Il mio Papa: a favor de la trivialitat

30.03.2018

Avui, Divendres Sant, festivitat que rememora la mort de Jesucrist, jornada on totes les carns (les culinàries) i les escombres estan vetades, permetin-me que els reveli una llaminadura de paper: Il mio Papa. Una lectura –una revista– lleugera, vacacional. La distracció més escaient durant aquests dies de litúrgia encesa. Servidor va caure la setmana passada en aquest portent (vinc de sucumbir a la magistral The Young Pope).

Fabrizio Soccorsi és el facultatiu papal. | Foto: Il mio Papa.

Abans, però, d’explicar quina teca serveix el magazín pontifical, vull aclarir per quin motiu hi he invertit un euro amb quaranta cèntims: em fascina la política (i l’Església és política) i em fascina amplificada. És a dir: segueixo amb la profunditat que permeten els mitjans l’activitat parlamentària i governamental (quan hi ha executiu), intento entendre el perquè de certes decisions que tenen a veure amb la comunicació política (indumentària, gestualitat) i –ho admeto– no deixa d’encuriosir-me la vida privada dels poderosos. Poderosos en un sentit prou ampli: polítics, caps d’Estat (com és el cas del Papa), monarques, intel·lectuals, etc.

Em captiva la quotidianitat perquè ens mostra el comportament real, inequívoc. Aquella part íntima que segons com, gairebé sense donar senyals, amb nocturnitat, pot escolar-se i fer-se manifesta en les tasques professionals. Vaig seguir amb no poca atenció el laberint Hollande-Trierweiler-Gayet. El tema va arribar fins a una solemníssima roda de premsa a l’Elisi.

Ens ho neguem però som bèsties tafaneres. No fa gaire, en una llibreria de Barcelona, vaig veure com competien en una prestatgeria La broma infinita de Foster Wallace, El motel del voyeur de Gay Talese i El ruido y la furia de Faulkner. Endevinin en quina pila quedaven, amb diferència, menys exemplars. La vida privada, tant insignificant com esclaridora, ens envia claus, proporciona informació, més o menys valuosa, sobre el que som, sobre com som. A casa, a la feina, al carrer.

Temps malaguanyat? Segons es miri: atendre ­–en dosis justes– les informacions frívoles pot empènyer-nos cap al coneixement útil. Ho he experimentat llegint, de tant en tant, la Paris Match (que no només és un exercici de xafarderia). Advoco per aquesta enganyosa i saludable forma de trivialitat. Una trivialitat no tan vàcua.

Tot i que Il mio Papa compta amb una versió espanyola, vaig decidir-me sense vacil·lar per la italiana (o la vaticana, vaja). La pura, en definitiva. Editada pel Gruppo Mondadori, la publicació està impresa en paper couché i té el disseny comú de les revistes del cor (colors primaris i llampants, grans destacats…). El número que llegeixo –el dotzè– va sortir a la venda el 14 de març. La publicació, en circulació des de fa cinc anys, és setmanal (“il primo settimanale al mondo su Papa Francesco”), i dóna compte dels moviments oficials del Papa mentre ofereix algun detall de la vida falsament privada (i ja està bé així: no cal saber-ho tot). En la portada d’aquest número destaca un gran titular: “Parla il medico del Papa”. El reportatge principal ens explica la tasca de Fabrizio Soccorsi, cognom que podem traduir per “auxilis” (ni el millor guionista l’hauria imaginat).

També a la coberta, sota el titolet rimat (“le parole del dottore”), destaquen tres consideracions del facultatiu: “Francesco è molto rigoroso nell’alimentazione”, “gli raccomando spesso di bere molto” (aigua, precisa; no fabuléssim) i “una volta ha voluto portare lui la mia valigetta”. Una petita fotografia mostra un Soccorsi somrient i afable a la consulta mèdica. Sembla un professional satisfet amb la seva feina. El doctor segueix al Papa arreu (a Birmània, per exemple). Ens ho explica Tiziana Lupi  a les pàgines centrals, en un reportatge il·lustrat amb fotografies on la cara de Fabrizio queda voltada per uns cercles verds que volen expressar el control absolut que té sobre el seu únic pacient. Quan el 2015 començava la labor que actualment l’ocupa, Soccorsi deia que ser el metge del Papa “és una situació que viu sense ansietat”.

