‘Impossible’ no és pas català!

9.10.2017

Impossible n’est pas français. Aquesta expressió els francesos la fan sevir per expressar que -per ells- no hi ha res que no sigui factible. La va encunyar Napoleó el 1808 a la guerra d’Espanya quan  les seves tropes estaven bloquejades al col de Somosierra a la serra de Guadarrama. L’emperador va decidir enviar una càrrega de cavalleria de polonesos, però van al·legar que ocupar aquella posició era impossible. Fou aleshores quan Napoleó va respondre que, per ell, no existia aquesta paraula. Des d’aleshores, els francesos la diuen quan desitgen superar un gran repte ja que les tropes van aconseguir el seu objectiu després de l’arenga de l’emperador.

Manifestació a les portes de la Conselleria d’Economia. (20 de setembre) | © Ester Roig

A Catalunya, en el referèndum (RF) suspès pel Tribunal Constitucional (TC) de l’1 d’octubre es va produir una situació similar. En primer lloc, el TC el van suspendre però les autoritats, els partits polítics unionistes i els mitjans de comunicació el van considerar il·legal i, fins i tot, un delicte quan de fet  no existeix aquesta figura en el codi penal. El joc de despropòsits jurídics va ser monumental. Es van prohibir i sancionar drets fonamentals com els de reunió i de manifestació pública i es va requisar material electoral a favor del RF. Es van amenaçar els mitjans de comunicació que publiquessin anuncis del RF, però no es van perseguir els anuncis o la publicació de manifestos que s’hi oposaven. I moltes d’altres impertinències com la identificació de les persones que participaven en actes de difusió política.

Les autoritats espanyoles van dir que no es faria el RF i van posar-hi tots els impediments inimaginables. Els catalans, però, en un episodi digne de la mítica sèrie francesa Allò-Allò -sobre la resistència francesa- van comprar les urnes a la Xina, van portar-les al port de Marsella i després es van emmagatzemar a Elna que s’ha tornar a convertir en mítica. Amb un secretisme absolut, una munió de voluntaris i furgonetes de transport clandestines van fer arribar les urnes a tots els col·legis electorals sense que els 10.000 agents i els serveis secrets les poguessin interceptar.

Finalment les autoritats van intentar clausurar els col·legis electorals que es van protegir amb activitats populars des del divendres al vespre. Les votacions es van haver de defensar amb escuts humans d’electors de totes les edats contra les càrregues indiscriminades. Tot i les grans dificultats, el RF es va poder fer i es van poder comptabilitzar 2.286.217 vots.

Malauradament, per a la democràcia, les instruccions judicials i les salvatges càrregues policials van fer que 770.000 persones censades en col·legis electorals clausurats no van poder expressar la seves opinions polítiques. També es van confiscar urnes i vots de ciutadans que ja havien votat i també les càrregues de la infanteria policial van atemorir un percentatge de votants significatius. Per evitar que fossin requisades les urnes i el vots es van produir casos molt curiosos, com amagar-les fins i tot a nínxols del cementeri o protegir-les « a sagrat » en una església, per fer el recompte mentre es feia la missa i es cantava El Virolai.

Tot i les dificultats titàniques, el resultat final s’ha de valorar com a excepcional. En primer lloc, és increïble ja que, en les circumstàncies que es va desenvolupar i el boicot actiu de les forces unionistes, la participació sobre el cens ha estat del 43,03%.  Fixeu-vos, sinó, com es va valorar una participació inferior per part del diari El País el 21/02/2005 en el resultat del RF de la constitució europea amb aquest titular que ara s’ha convertit en grotesc: «Si rotundo a la Constitución europea con una participación del 42%». Com diu la dita, la vara de mesurar es fa servir segons com convingui.

En segon lloc, en qualsevol procés electoral del món civilitzat si hi hagués hagut una causa de força major i 770.000 persones no haguessin pogut votar, aquests electors s’haurien de treure del cens. El setge judicial i la brutalitat policial ha estat un impediment ben evident que invalida aquests col·legis electorals que, lògicament s’han de declarar nuls i descomptar del cens teòric (5.313.564) per calcular el cens real que van poder votar amb garanties (4.543.564). Així, els més de dos milions de vots sobre un cens real dóna una participació del 50,03%. Per tant, els que demanaven una participació superior a la meitat del cens, ja la tenen.

En tercer lloc, els 2.044.038 ciutadans que van votar sí són 144.141 més que els votants de “Sí” de l’Estatut del 2006, 182.285 vots més que els que van votar “Sí-Sí” el 9N del 2014 i 78.530 votants de més que les candidatures de JxSí i de la CUP a les eleccions del Parlament de Catalunya del 2015.  Per tant, els partidaris d’un nou estat són una majoria molt sòlida i reiterada.

La valoració més significativa de l’anàlisi del resultats del RF, però, és que si poguéssim imaginar que tots el votants, que a les eleccions del 2015 –que és la vegada que més gent ha votat- van votar les candidatures de C´S (736.364), PSC (523.283), PP (349.193), QSQP (367.613), PACMA (30.157), RECORTES CERO-EL VERDS (14.444), GANEMOS (1.167), PIRATA (327) optessin (o hagessin votat)  “No” en un referèndum  sumarien 2.022.548 vots. Per tant, encara els faltarien 21.591 vots per superar els que van votar “Sí” l’1 d’octubre (2.044.038). Com diem els economistes, els números no enganyen.

Per els catalans, l’ordre dels fets ha estat clar i es pot sintetitzar en els tres eslògans que s’han cantant correlativament a mesura que s’anaven desenvolupant els esdeveniments: «Volem votar», «Votarem», «Hem votat». Ara, el futur no sabem ben bé com serà, però el que està clar és que s’ha d’implementar el resultat del referèndum. El que també és segur és que els catalans ens hem guanyat el dret de fer servir l’expressió d’origen francès i la podrien dir a l’empordanesa: Impossible, no és pas català!