Imma Prieto: “No entenc que als museus catalans no hi hagi cap Duque”

19.09.2018

El 1965, el pintor de Sabadell Manuel Duque va escriure el manifest Rehabilitar la pintura. Allà hi deia que, com a artista que volia arribar a la veritat, havia de desconstruir l’art: desaprendre la història de la disciplina i allunyar-se també del temps que li va tocar viure. Anant enrere cronològicament, va començar pintant la llum, després el color i, finalment, va incorporar-hi la temàtica. Ara la Fundació Vila Casas li dedica una exposició, comissariada per la historiadora de l’art Imma Prieto. Parlem amb ella.

Imma Prieto comissaria l’exposició de la Vila Casas sobre Manuel Duque | Foto: Mercè Vila / Vila Casas

Duque és un pintor. Per què comences l’exposició amb una fotografia?
M’he pres la llicència de començar la mostra amb un espai molt despullat on gairebé només hi ha una fotografia d’ell. La imatge va ser presa mesos abans de morir al MACBA i és rara, perquè es veu Duque al costat d’una obra que és un esquelet, i a més sembla que tot sigui una peça artística, perquè es veu la cartel·la informativa penjada a la paret. Això m’ha servit, de manera molt simbòlica, per plantejar l’art com una presència, com una trajectòria, com una experiència vital absoluta en la qual l’artista no es pot deslligar de l’obra. Per mi, en aquest sentit, Duque va ser un artista en majúscules.

A prop de la primera fotografia hi ha una vitrina amb documents importants. Ens l’expliques?
Sí. Al mig hi veiem el cartell d’una de les poques exposicions que Duque va comissariar. D’alguna manera ho va fer per anar contra l’objecte. L’any 65 ja podem parlar del pop i de l’inici de l’art conceptual, i clar, ell no entenia res. Ell venia de la pintura com a gest, com a pinzellada, com a expressió. Per Duque, Duchamp era una presa de pèl. Va fer una exposició sobre tot això, sempre irònicament. Al costat també hi he posat fulletons de mostres en què ell va participar.

Està envoltat de noms importants!
Quan dic que estic segura que si Duque hagués viscut a França o a Estats Units, ell ara estaria en una posició diferent, no m’ho invento. Va exposar en reiterades ocasions amb grans noms com Dubuffet, Alechinsky, Bacon, Rothko… Els seus companys, sobretot a París, aquí no tant, van ser artistes que avui en dia encara ens meravellen. A la vitrina també hi poso una biografia escrita per ell mateix, un esborrany del manifest de la pintura que va escriure l’any 65, i una carta que li envia el cineasta Sistiaga. Més endavant te’l tornaré a anomenar.

Sense títol, 1958. Tinta sobre paper | Artista: Manuel Duque

Duque deia que volia desconstruir històricament la pintura des del moment en què ell la començava a fer, oi?
Ell comença a pintar seguint els cànons del temps que li pertoca, però a mesura que els anys avancen s’adona que la seva idea de pintura no té res a veure amb el que està passant. Aleshores comença un camí a la inversa. Reconeixent el seu present, va enrere amb la pintura. Per això començo l’exposició amb la fotografia de l’esquelet: representa el final o el principi? Perquè quan ell arriba al final de la seva vida, està al principi de la història de la pintura.

I organitzes l’exposició seguint aquests passos que Duque fa?
Primer faig una introducció simbòlica, després ensenyo el blanc i el negre, després el color i després la natura. Però l’ordre no és necessàriament cronològic. Sí que la seva trajectòria s’ha dividit de vegades amb clarobscur, grafisme, paisatge o La llegenda daurada. Però a mi no m’interessa tant això, sinó donar a conèixer Duque. Un dels objectius d’aquesta exposició és despertar les ganes d’investigar-lo més. Això de la Vila Casas és un petit apunt de tot el que hi ha seu. Tot i així, és un gran paràgraf de tot el que hi ha hagut, perquè gairebé no se l’ha estudiat mai.

Els primers quadres que ens mostres d’ell són de l’època dels clarobscurs.
Sí, aquí ensenyo els clarobscurs que va veure Julien Alvard, el crític francès que va batejar el nuagisme. És a dir, una pintura que segueix una idea molt abstracta de paisatge i fa representacions a partir d’una expressió molt pura, molt informalista. Alvard va veure aquestes peces de Duque i va quedar meravellat. Va proposar a la galeria Clever que l’inclogués a l’exposició “El buit i l’obscuritat”, el fulletó de la qual està al principi de la mostra. Això va ser el mes de maig del 1958, justament quan es va produir el cop d’Estat d’Algèria i es va declarar l’estat d’emergència nacional a França. Clar, aquesta exposició va quedar soterrada per l’actualitat.

