IF-FI: les peripècies d’en Belbel i companyia a la Beckett

18.06.2018

Aquesta és la crítica d’una obra que ja no sereu a temps d’anar a veure. L’han fet tres dies seguits a la Sala Beckett, i tornarà als escenaris uns dies més després de les vacances, al setembre.

Foto de família dels membres del Laboratori Peripècies amb Sergi Belbel.

IF-FI ha estat un experiment del Laboratori Peripècies que Sergi Belbel dirigeix a la Sala Beckett. És el tercer experiment que fa coordina a la Beckett, i com en els altres dos casos, aquest ha reunit dramaturgs, actors professionals i amateurs dalt d’un mateix escenari. Alguns dels noms del laboratori són: Rosa Molina, Mar Esteban, Roc Esquius, Rafaela Rivas, Francesca Vadell, Oscar Jarque, Carles Solsona, Joan Martínez, Lourdes Noguera, Martí Gallén, Laura Porta, Agnès Busquets, etc. Són tots aquí.

Dramaturgs que han escrit i actuat, alumnes de teatre amateur, una barreja de mans, de cervells i de talents que fan o han fet cursos a la Beckett. El primer experiment que es va fer tenia per tema l’antiga cooperativa que als anys 30 ocupava el que avui és la Sala Beckett del Poblenou. Abans que IF-FI comencés ens han donat un full d’instruccions i un mestre de cerimònies ens ha parlat: a cada sala hi havia algun treballador que et deia on havies de seure o si havies de fer un pas enrere amb la cadira. Una pantalla indicava la durada de cada escena. Si els actors es distreien, l’escena quedava a mitges i en començava una altra.

1938, bombardejos a l’església de Sant Felip Neri de Barcelona. El polític de la Generalitat republicana Frederic Isern i el rellotger Ignasi Fontanals han quedat per fer una cosa que ja no seran a temps de fer. Frederic mor. Les escenes estan calculades sota la mateixa proporció divina o àuria, que en dicta la durada reflectida com un compte enrere en una pantalla que indica l’any, la localització i el temps de durada de l’escena. N’hi ha que són molt més curtes que altres, i en les escenes més breus a la majoria ens tocava estar dempeus. En Roger de Gràcia, que ha vingut perquè entre altres coses la seva parella Agnès Busquets ha participat del work in progress, m’explica que aquest any el nivell ha pujat molt, que costa més notar la diferència entre els actors professionals i els que no ho són. Tot i així, els papers principals són pels actors professionals. “Es reunien cada dilluns per assajar, ha estat una bogeria de cangurs per tothom, i tot per amor a l’art. La meva dona i en Belbel creien que no arribaven, que l’obra no estaria llesta”, diu en Gràcia. Tots els parents dels molts actors han vingut a veure els seus familiars, i això fa que la Beckett estigui pleníssima i que l’espectacle acabi convertint-se en teatre comunitari: d’alguna manera senties que hi havia més gent de la que tocava, un plus de familiars.

He entrat amb el meu grup a una de les sales i m’han representat la història dels Isern. A l’altra sala, els espectadors coneixien primer la família Fontanals. Ordre centrípet i ordre centrífug, en diuen. Una pantalla gran projectava el lloc i la data de l’escena que veuríem i el temps de durada de cada escena en particular. A mesura que l’espectacle avançava obríem l’espai de cadires col·locades en torn a línies de puntets de colors que marcaven exactament l’espai que havíem de deixar als actors. La part IF i la part FI de l’obra, que respon al número fi i a les inicials dels membres de les dues famílies, es complementen en un puzle que anirem organitzant mentalment a mesura que el temps de l’espectacle s’esgota. Si us va agradar l’argument de Temps de Silenci us agradarà IF-FI, però si no sabeu què és Temps de Silenci segurament també gaudireu de la proposta. És un espectacle dinàmic, amb un punt de joc, de tres hores de durada i una pausa estranya al mig. No es fas llarg. És similar a les sèries televisives històriques, que repassen el passat dels espectadors i dels familiars o els coneguts dels espectadors, però l’ordre no és lineal: això fa que l’espectador hagi d’estar més alerta, menys passiu.

Una imatge de l’assaig del muntatge ‘If-FI’ del Laboratori Peripècies.

En més d’un moment les llàgrimes m’han rajat galtes avall de manera involuntària, com si plorés per algun cosa fonda que no tenia a veure només amb mi i amb la meva vida. La nostra societat està dolguda pels episodis històrics viscuts des de la guerra civil: la divisió entre catalans autòctons i emigrants espanyols, l’abans i el després de La Segona República, l’Espanya roja, l’Espanya falangista i l’Espanya i la Catalunya dels que preferien no ficar-se amb política i eren adeptes al règim; en un pla més actual, això ha resultat en la Catalunya que vol ser República, la Catalunya que vol ser Espanya i la que prefereix no posicionar-se. En el camp de la cooperació internacional i dels processos de pau es parla molt de la recuperació de la memòria i de la reparació: crec que IF- FI té potencial reparador i que molta gent hauria de poder veure-la, representar-la, fins i tot reescriure-la. Tot plegat com un exercici d’art comunitari i de reconciliació social, que no és el mateix que uniformització social ni és sinònim d’incitar tothom a abraçar-se i a pensar igual. Prop meu, Roger de Gràcia també s’eixugava alguna llàgrima.

A IF-FI surten tots els personatges de l’auca, amb els seus punts forts i amb les seves febleses. Els triomfadors com Frederic Isern, liberal, llegit i burgès al capdavant de la Generalitat que primer van tractar amb menyspreu el servei i després es van veure morts, per les bombes, pels feixistes o per l’exili. Estimem Frederic Isern, tan culte i republicà.  Però té una faceta de jove consentit i constatem que maltracta el seu servent murcià, el mateix que després col·labora amb Franco i acaba per casar-se amb la vídua Isern (Agnès Busquets), a qui sotmet a violacions a canvi de protecció i de posar un plat a taula. També hi ha la figura del botifler que fa costat als franquistes per la subsistència, i la de l’immigrant espanyol republicà encarnada en el personatge José Fernández, obrer, compromès que es barreja amb els catalans autòctons però que acaba mort per malaltia a la presó Model, víctima de la seva ideologia republicana, del seu inconformisme i de la seva classe social. Fins aquí la banda FI, Frederic Isern, fill de Salvador Isern. La nissaga d’Ignasi Fontanals, fill del rellotger Jaume Fontanals que va morir a Cuba per la picada d’un mosquit, ens transporta també al País Basc amb la figura d’un tercer que s’enamora de Carme, filla d’Ignasi Fontanals i de la seva dona Victòria. L’exemple serveix per parlar de passada sobre el conflicte basc i sobre la repressió de la guàrdia civil als simpatitzants de la independència basca.

L’argument de l’obra gira en torn al rellotge únic que Salvador Isern encomana a Jaume Fontanals per regalar-lo al seu fill, un rellotge fet segons les lleis del número fi, segons la proporció àuria que vertebra la durada de cada escena. A l’obra, el temps que s’atura és un leitmotiv, i el número fi és la clau per recompondre el temps, per reparar alguna cosa trencada en la nostra història recent i les vivències personals que hi tenim associades. Plural, feta de manera voluntària, amb la intenció de fer participar el públic i amb un últim gir argumental, IF-FI m’ha sorprès molt gratament pel que té de joc i de catarsi sociològica. I això que creien que no arribaven, que els assajos anaven endarrerits. Aquesta és la funció d’un laboratori, arriscar, millorar, provar amb èxit.