Il potere e lo spazio

28.02.2019

Per bé que significa el mateix en totes les llengües, la juxtaposició expressada en italià,  potser sona més resolutiva o més contundent: il potere e lo spazio. La manllevo del títol d’una exposició,  Il potere e lo spazio. La scena del principe, una de les moltes que formaven part de Firenze e la Toscana dei Medici nell’Europa del cinquecento, una proposta cultural impressionant que l’any 1980 es va desplegar per tota la Toscana, quan el turisme no era encara una amenaça.

La Gran Via de Barcelona, manifestació del 16 de febrer del 2019 en protesta per l’empresonament injust dels líders independentistes | Foto: Pruden Panadès

He recordat aquell títol perquè l’espai, les seves dimensions i els seus usos, són una de les concrecions més expressives de poder, i no únicament per raons acumulatives o simbòliques, sinó també per raons de mesura, d’escala, d’escala humana. Ho han sabut, des de sempre, els arquitectes i urbanistes, els especuladors immobiliaris, els magnats d’arreu del món, els cineastes, els obsedits per les muralles o  les victòries militars, els impel·lits a dreçar les pedres més grans per omplir el buit que deixen els morts o a protegir-se en castells encimbellats, s’ha volgut predicar amb catedrals i alleujar el cansament amb estadis.

Salvant les distàncies, les piràmides egípcies de Gizeh i el Valle de los Caídos tenen en comú un gest: el disseny de l’habitacle del més enllà, formes pètries i colossals per conjurar la por o el deliri. Per si les criatures humanes no acabem de copsar el significat de la desmesura, sempre hi ha dades aclaridores: els anys que va durar l’obra, el nombre de graons de les escalinates, la longitud de la muralla, la quantitat de pedra, fusta o marbre que va ser transportat, la superfície que ocupa, quanta gent hi va treballar o quanta hi va morir. Informacions que reblen la grandària que tothora ens recorda el minso volum dels cossos.

Els tocats, trons, cadires, desfilades, entarimats, porpres, armes, pòdiums, micròfons o fotografies són atributs complementaris, accessoris prescindibles i canviants, attrezzo al capdavall, per a l’escenificació  de la vida social. Els museus, teatres, auditoris, arxius o edificis fabrils recuperats, no escapen a aquesta relació tensa entre potere i spazio, participen d’una certa teatralitat i  remeten a qui ha  pres decisions constructives de difícil esmena.

En ple debat sobre el futur dels museus a Catalunya, hi ha, però, alguns exemples que obliguen a reflexionar. Un és el cas de La Fundació Miró de Barcelona (1972-75)  per a la que Josep Lluís Sert ja va traçar pautes d’ampliació (1986), per la senzilla raó que els temps i les necessitats canvien. Detall pòstum que no té res a veure amb la posteritat sinó amb la continuïtat en l’equilibri de les dimensions dels espais i de les persones de totes les edats.

Un altre exemple és la llibertat amb què Fabià Puigserver va obsequiar tots els que després d’ell han creat un Teatre Lliure on la disposició escènica i en especial la il·luminació són reversibles, mòbils, adaptables. Un altre detall pràctic de conseqüències creatives enormes (per als qui actuen i per als que s’ho miren), jugar a esgotar la flexibilitat de l’estatisme dels murs, gairebé com inventar el teatre a cada nova representació. Pas poc.

Amb tot, els espais mediàtics, el temps audiovisual, els centímetres de paper premsa, la presència comptabilitzada a les xarxes socials o els índexs d’audiències són els actuals espais de poder, efectius però virtuals. Qui sap si és per tot això que a les multitudinàries manifestacions catalanes, des del 2010, hem après a cridar picant de mans “Els carrers seran sempre nostres!”.

Potser per les mateixes raons, enguany el Premi Ciutat de Barcelona d’Educació ha estat per a l’equip de Coeducacció, que amb els seus projectes compartits de transformació  educativa estan rescatant il potere e lo spazio dels patis escolars des d’una perspectiva de gènere. Adéu a l’hegemonia de les pilotes de futbol. Gran notícia.