de viure ben a prop del bosc. De fet, aquests trets es corresponen plenament amb la seva obra.

Benvolgut amic Eudald, “all the rest is silence”.