El Cardenal Voiello llegeix la premsa esportiva a ‘The Young Pope’, de Sorrentino. |

El contingut interior és gratíssim. La podem considerar una revista modèlica: té totes les parts que han de constar en un setmanari. Obre amb un editorial signat per Aldo Vitali, el director: “E se ve lo dice il medico del Papa… Fidatevi!”. Les primeres pàgines estan dedicades a l’agenda setmanal. El dia 9 de març, per exemple, Francesc va confessar i va confessar-se (“in ginocchio”, destaquen). Quatre dies després rep un regal de la revista aquí lloada. L’obsequien amb un pastís pels cinc anys de pontificat. La mona està guarnida amb flors de nata muntada, “ma una panna più magra perché è Quaresima”.

La revista transcendeix la figura del Sant Pare i ofereix continguts històrics (I grandi protagonisti della Biblia, text de Lupi també), una aproximació al cofret papal (les creus dels últims vuit pontífexs: la que llueix Francesc és “storica”, mentre que Benet XVI en duia una de “raffinata”) o una anàlisi dels euros vaticans (les monedes de cinquanta cèntims circulen per tot Itàlia, “ma gli altri tagli sono da collezione”; el primer Papa a tenir euro fou Joan Pau II). Finalment, a les peces periodístiques els succeeixen seccions de distensió: receptes (podem aprendre a cuinar els zeppole di S. Giuseppe, que en servirien per a celebrar com Déu mana el dia del pare, el nostre), un crucigrama, poesia eclesiàstica amateur o bé un espai dedicat a la lectora de la setmana (en el nostre cas Maria Domenica Delaria, que fotografien al menjador de casa seva). Tanca la revista la secció Miracoli, que torna a ser una peça de la tenaç i omnipresent Lupi (“Gaspare Del Bufalo salva a Orsola da un tumore”).

Com veuen, en el cas d’Il mio Papa és més sucós el què que el perquè. De fet, el perquè és ben senzill: acostament a la parròquia, embelliment, campanya, portes obertes. Fa uns dies es presentava un llibre del sociòleg francès Dominique Wolton sobre el Sant Pare (Papa Francisco. Política y sociedad. Conversaciones). Durant la presentació, Wolton admetia que “no és fàcil parlar amb un Papa” però “quan vam fer-ho no vam parar de riure”. Al llibre, Francesc admet haver comès “alguna relliscada”. És evident que la revista no es compta entre elles.

Quan acabin amb Il mio Papa poden continuar les lectures de Setmana Santa amb La cocina de las monjas (Alianza, segona mà). Gastronomia de supervivència per a temps de precarietat enquistada: sopa de harina tostada, potaje conventual… O també pot ser una bona elecció Vida amorosa de Charles Baudelaire (Wunderkammer) de Camille Mauclair. Una altra meravella. I un altre to, és clar: bordells, sífilis, amors ideals inabastables…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ja són ganes llegir -i fer propaganda- d’una revista que té com a principal protagonista un falsari, blasfem i impostor que es fa dir “vicari de crist a la terra”.

    Atentament

    • Sr. Antoni Mestres:
      No tinc cap intenció d’encendre cap foc. El catolicisme romà guanya per golegada a tots els protestants els focs “purificadors”. L’església on em congrego no ha encés cap foc (i a l’Estat espanyol van ser objectors de consciencia molt abans que el MOC o el moviment dels insubmissos, malgrat el que diguin algunes institucions publiques dirigides pels jesuïtes).
      Només vull posar una mica de llum davant l’oscurantisme i les mentides que la institució que aquest farsant mediàtic dirigeix escampa als quatre vents.
      Atentament, i bona setmana