Quina relació té la pintura de Duque amb l’escriptura?
Ell té una idea d’escriptura com a signe, com la necessitat de tornar una i una altra vegada a dir el mateix, però sabent que sempre és diferent. Roland Barthes parla molt de la relació entre el gest pictòric i l’escriptura, i crec que Duque s’inscriuria perfectament dins d’aquesta lectura.

Després dels clarobscurs, exposes obres que tenen color.
Sí, aquarel·les. En aquest apartat també torna a haver-hi la idea d’escriure sobre l’espai.  Recordes que abans, a la vitrina, t’assenyalava la carta de Sistiaga a Duque? Jo l’obra de Sistiaga la vaig veure per primera vegada al Reina Sofía. Ell treballava amb pel·lícula pintada, i jo vaig veure tires i tires de negatius de 55mm pintats. Després, quan vaig veure les aquarel·les de Duque, vaig pensar “això sembla cine, és Sistiaga”. Aleshores vaig descobrir que ells dos no només van ser amics, sinó que a París van viure plegats. No m’estranya que hi hagi aquests diàlegs. Seria maco comparar-los més. També exposo la part més figurativa, amb quadres sobre la natura.

Sense títol, 1981. Oli sobre tela | Artista: Manuel Duque

Sabadell sí que reconeix a Duque?
Sí, l’estimen molt. Li han fet exposicions, com una que el Museu de Sabadell va dedicar al tema de La llegenda daurada, una sèrie que Duque va fer sobre la idea de mite. Però aquesta part seva té un punt naïf. De fet, va ser el motiu pel qual a París se’l van carregar. Quan ell començava a agafar embranzida va fer aquesta exposició a partir del mite clàssic, i els crítics de l’època no ho van entendre. Clar, Duque venia d’on venia. Però la mostra del Museu de Sabadell va ser un primer intent de recuperar-lo.

Tu no poses res, de l’època de La llegenda daurada?
No. Ho he tret per dos motius. El primer, perquè ja se n’ha parlat i hi ha un catàleg preciós amb textos molt interessants de Lluïsa Faxedas, per exemple. I el segon, perquè a mi és el que menys m’ha interessat d’ell. És una tria personal i en prenc tota la responsabilitat.

I on has trobat les seves obres?
Ell té obra en diverses col·leccions públiques i privades. Una està al Reina Sofia, per exemple, i una altra al Banc de Sabadell. També hi ha col·leccionistes de París que en tenen, però parlem sempre d’una o dues peces. La major part de la seva col·lecció està a Sabadell. De fet, es guarda en un estudi molt vell, en una casa molt antiga. I s’està fent mal bé. Per això ara els papers els veiem marrons i no blancs. A Sabadell hi ha més de 4.000 creacions seves. Potser en un calaix hi ha cinquanta papers com aquests que veiem exposats. A més, ell feia servir materials molt pobres perquè no tenia diners. Tot plegat en dificulta molt la conservació. Mira els papers! I els colors d’ara no són com els originals, han canviat moltíssim.

El teu objectiu és reivindicar la figura de Duque a nivell de país?
Jo no entenc que als museus de Catalunya no hi hagi cap Manuel Duque. No en tenen ni un. Cap. He compartit aquesta exposició al Facebook, i la Sílvia Tena, una de les conservadores del Museu Nacional, m’ha dit que ella fa anys que lluita perquè Manuel Duque entri a la col·lecció. Jo crec que és un pintor que hi hauria de ser. De fet, per això he posat a l’entrada la vitrina amb els fulletons, perquè es vegi la gent amb què va exposar a París. No és que ho digui jo, no és un fet anecdòtic, és que era habitual que ell estigués al costat de grans artistes. Posar-lo al costat de depèn de quin nom serveix per entendre la seva importància. Vull despertar les ganes d’investigar de veritat la figura de Duque.

 

L’exposició sobre Manuel Duque es pot veure fins al 30 de desembre als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, al centre de Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Que interessant aquest escrit sobre en Manuel Duque, un pintor completament desconegut i potser reconegut..aniré a visitar l´exposició quan vagi a Barcelona.