Imatges contra el temps

16.07.2018

Quan un s’hi endinsa, aviat veu que l’univers fílmic de Hong Sang-Soo ß es deté en l’observació del món amb la pretensió de fixar el temps d’una naturalesa delicada i efímera. La naturalesa que li interessa al director sud-coreà és la de les relacions humanes, per això les seves pel·lícules ens mostren personatges d’una fragilitat sovint esquerdada per la ingerència de les variacions temporals. Si en alguns cineastes el temps és la matèria sobre la qual es fonamenta la realitat, i és la sensació del pas del temps –avançant lentament i persisten— el que ho constitueix tot, en l’obra de Hong Sang-Soo es fa èmfasi en l’absència i s’insinua que la vida és més aviat allò que s’ha perdut en el temps i que cal recuperar per reviure. Vist sota aquesta llum, en els seus films es pot arribar a deduir l’aspiracióΩ de fixar el moment en què el temps es perd, com als haikus es fixa l’instant en què una estació abandona l’any. I sembla que se’ns diu que en aquest temps perdut és on s’amaga la veritat i que és només a través de l’art que es pot superar allò que ens separa d’ella.

Isabelle Huppert i Kim Min-hee a La ‘Camara de Claire’, el nou film de Hong Sang-Soo

A la seva última pel·lícula, La càmera de Claire (2017), que s’estrena aquest divendres a les sales del país, Isabelle Huppert interpreta el personatge de Claire, una professora de música de París que visita Canes –amb motiu del festival– per primera vegada. Als carrers tranquils i austers de la ciutat –una Canes absolutament aliena al rebombori i a la fastuositat de l’esdeveniment cinematogràfic–, la misteriosa Claire s’establirà al bell mig de la crisi entre Manhee, comercial d’una distribuïdora recentment acomiadada, Yanghye, la responsable del seu acomiadament, i el director de cinema So Wansoo, amb qui Manhee va tenir un affaire anys enrere i qui és ara la parella de Yanghye. Un darrer element intervindrà en escena: una vella càmera Polaroid que Claire porta sempre amb ella i amb la qual fotografia rostres o moments que, per alguna raó no explícita a priori, impacten en la seva sensibilitat.

Amb el seu clàssic sentit metaficcional i autoreferencial, la pel·lícula acaba sent un d’aquells contes morals –inspirats en el seu admirat Éric Rohmer– en els quals Hong Sang-Soo ens mostra amb honestedat les seves pròpies misèries i febleses sentimentals. És en aquest punt que La càmera de Claire adopta la forma d’una modèstia que fa pensar que estem veient una obra menor, però només aparentment. Amb el seu aspecte de lleugeresa, la pel·lícula acaba elevant-se a l’estatut d’una meditació refinada sobre l’ontologia de la imatge: les imatges La càmera de Claire no només congelen el temps i fixen l’instant, sinó que a més a més alteren el curs de la vida i la realitat. Diu Claire que cada fotografia que fa canvia la persona a qui li ha fet. I són les fotografies que fa Claire, quan les entrega a aquestes persones, les que de sobte generen en els personatges l’adquisició d’una consciència que fa avançar narrativament la trama. En realitat, el que fa avançar és la vida mateixa dels personatges, que, exercint la mirada en la imatge, acaben transcendint l’espai que els separava de la veritat. L’acte de la mirada coincideix amb la restitució de l’instant perdut. Aturar-se en una cosa i mirar-la –l’essència mateixa del cinema– repara les esquerdes infligides pel temps. Per això diu Claire que l’única manera de canviar les coses és tornant a veure-les lentament.

Així, amb una discreció muda, l’obra de Hong Sang-Soo s’està instal·lant en la maduresa i es consolida, a cada pel·lícula que fa, com una de les cinematografies actuals d’importància. Perseverant –ha filmat tres pel·lícules el 2017 i un total de tretze des de 2010– i aliè al soroll del món –subtil paral·lelisme inclòs en una pel·lícula rodada als marges del festival de Canes de 2016, quan Huppert es trobava presentant Elle de Paul Verhoeven–, el seu cinema és una invitació a la pausa i l’assossec de la mirada. Un gest simple i pur però cada cop més difícil dur a terme en un món ple d’imatges que no aspiren a ser contemplades, sinó tan sols consumides.